L’enquesta assenyala un principi de desgast per al govern de Salvador Illa, quan tot just ha superat els 100 dies inicials de gestió. La població, pel que sembla, no sembla reconèixer el valor que els mitjans de comunicació de l’establishment intenten transmetre cada dia sobre la tranquil·litat que imprimeix la nova gestió de la Generalitat, potser perquè alguns la confonen amb la “pau dels cementiris”.
Sigui com sigui, l’enquesta atorga entre 39 i 42 escons al PSC, la qual cosa suggereix una possible pèrdua en comparació amb els 42 diputats actuals. Pitjor li va a Junts per Catalunya, que podria perdre entre 3 i 5 diputats dels que té actualment, mentre que per a Esquerra Republicana les trifulgues internes no semblen passar-li factura, ja que es manté en 20 escons i fins i tot en podria guanyar un més.
El Partit Popular també es manté estable amb els seus 15 escons, mentre que Vox podria quedar-se amb els 11 actuals o perdre’n un. D’altra banda, En Comú Podem, liderat per Jéssica Albiach, no aconseguiria sortir de la marginalitat dels seus 6 escons, tot i que en podria sumar un més.
On es produeixen les modificacions importants? Als extrems. La CUP passaria de 4 a 6 escons, millorant en un 50% els seus resultats, i encara més notable és l’avenç d’Aliança Catalana, liderada per Sílvia Orriols, que podria aconseguir entre 6 i 7 diputats a partir dels dos actuals.
La majoria absoluta al Parlament se situa en 68 diputats, i la coalició que va donar la presidència a Illa sembla trobar-se en perill. Aquesta pèrdua de posicions de Junts coincideix en el temps amb el reconeixement que el govern espanyol traspassarà competències en immigració. La diferència respecte al que s’havia anunciat no és menor: Junts afirmava que seria un traspàs integral de totes les competències de l’Estat mitjançant la via directa de l’article 150.2 de la Constitució. Això va ser el que van acordar Santos Cerdán i Puigdemont perquè els diputats de Junts donessin suport a Pedro Sánchez.
No obstant això, els mesos han passat i ara sembla que abans d’acabar l’any aquesta qüestió quedarà resolta. No està clar si realment el que afirma Junts serà el que es traspassarà: pràcticament tot excepte el control fronterer, però amb dret i possibilitats factuals de regular la quantitat d’immigrants a Catalunya. En poques setmanes es resoldrà la incertesa i veurem si Puigdemont i el seu partit aconsegueixen apuntar-se un èxit en aquest terreny, cosa que necessiten desesperadament, ja que les dades mostren que hi ha un traspàs de vots entre Junts i Aliança Catalana.
De fet, els dos partits independentistes més grans necessiten desesperadament que es compleixin els acords que afirmen haver pactat, encara que ara el beneficiari sigui el Partit Socialista que governa a Espanya. És probable que el govern de Sánchez faci un ús de les noves competències en línia amb els seus propis interessos, però això no treu que la dimensió competencial hagi crescut.
Esquerra Republicana també necessita que es demostri que el pacte que va entregar la presidència al candidat socialista sobre el nou sistema de finançament s’acosti a una mena de concert fiscal atenuat. Si això és així, Esquerra podrà treure pit i esperar un rendiment electoral; si resulta ser un nou “part de les muntanyes”, la crisi d’Esquerra s’aprofundirà.
En aquest mateix sentit hi ha la competència pel traspàs de Rodalies, que s’hauria de fer efectiva l’any vinent i que, de moment, només té comissions de treball. El paper de l’actual president de la Generalitat en aquest procés serà determinant, com ha demostrat el cas basc, el gran beneficiat pel govern de Sánchez gràcies a l’acció ben coordinada entre el seu grup al Congrés i el govern de Vitòria. De fet, el País Basc ha afegit alguna cosa més a les seves competències, sobretot en l’àmbit del concert econòmic, que disposa d’un cupo extraordinàriament favorable. Això significa que l’independentisme basc ha passat a un segon pla, superat per una estratègia més pràctica i rendible.
No es tracta ja de separar-se de l’Estat espanyol, sinó de fer desaparèixer la seva presència pràctica al País Basc, on gairebé totes les funcions són exercides pel mateix govern regional, la qual cosa el converteix en una mena de confederació de facto, més enllà d’un simple contracte federal.
Per exemple, en els actuals i controvertits impostos sobre la banca i les empreses energètiques, si finalment s’apliquen a causa de l’acord amb Podem, la situació és molt diferent a Catalunya que al País Basc. Al País Basc, qui recapta aquests impostos és Hisenda basca, que els pot retornar sota diverses fórmules considerades convenients. Per tant, ni el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) ni les energètiques basques hauran de témer els efectes d’aquesta sobrecàrrega fiscal, cosa que no es podrà dir en el cas de CaixaBank, que és l’entitat més afectada a causa de les característiques del seu negoci.
L’independentisme català continua predicant l’horitzó independentista, però actuant en la pràctica dins del marc autonòmic i amb una estreta aliança amb el govern espanyol, encara que sense aconseguir les contrapartides que sí que ha aconseguit el govern basc. Pedro Sánchez no és aliè a aquest principi de confederació parcial d’Espanya, que comença al País Basc i està per veure si s’estendrà a Catalunya.
No és un fet menor que precisament Catalunya constitueixi l’últim baluard territorial del PSOE, ja que a la resta d’Espanya els seus governs autonòmics són escassos i els seus governs municipals no compten amb moltes capitals importants. Només Catalunya, amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, gràcies al suport del PP, i la Diputació, presenten un bagatge territorial de gran rellevància.
Sobre aquestes coordenades es mourà la política catalana als inicis de 2025.
Loading ...
