És ben coneguda, sobretot quan s’estudiava filosofia a l’escola, l’al•legoria filosòfica de la caverna de Plató que permetia explicar la feblesa del coneixement humà. Plató situava la humanitat com un grup d’homes presoners dins d’una caverna i subjectats de tal forma que només podien mirar cap a la paret del fons. Darrere seu hi havia un passadís pel qual circulaven persones, i més enllà una foguera i l’entrada de la caverna. Pel passadís passaven homes portant tota mena d’objectes i animals, i les seves ombres es projectaven a la paret del fons. Era el que els presoners podien veure. Per a ells aquesta era la realitat. Malgrat que el que percebien eren tan sols ombres desdibuixades d’aquesta.
És la situació que avui en dia vivim a Catalunya i que podríem explicar també en termes més actuals acudint a l’univers de Màtrix i als seus dos mons. Un real esclavitzat per les màquines, i un altre imaginari molt millor, i que els humans interpreten com l’efectivament existent. A Màtrix fa falta alliberar-se del control de les màquines per poder mostrar el món en tota la seva crua desgràcia per intentar refer-lo. I aquesta és la lluita contra la màquina dels herois i resistents humans.
Catalunya viu avui en un món polític imaginari i els signes es fan evidents cada dia. Per exemple, es fa batalla contra el 25% de les classes en castellà quan partits i govern saben perfectament que aquesta xifra està clarament depassada en la pràctica, perquè el temps de castellà real dins de cada aula és molt més gran, sobretot allà on es concentra la majoria de població, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, mentre que en els territoris menys poblats de clara hegemonia lingüística en català, evidentment aquest 25% no s’assoleix. Una bona política lingüística seria partir d’aquesta evidència dels fets, vetllar perquè la majoria dels alumnes rebessin el 75% de les classes en català, xifra que avui no s’assoleix, i que allà on hi ha hegemonia catalana es garantís aquell 25% de castellà que permet un bon domini de les dues llengües. Però no, el camí escollit és inventar-se una realitat com si el català fos realment la llengua vehicular de totes les classes, excepte la de llengua castellana.
Un altre exemple de la caverna el trobem dissortadament en el Parlament de Catalunya, que no només fa temps que manifesta la seva ineficàcia i manca de nivell institucional, sinó que a més ara es veu una vegada més embolicat en escàndols de prevendes econòmiques. És el cas dels funcionaris prejubilats que cobraven el 100% dels seus sous sense treballar. I també, i més greu, perque afecta no a funcionaris ni a directius del Parlament, sinó a tots els diputats, cobrar dietes quantioses per desplaçaments que no es realitzen. Seria lògic que el Parlament hagués obert un debat en el plenari per esclarir responsabilitats, depurar-les i donar explicacions als ciutadans que estan indignats amb aquests temes. En lloc d’això dedica la seva atenció a rescatar el bon nom de les bruixes que van ser mortes en els segles XVI, XVII i XVIII. És l’univers Màtrix, centrar l’atenció en una realitat inexistent i obviar aquella que és present i que realment ens afecta.
Per a la classe política és més fàcil viure en el Màtrix, en una mena de metaunivers en el qual no existeix ni la responsabilització, ni la necessitat de governar bé, ni molt menys la de donar resposta als interessos concrets dels ciutadans, sinó que tot gira en relació amb el relat entre fictici i deformat que els partits formulen contínuament per justificar-se.
No hi ha alternativa a aquesta situació sense denunciar que vivim en la caverna, sense revelar-se i resistir al Màtrix de la política catalana. Això, els partits instal•lats en el govern i l’oposició no ho faran perquè ja tenen els papers distribuïts, i també els beneficis, i no hi ha cap incentiu perquè els alterin.
Només la presència de noves forces podria canviar aquest estat de coses. Però, el problema comença perquè aquestes forces presumptament noves que es van fent presents a l’escena, també es mouen com si el metaunivers de Màtrix fos real i adopten els seus posicionaments en relació amb ell. Uns aixequen la bandera de lluitar contra la independència inexistent, enterrada i morta, i així ja han assolit el seu relat i el paper en la història. Són gent que d’antuvi s’ha oposat radicalment a l’independentisme i, no cal dir-ho, han trobat un acomodament polític suficient, que va mutant i adoptant noves formes. Són els de sempre d’aquella banda que només veu tots els mals amb l’exigència catalana.
Uns altres accepten les coordenades de la caverna i aixequen la bandera, situant-se al centre d’aquesta, com si des d’aquesta posició poguessin percebre la realitat i no les ombres.
I aleshores, què? No hi ha cap via d’escapament? I aquí exigeix una doble resposta que permeti sortir de la caverna a la llum exterior i que destrueixi la lògica perversa de Màtrix.
Aquesta alternativa només es pot construir, per una banda, des d’una anàlisi crítica del procés i de la situació present. Una anàlisi concreta que no es perdi en els objectius i assenyali els fets, com el de què hi ha 4.000 càrrecs de l’independentisme que viuen cobrant més que el president del govern espanyol.
Una anàlisi de la realitat que faci palès que ERC no té cap intenció de fer res que alteri l’statu quo espanyol, mentre governi el PSOE i que, per tant, el seu alineament amb un parit que competeix en aquest escenari i situa la independència en un pla metafísic; de fet religiós, en el qual s’anuncia la glòria del cel per a un moment indeterminat de l’existència. JxCat es diferencia d’ERC en la radicalitat del discurs, però no perque pretengui dur a terme cap acció que comporti encarar la societat catalana a Espanya i Europa davant un gran conflicte per assolir la plena sobirania, senzillament perquè ara ja són conscients que la gran majoria dels catalans de conflictes d’aquesta mena no volen sentir-ne parlar.
El problema no és l’independentisme, el problema és l’arbitrarietat, el mal govern, la partitocràcia. I això també afecta la banda espanyola perquè en aquesta anàlisi crítica del procés, cal situar negre sobre blanc el paper jugat pel PP, i també per l’oportunisme socialista. En realitat una alternativa política seriosa només pot arrencar a partir dels resultats d’una mena de, diguem-li, llibre blanc de la situació política de Catalunya.
Però aquesta és només una part de la història. La construcció de l’alternativa que ens alliberi de l’univers imaginari que ens porta a enlairar les bruixes del segle XVI, exigeix també la construcció de l’alternativa cultura i política a l’altra hegemonia que ens governa, la que podem qualificar del progressisme de gènere i que agrupa a la quasi totalitat de partits catalans i que fa, per exemple, que el Premi Catalunya sigui lliurat a una creadora d’entelèquies ideològiques construïdes a través de la seva subjectivitat personal, com és Judith Butler i la seva estranya teoria queer.
Aquest món ha construït un país cada vegada més ofegat per la dictadura del políticament correcte i per les polítiques de la cancel•lació, que no són altra cosa que una actualització de la censura i la repressió de les idees i de la llibertat d’expressió. Sense desenvolupar una teoria crítica sobre aquest relat que ens domina i construir l’agenda política alternativa, Catalunya tampoc sortirà de la caverna.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.