Ja fa uns mesos que he estat pare i és sens dubte l’experiència més especial que he viscut. Especial perquè hi ha una criatura que depèn de la meva dona i de mi i que li és absolutament igual el desastre o poc preparats que ens puguem sentir.
Una criatura que en mirar-la, tot i els plors, la femada o les regurgitacions, no pots deixar d’admirar, com si tota ella hagués vingut directament del món dels perfectes.
Però els mesos avancen i les hores d’insomni i d’atencions continuades es van acumulant. Aquella gran excitació de l’inici es va diluint i l’entorn normalitza l’arribada de la nova personeta. I en paral·lel a la davallada del focus extern, el meu ens interior comença a fer cavil·lacions del tipus: “Només treballo i netejo culs” “No puc dedicar temps a coses meves” o “Quan podré tenir una nit tranquil·la?”. I a conseqüència d’aquests pensaments, la frustració. La frustració de pensar que els dies, setmanes i mesos passen i ella encara depèn totalment de nosaltres, ens té lligats.
Però el seu somriure, el seu primer “papa”, la becaina sobre la meva espatlla, esborren aquests pensaments de foscor i em fan tornar a la realitat. Una llum que em mostra la fortuna d’haver estat elegit per poder cuidar aquesta criatura, aquest ésser de pau, vestit de blanc.
I durant totes les petites batalles que lliuro allarg del dia, el meu rostre s’il·lumina en comprendre un fet que sense voler-ho m’hi he vist abocat. Gràcies a la paternitat soc virtuós i el que és millor, sense pensar-ho, senzillament sent-ho.
La generositat per pensar sempre primer amb la filla abans que en qualsevol comoditat meva. La humilitat de comprendre que una hora dedicada a ella és més important que el negoci més rendible. La fortalesa tot i el cansament, estar sempre disponible per servir-la o la temprança de controlar els meus impulsos davant unes reaccions que des de la meva perspectiva d’adult no són admissibles.
Així doncs, mercès, filla, perquè fins i tot hi ha vegades que gràcies a tu m’acosto molt a l’ideal de cavaller que tantes vegades havia somiat ser. Tant de bo aprengués més de mi mateix en aquestes situacions per tal d’aplicar-les en totes les situacions del dia a dia.
