La primera raresa de l’enquesta és l’escassetat de la mostra, 800 entrevistes, que atorguen un marge d’error de +/-3,46. Aquest fet té conseqüències substancials sobre els resultats, perquè significa que cada percentatge que ens dona l’enquesta en realitat es pot moure cap amunt o cap avall en aquells quasi 3 punts i mig. Un exemple ho permet veure.
Els socialistes assoleixen un 25,2%, doncs bé aquesta xifra pot ser en realitat més d’un 28%, però també pot caure per sota del 22% i veure’s superat per ERC. A l’ensems, ERC pot reduir els seus resultats i JxCat créixer fins a superar-la o igualar-la.
Situats a l’altre extrem dels competidors electorals, el PDeCAT, que ara obté un minso 1,5%, ja amb la seva pressió de Centrem, i que queda clarament fora del Parlament, podria entrar-hi sobradament. Sens dubte per dur a terme una enquesta són suficients 800 entrevistes, tot depèn del que se li demani.
Si d’aquesta volem aconseguir resultats electorals i a més traduir-los en escons en unes circumscripcions de dimensió molt variable, sobretot entre Barcelona i la resta, la cosa és difícil que funcioni. El marge d’error de la mostra que s’ha aplicat a la circumscripció de Lleida, per exemple, és extraordinàriament gran i, per tant, esdevé improbable assignar correctament els escons a aquesta circumscripció, cosa que també passa, si bé que en menys intensitat, a Tarragona i Girona.
El resultat final és d’una notable confusió. No està gens clar que el que ens diu l’enquesta respongui realment a la intenció de vot, i encara menys que sigui un predictor electoral. Perquè aquí hi juga un altre factor: la participació.
L’enquesta assenyala una abstenció que se situa en el 49%. És brutal, i si a aquesta xifra s’hi afegeixen els previsibles vots en blanc i nuls, és clar que aniria a votar menys de la meitat del cens, perquè aquells vots encara que no es reflecteixen en els resultats dels partits, es comptabilitzen com a participació.
En realitat el titular de l’enquesta hauria de ser “L’abstenció s’imposa per majoria absoluta: alarma ciutadana”, perquè aquesta és el resultat més clar i colpidor que ens proporciona aquest sondeig. Els catalans no aniran a votar d’una forma massiva, i aquí el marge d’error té molt menys interès perquè les xifres extremes que puguin resultar de la seva aplicació no canvia l’ordre de magnitud: prop d’1 de cada 2 catalans no pensa acudir a la crida de les urnes. Aquest fet hauria de moure a seriosa preocupació als partits i a la societat civil perquè un país en aquestes condicions no pot ser governat, però de moment no es manifesta cap reacció ni cap alarma. Als partits els hi és indiferent, sobretot als primers de la llista. Encara que només votessin 10 persones i ells fossin els guanyadors ja els hi aniria bé.
Per donar una idea del que això significa només cal veure la representativitat real que tindria el PSC, el guanyador segons l’enquesta. Si traduïm el seu resultat sobre el total dels electors, ens trobaríem que el guanyador ho és per poc més del 10% dels vots. A quina representativitat política es pot aspirar en aquestes condicions?
Una tercera raresa, que no és tant de la mateixa enquesta com del país, és el domini abassegadors de les esquerres.
Els independentistes assoleixen 43 escons i en guanyen 1, les esquerres espanyoles, ECP i PSC, arriben als 45 escons i en guanyen 4, i el bloc real de govern, el que talla el bacallà a Madrid i a Barcelona, per socialistes, ERC i Comuns, arriben als 74 escons, és a dir, el 58% de la cambra. I si li afegim la CUP, que es diferencia per definició de tots els altres, excepte de quan es tracta de qüestions vinculades a la cultura de la progressia, el nombre d’escons s’eleva fins als 88, amb 65%. No hi ha a tota Europa un cas semblant.
Per la seva banda la dreta espanyola millora en 4 escons, però la seva magnitud agregada és molt petita, només 21 diputats del total dels que té el parlament.
Els perdedors en aquest cas són clarament i d’una manera gran JxCat, que perd 7 escons i se situa a només 25 i, també, Cs que en perd la meitat dels que tenia i roman amb 3.
