Els mitjans de comunicació no expliquen només el món: el construeixen. La seva selecció del que és noticiable, la jerarquia de les paraules i l’elecció de les fotografies conformen un imaginari, és a dir, un marc mental compartit que organitza la percepció de la realitat. L’imaginari és allò que fa que un fet sembli transcendent i un altre insignificant; que una crisi aparegui inevitable o una denúncia, anecdòtica.
I aquest imaginari no és neutre. Cada diari, amb la seva orientació ideològica i els seus interessos editorials, dibuixa una cartografia pròpia del món. Fins aquí, res de nou. La diferència és que avui disposem de metodologies rigoroses que ens permeten objectivar aquests biaixos, mesurar-los, comparar-los i quantificar-los.
Es tracta de l’anàlisi quantitativa de la informació, una branca de les ciències socials que transforma textos, titulars, discursos i dades en variables mesurables. Mitjançant aquesta tècnica —habitual en periodisme, comunicació política, màrqueting, intel·ligència empresarial i fins i tot anàlisi de riscos— podem descriure, mesurar i interpretar grans volums d’informació de manera numèrica, arribant a conclusions fiables i reproduïbles. Permet:
- Detectar patrons i tendències en el conjunt de notícies.
- Comparar grups (diaris, partits, actors polítics).
- Mesurar intensitats informatives: què s’amplifica i què s’amaga.
- Predir comportaments mediàtics.
- Avaluar l’impacte d’una crisi o d’un escàndol.
Quan l’anàlisi quantitativa es combina amb l’anàlisi qualitativa, el resultat és poderós: emergeix un mapa nítid dels imaginaris mediàtics, de les seves llacunes i de les seves el·lipses. I el cas de les portades de l’11 de desembre n’és un exemple especialment revelador.
La Vanguardia: un univers paral·lel (o com evitar allò que no convingui)
La portada de La Vanguardia d’avui funciona com un estudi de cas. Si l’objectiu és identificar què omet un mitjà, la seva primera pàgina és gairebé un manual.
Tres de les quatre columnes principals estan dedicades a temes internacionals o socials que eviten frontalment l’escàndol polític que avui sacseja el govern espanyol. Els titulars centrals són:
- «EUA volen veure les xarxes socials dels turistes abans de permetre’ls entrar»
- «Els espanyols canvien els EUA per Àsia per Nadal»
És a dir, els Estats Units, Trump, la geopolítica i el turisme de Nadal. Temes rellevants? Potser sí. Temes centrals en l’agenda política espanyola del dia? En absolut.
Encara més significativa és la decisió d’elevar a gran titular promocional la figura del Mago Pop, convertint Barcelona en «capital mundial de la màgia». Un recurs editorial que, en un context informatiu carregat de notícies adverses per al govern, opera com a pantalla i desplaçament narratiu.
I mentre els escàndols de corrupció que afecten el govern Sánchez omplen les portades de la resta de diaris, La Vanguardia els redueix a:
- un requadre petit on fins i tot s’omet que el detingut és expresident de la SEPI i no només un exdirectiu com assenyala,
- i, encara més sorprenent, una notícia sobre l’esperma d’un home amb un gen cancerigen que va engendrar 197 nens.
Cada una d’aquestes peces no és falsa ni irrellevant per si sola; però el que és inaudit és la manca de proporció respecte al que succeeix avui en la política espanyola. En termes d’anàlisi quantitativa, és un biaix gravitatori: desaparició dels temes nacionals contraris al relat editorial.
La portada omet detalls clau del dia, com:
• la detenció de la fontanera del PSOE i d’un expresident de la SEPI per presumpta manipulació de contractació i la seva relació amb la vicepresidenta Montero.
• omet tota referència als escàndols sexuals que sacsegen el PSOE, amb l’últim cas, la dimissió del molt poderós en el socialisme gallec president de la Diputació de Lugo.
• i l’entrega del Premi Nobel a Maria Corina Machado, que La Vanguardia esmenta d’esquitllada, sense contextualitzar ni explicar.
Aquestes absències no són accidentals. Constitueixen un imaginari editorial que minimitza les notícies crítiques amb el govern i amplifica temes inofensius o exòtics.
El Mundo i ABC: la realitat sense anestèsia
Si La Vanguardia construeix un imaginari de distanciament i distracció, El Mundo i ABC adopten la posició contrària: enfocar directament el cor del conflicte polític.
El Mundo destaca:
«Detenido por corrupción un protegido de Montero»
Aquest diari subratlla —com també ho fa ABC— la connexió directa amb la vicepresidenta i insisteix en el terme protegido, carregat de significat polític.
ABC, encara més contundent, obre amb:
«La UCO detiene a la fontanera del PSOE y a un hombre de confianza de Montero por malversación»
L’èmfasi aquí recau en la cadena de responsabilitats, no només en el fet policial. El text assenyala clarament la relació amb el nucli del govern. La resta de la portada està ocupada per la notícia internacional del dia, que La Vanguardia ha reduït a anècdota:
«Maria Corina sale de la clandestinidad para recibir el Nobel»
On La Vanguardia ofereix només una frase descontextualitzada, ABC i El Mundo n’expliquen el fet essencial: l’entrega del Nobel i el significat polític d’aquest gest.
En termes de teoria de la comunicació, podríem dir que aquests dos diaris opten per una estratègia de transparència conflictiva: volen que el lector entengui que hi ha una crisi, i volen que la identifiqui amb el govern.
El País: filogovernamental, però encara periodista
El País manté la seva línia editorial habitual: proper al govern, però no fins al punt d’amagar l’evidència. La seva portada recull, amb tota correcció informativa, les detencions del dia:
«Detenidos Leire Díaz y un expresidente de la SEPI» Afegeix el subtítol: «El PSOE corta cabezas para frenar la sangría de un fin de año aciago»
És a dir, la notícia existeix, és explicada, i no és relegada a un racó com fa La Vanguardia. També destaca la notícia del Nobel, amb una fotografia potent i un titular que cita textualment la frase de Machado: «Venezuela volverá a respirar».
L’absència d’eufemismes i l’existència de context mostren que, malgrat la seva orientació, El País manté cert compromís amb la jerarquia informativa.
En una anàlisi comparativa, El País es troba a mig camí entre la contundència crítica d’El Mundo i ABC i l’evasió sistemàtica de La Vanguardia.
El resultat: quatre diaris, quatre imaginaris
El que revela l’anàlisi d’avui és clar:
- La Vanguardia construeix un imaginari alternatiu
Eludeix les males notícies per al govern i les substitueix per temes laterals, internacionals o lúdics. En termes quantitatius, redueix el pes de les notícies adverses fins a quasi fer-les desaparèixer.
- El País reconeix la realitat, tot i suavitzar-la
No emmascara els fets, però els presenta amb un marc interpretatiu favorable a l’estabilitat del govern.
- El Mundo i ABC projecten un imaginari de crisi sistèmica
Amplifiquen la responsabilitat política i en subratllen la gravetat.
La conclusió és innegable: els diaris no expliquen el mateix país. I el país que expliquen depèn del país que volen construir.
La bona notícia és que, gràcies a les metodologies d’anàlisi quantitativa i qualitativa, aquest biaix ja no és invisible. Es pot mesurar, comparar i demostrar. I el cas de l’11 de desembre mostra, amb especial claredat, fins a quin punt La Vanguardia s’ha desviat del patró informatiu general, fins i tot respecte a altres mitjans tradicionalment propers al govern.
Quan la realitat es construeix en quatre columnes, les omissions pesen tant com els titulars.
Quan la realitat es construeix en quatre columnes, les omissions pesen tant com els titulars. Share on X
Loading ...
