Com ja apuntàvem ahir la sentència del Tribunal de la UE ha fet entrar en crisi les negociacions amb ERC, fins a l’extrem de suspendre les converses que es mantenien i, que gairebé tothom donava per fet que es tancarien de manera favorable, amb l’abstenció d’ERC a la investidura de Sánchez.
Però ara les coses han canviat radicalment. Junqueras ha demanat la llibertat de tots els presos i l’anul·lació del procés. D’acord amb l’actual sentència, aquesta petició no té fonament, perquè està circumscrita a la privació de llibertat provisional, una fase anterior a l’actual en QUE la presó JA és definitiva, i pel fet d’haver-li impedit desplaçar-se al Parlament, qüestió que ara sí QUE hauria d’abordar.
Però tant hi fa, perquè l’embolic jurídic no és menor i evidentment és explotable des del punt de vista polític. El pitjor per a la negociació és la posició adoptada per ERC, en la que afirma amb molta lògica que abans de continuar parlant volen conèixer quina serà la posició de l’Advocacia de l’Estat en aquest nou afer. La fiscalia ja s’ha pronunciat en sentit contrari a la llibertat de Junqueras i demanen que s’executi la seva inhabilitació. Les defenses ho faran en la línia apuntada de Junqueras, i queda pendent què dirà l’advocat de l’estat delegat per aquesta qüestió.
La importància radica en que és la instància que directament expressa la voluntat del govern, que ha de tenir base jurídica, però que evidentment segueix les seves directrius. Aquí no hi ha el debat possible que es dóna sobre la independència de la fiscalia, menor o major, perquè aquesta condició no existeix, en aquest cas depenen del govern i parts. Per tant, o l’advocacia de l’estat fa un text francament favorable a ERC o l’acord es trencarà. Però si la posició d’aquesta instància jurídica discrepa molt de l’acusació pública i de la determinació final dels magistrats, es produirà una crisi política important en el flanc espanyol del PSOE, atiada de manera immisericordiosa pel PP i Vox.
Cada vegada més, l’error de Sánchez de no fer fàcil l’anterior investidura es revela com a més colossal. Quin polític no podia veure en funció del calendari que s’acostava o bé feia un resultat aclaparador o l’escenari seria, tal com succeeix, terriblement difícil?
Els viaranys jurídics del tema són complicats. Per exemple, un punt clau és que el judici va acabar els 12 de juny, un dia abans que es proclamessin els resultats de les eleccions europees. Per tant, quan va ser jutjat Junqueras no era eurodiputat, a no ser que es consideri que tenia aquesta condició a partir del moment que es van conèixer els resultats de les eleccions en lloc de la seva proclamació. En tot cas, el resultat final des del punt de vista de la determinació que prengui el Tribunal Suprem no el coneixerem fins passat el dia de Reis. Però el congrés d’ERC és aquest cap de setmana i d’ell en sortiran exigències molt fortes sobre l’alliberament dels presos, si és que no s’arriben a pronunciar sobre la nul·litat del judici.
Amb tot, els més beneficiats són Puigdemont i Comín perquè d’entrada el veto que tenien de l’eurocambra ha quedat aixecat, i és difícil pensar que no es produeixi la seva plena incorporació en els pròxims dies. Això no els hi facilitarà la tornada a Espanya, però sí la llibertat de moviment per tota Europa, produint-se una situació ben contradictòria a escala europea.
La qüestió en l’àmbit europeu té molt més recorregut, perquè a més, arribarà un punt que esgotades les instàncies espanyoles, els advocats dels líders polítics independentistes podran elevar tot el procediment al tribunal europeu. Les conseqüències que aquesta última instància qüestionés el judici i la sentència serien extraordinàries, no ja per a l’estabilitat espanyola, que ho serien, sinó també per l’àmbit europeu, perquè es produiria una forta tensió entre un dels estats membres i les institucions europees.
Aquest hipotètic escenari estimula l’estratègia de conflicte que fins ara ha preconitzat Puigdemont, que creu que es pot arraconar i forçar la negociació amb l’estat espanyol a través d’Europa.
