Viure o treballar a Barcelona s’ha convertit en un purgatori degut als continus talls de circulació que grups de manifestants provoquen dia sí i dia també. La sortida per la Diagonal i l’accés per la Meridiana constitueixen escenaris de gran incertesa. Hom mai sap què es trobarà.
Per si fos poc, fa 15 dies que un carrer tan estratègic com la Gran Via està tallat a la circulació sense que la policia hi intervingui. Al vell mig d’una arteria bàsica pel bon funcionament de la ciutat, s’ha implantat un campament que teòricament reuneix unes 400 persones, en la pràctica i en la major part del dia unes desenes. Però no és el nombre el que fa la cosa, sinó el fet. Per quina estranya raó l’Ajuntament de Barcelona no demana que sigui desallotjat aquest nucli? Recordem que els acampats a la plaça Catalunya quan el període dels indignats, en un espai que no afectava la circulació, van durar molt menys.
El que es fa evident amb aquesta situació, que afecta també la Ronda de Sant Antoni, és que Ada Colau no governa per la ciutat, sinó en funció d’uns grups i uns interessos propis. I això és indignant perquè representa el sectarisme portat a les últimes conseqüències: els interessos de tots són sacrificats en benefici d’uns quants.
Però la responsabilitat no recau només en Ada Colau. El partit socialista és el seu aliat decisiu i té dues de les tinències d’alcaldia, i en concret la primera, la que ostenta Jaume Collboni. Des que les nits de Barcelona es van il·luminar no pas per la lluentor dels focus sinó pels contenidors i les barricades enceses, Ada Colau està desapareguda, però és que Collboni no ha tingut un paper gaire millor. Trobem aquí a faltar una presa de posició clara per part del PSC. Com és possible presentar-se com a cogovernants de la ciutat i responsables de la governació de l’estat, mentre es manté aquesta inacció purament per covardia política?
Mai com avui a Catalunya s’havia observat una absència més radical d’autoritat. Les normes i les lleis són conculcades sistemàticament sense que es faci res decisiu per restablir-les en un temps raonable. El dret a manifestar-se i a protestar és una cosa, i fer malviure la majoria de compatriotes i ciutadans, una altra ben diferent. La pedagogia de tot plegat és perversa i se’n pagaran les conseqüències, perquè és l’ensenyament que l’única raó és la raó de la força.
