La veu dels bisbes, la corrupció del poder i el ressò editorial de La Vanguardia

Quan monsenyor Luis Argüello, president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), va alçar la veu per demanar eleccions anticipades davant l’onada creixent de corrupció vinculada al PSOE, no va parlar en nom d’una ideologia, sinó des d’una convicció: la necessitat de tornar la paraula al poble enmig d’un bloqueig institucional profund

La seva declaració no va ser aïllada ni improvisada. Hi va donar suport, amb fermesa, el secretari general de la CEE, Francisco César García Magán, que va denunciar que “la corrupció és un dels càncers de la democràcia” i que “el principal element en una democràcia és que parlin els ciutadans”.

Però aquestes declaracions, lluny de ser recollides com una legítima preocupació social i moral, van provocar una onada de crítiques per part del Govern.

El ministre Félix Bolaños va reaccionar acusant els bisbes de trencar la neutralitat institucional i d’estar en “comunió espiritual i política amb la dreta i la ultradreta”. Sota aquest prisma, fins i tot una simple crida a eleccions podia ser interpretada com un gest reaccionari. Encara més, es va intentar deslegitimar la seva postura atribuint-la al suposat malestar de l’Església per les investigacions d’abusos o el rebuig a les teràpies de conversió. Tot, menys assumir que hi ha un problema de fons que afecta greument la salut democràtica del país.

En aquest marc, La Vanguardia va jugar un paper central.

No es va limitar a informar, sinó que va intervenir activament en el relat. El diari català, alineat de manera habitual amb les tesis del Govern, va publicar una peça d’alt contingut polític en què l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, desautoritzava públicament la cúpula de la CEE “l’Església no ha d’entrar en política” i que les declaracions d’Arguello s’havien fet a títol personal, sense representar el conjunt dels bisbes.

La maniobra va ser clara: desactivar l’impacte institucional de les paraules d’Arguello presentant una suposada divisió interna.

La Vanguardia va titular la peça com a “bisbes catalans es desmarquen de la incursió política ideada per Argüello”, malgrat que cap altre bisbe català va subscriure la declaració de Planellas. La desproporció entre el fet i el titular revela una intencionalitat narrativa: diluir el contingut del missatge episcopal sota l’aparença de fragmentació i la manca de legitimitat.

De fet, aquesta tesi de l’arquebisbe de Tarragona només va ser compartida  en declaracions a pàgina sencera a La Vanguardia pel líder del petit partit  Units per avançar, que constitueix un apèndix del PSC. Ramon Espadaler, el seu líder i conseller de Justícia del Govern d’Illa, també considerava que la política no havia de dictar a l’església què hauria de fer, quan en realitat del que es tracta en aquest cas és de quines persones destacades de l’Església diuen en què ha de consistir la política entesa d’acord amb la doctrina social. Tot això és en realitat un joc de miralls en què una mateixa imatge es reflecteix més o menys deformada en una altra per expressar sempre el mateix resultat en aquest cas: avui d’eleccions ni parlar-ne, això és fer política.

El que és paradoxal és que, en el seu afany per separar l’Església de la política, Planellas va incórrer en un error doctrinal de pes. La Doctrina Social de l’Església —un dels seus ensenyaments més desenvolupats i reiterats pels darrers papes— afirma que l’acció política és una elevada forma de caritat cristiana. Relegar l’Església al marge dels debats públics, sobretot quan es tracta del bé comú, és un acte d’omissió greu. Confondre política amb partidisme, o equitat moral amb neutralitat passiva, no només empobreix el paper dels creients a la vida pública, sinó que traeix el sentit cristià de la ciutadania.

El silenci que va seguir a les paraules de Planellas per part de la resta de la Conferència Episcopal Catalana va ser, en si mateix, revelador. Mentre uns callaven, altres, com els bisbes Ignacio Munilla o Jesús Sanz, donaven suport sense embuts a la posició d’Argüello. La premsa generalista, però, es va centrar a amplificar la rectificació catalana, usant La Vanguardia com a altaveu privilegiat de l’estratègia comunicativa del Govern.

En aquest context, la declaració del Corrent Social Cristià (CSC) va cobrar especial rellevància. Amb un títol eloqüent — “Davant la crisi institucional: eleccions i regeneració política ja” — el document traçava una radiografia del moment polític espanyol: un sistema bloquejat, una partitocràcia disfuncional, i un Executiu cada cop més allunyat dels principis de responsabilitat i transparència.

Sense acusar directament el president Sánchez de corrupció, el text sí ​​que li retreu una “ceguesa política” que compromet la seva capacitat de govern. Li recorda que “governar exigeix ​​saber, preveure, vigilar i actuar” i que escudar-se en el victimisme no és una resposta vàlida davant dels escàndols que soscaven la legitimitat democràtica.

La CSC va més enllà del que és electoral. Crida a una regeneració moral i política, basada en el compromís cívic, i dona suport fins i tot a formes de desobediència civil si fos necessari. Reivindica, des de la Doctrina Social, que “l’autoritat només és legítima si s’orienta al bé comú” i que la corrupció és “un dels senyals més greus de la decadència moral” (Compendi núm. 411). El Catecisme no deixa cap dubte: suborn, frau i enriquiment il·lícit violen el setè manament.

En aquesta línia, allò que La Vanguardia va retratar com una “incursió política” va ser, en realitat, un exercici legítim de responsabilitat eclesial.

La postura d’Arguello no representa una ruptura amb la neutralitat, sinó un compromís amb el bé comú, en coherència amb la tradició de l’Església. Com han fet altres conferències episcopals a Europa —a Itàlia davant de la corrupció o a Polònia davant del deteriorament del sistema judicial—, la veu dels bisbes pot i ha d’assenyalar els desviaments ètics del poder.

Perquè quan la corrupció institucional arriba a nivells estructurals, callar no és neutralitat: és complicitat. I el que alguns mitjans, com La Vanguardia, intenten presentar com a prudència, pot no ser res més que servitud disfressada de moderació.

 Loading ...