La visita de Sánchez a l’ONU, amb motiu de la reunió sobre la crisi climàtica i el conjunt d’activitats connexes, entre elles la participació en un acte de la Fundació Bill i Belinda Gates, era un marc idoni per presentar-se com un home d’estat. La realitat ha estat tota una altra i s’ha limitat a fer campanya des dels arguments habituals que el PSOE fa servir en aquestes circumstàncies.
El fet que coincidís amb la decisió del Tribunal Suprem d’autoritzar l’exhumació de les restes de Franco, va donar peu a un discurs farcit de tòpics. És evident que Francisco Franco va ser un dictador duríssim durant una part del seu govern, per comportar-se en termes molt més moderats en la seva etapa final, en una certa transició de la dictadura a l’autoritarisme. Però aquest fet, el que Espanya no fos un estat de dret, no el pot equiparar amb altres dictadors, com en els casos de Mussolini i Hitler, per una raó fonamental: va morir al 1975 al llit, de mort natural, després de governar des d’abans de la Guerra Civil, i per tant la seva opció no va perdre davant de l’enemic interior o exterior. Va ser un cap d’estat reconegut per tots els països, Europa inclosa. En aquest sentit, no hi ha paral·lelisme possible. Més encara quan un gruix decisiu dels qui formaven en les regles del franquisme van conduir una transició a la democràcia que avui en dia continua sent un model a imitar en els canvis de règim.
Sánchez i el PSOE no poden convertir l’exhumació en una mena de segona volta de la Guerra Civil, sinó que per sentit d’estat, com van fer en condicions molt més difícils Felipe González i Santiago Carrillo, ha d’aprofitar la circumstància per promoure la reconciliació, el que exigeix abordar el tema amb prudència i un perfil baix en lloc de buscar rèdits electorals.
També ha resultat demagògic el seu discurs a Nova York parlant de “el seu dolor en veure com el Mediterrani s’ha convertit en el major cementiri del món”, quan ell participa plenament de les polítiques europees que han fet possible aquesta circumstància.
Passar en tots els seus discursos per sobre del conflicte català, sense fer-ne ni esment, assenyala una vegada més, com ja va succeir al debat d’investidura, que no té cap proposta a fer. També aquí hi manca visió d’estat.
De cara a les eleccions, com a mínim, hi ha tres qüestions decisives per al futur a curt termini, sobre les quals Sánchez ha de pronunciar-se i sobre les que manté el més absolut dels silencis. Es tracta de definir amb qui vol pactar, donat que la seva tesi de governar en solitari segueix sent impossible. El president en funcions no recorda un fet constitucional bàsic: les eleccions no són per escollir al president del govern. Aquesta és la prerrogativa del Parlament. Els comicis només elegeixen representants a aquella cambra. Deduir que a ell li toca ser president perquè les guanyi si després no té suficients diputats que li donin suport, queda fora de la lògica constitucional.
La segona qüestió que ens ha d’aclarir és com pensa abordar la combinació que Espanya continua mantenint un dèficit primari, quan països com Grècia o Itàlia ja no el tenen, i alhora abordar la contracció econòmica, que ja és del tot evident.
Finalment, ha d’explicar com pensa fer compatible la seva promesa d’indexar les pensions amb el cost de la vida i mantenir l’estabilitat de la Seguretat Social.
