La Unió Europea és una successió de períodes d’eurooptimisme i d’europessimisme

Durant el seu darrer període d’europessimisme (2005-2019) la UE ha conegut una veritable “crisi existencial”, de la que encara no s’ha recuperat del tot.

La pròxima legislatura (2019-2024) hauria de suposar el rellançament del procés d’integració europea que, en cas de no produir-se, podria significar la condemna del nostre continent a una progressiva irrellevància en un món de gegants.

El procés d’integració europeu per la via de les Comunitats Europees – avui Unió Europea- va començar l’any 1951 amb la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) . L’estratègia d’integració comunitària va quedar perfilada a la Declaració Schumann (1950) que proposava la creació de la CECA, on es podia llegir el següent: “Europa no es farà d’un sol cop, o d’acord amb un pla general únic, sinó que serà edificada a través de realitzacions concretes, que crearan primer una solidaritat de facto”. Es tractaria d’anar avançant de manera “funcionalista “sobre la base de “realitzacions concretes “(Comunitats Europees) fins a arribar a llarg termini a una veritable federació europea, que quedava sense definir en termes de contingut o calendari. El màxim inspirador ideològic d’aquella estratègia era el francès Jean Monnet, segons el qual la integració europea consistia a “unir no pas Estats sinó persones “i “perseguia com a objectiu principal la pau”. Va proposar de començar per la integració econòmica, és a dir, pel que ell anomenava “solidaritats de fet”. La posada en comú de les produccions del carbó i de l’acer (CECA) dels sis països fundadors en seria el primer pas. També va avisar de què Europa s’aniria fent “a cops de crisi, enmig de les crisis”, i que seria precisament “la suma de les solucions donades a cada crisi“. A partir d’aleshores, i fins avui, l’estratègia comunitària ha anat avançant de manera ondulant a través de períodes successius d’eurooptimisme i d’europessimisme amb crisis intermèdies.

El primer període d’eurooptimisme va ser llarg: de 1951 a 1973. Europa occidental s’estava recuperant ràpidament de la devastació de la Segona Guerra Mundial i l’Europa Comunitària anava fent els seus primers passos. En aquell primer període es varen constituir les tres primeres Comunitats Europees (la CECA l’any 1951, com ja hem dit, i la CEE i EURATOM l’any 1957). També es va crear la unió duanera entre els països fundadors (1957-1968) i el mercat comú (llibertat de circulació de persones, serveis, mercaderies i capitals) es va anar consolidant. Constituïen els fonaments de l’edifici europeu. Es vivia aleshores l’època coneguda en francès com les trente gloriueses per la seva esplendor econòmica, però també social i polític (contracte social exitós, economia social de mercat en bona forma, entesa de democratacristians i socialdemòcrates).

A partir de 1973 les coses varen canviar radicalment: crisi econòmica generalitzada a conseqüència de la pujada forta i sobtada dels preus del petroli a causa de la guerra araboisraeliana del Yom Kippur i primera ampliació de la Comunitat Europea amb l’entrada de tres nous països membres: el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Així arribava el primer període d’europessimisme que va durar fins a 1985. El 1982, tres anys abans que s’acabés aquella mala època, en una portada de la prestigiosa revista britànica The Economist s’hi podia veure un taüt amb la següent inscripció: “RIP la CEE, nascuda el 1957, morta a l’edat de 25 anys”. Sortosament, només es tractava d’un pensament de desig (wishful thinking).

L’Europa Comunitària va superar amb èxit aquella seva primera gran crisi gràcies a l’energia i talent d’un president de la Comissió Europea anomenat Jacques Delors, que va ocupar el càrrec durant deu anys (1985-1995). La seva proposta clau va ser la construcció, a partir de 1985 i fins a 1992, d’un mercat comú perfeccionat, al que va batejar com “mercat interior únic”. Va resultar ser una idea molt ben rebuda per part de tots els estaments implicats i que va generar un gran entusiasme.

Però a partir de 1992, altra vegada, es varen tòrcer les coses en arribar una forta crisi monetària que va fer saltar pels aires el primer intent d’una moneda comuna: el Sistema Monetari Europeu (SME). Tornava a treure el nas l’europessimisme, que es va tornar a superar amb la creació de l’euro l’any 1999.

Al voltant del canvi de segle, es vivia novament un gran optimisme a la UE amb la moneda única, la proposta d’una constitució europea i l’ampliació cap a països del centre i de l’est d’Europa després de la caiguda del mur de Berlín l’any 1989. Però, una vegada més, les coses es van tornar a tòrcer a partir de 2005 amb l’arribada d’una forta onada d’europessimisme centrada al voltant de grans crisis internes (fracàs del projecte de tractat constitucional el 2005, arribada de la Gran Recessió el 2007, crisi de l’euro el 2010, crisi dels refugiats el 2015, aparicions del Brexit i Trump el 2016) i amenaces externes (Trump, Putin, Xina, jihadisme islàmic) , fins avui mateix. Al llarg dels darrers catorze anys s’ha viscut una vertadera “crisi existencial” a la UE, en paraules del president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, que acaba de deixar el seu càrrec i donar pas a l’alemanya Úrsula von der Leyen.

Amb l’arrencada de la nova legislatura europea (2019 -2024) els escenaris possibles semblen ser dos: rellançament de la UE (una vegada més, fidel a la seva estratègia fundacional) o inici d’un camí cap a la irrellevància en un món de gegants dominat pels Estats Units, Xina i altres grans potències emergents. Entre tots hauríem de fer possible el primer escenari i condemnar el segon a ser només un malson.