La (prima) línia invisible

Tot i alguna objecció inicial (ara sé que infundada), he vist aquests dies de confinament la minisèrie de Movistar, “La línia invisible” , dirigida per Mariano Barroso, de qui recordava també “El dia de demà”, igualment molt recomanable.

És una sèrie excel·lent, en tots els sentits. El guió, la interpretació, la realització, les localitzacions, … i una idea de fons que subjau: què absurda és la violència, de quina manera tan simple pot encendre una espurna i després ja no hi ha qui apagui l’incendi, i què perillós és el fanatisme i el nacionalisme supremacista.

Més de 850 assassinats des de 1968 fins 2010 és el balanç sagnant d’ETA , a més dels terroristes que van morir per causes diverses, la majoria vinculades a les seves pròpies accions criminals.

Però la millor sèrie històrica, al meu entendre, és la que t’empeny a saber més, a investigar, a llegir sobre els esdeveniments que narra. Em va passar amb “The crown” i m’ha tornat a passar ara amb “La línia invisible”.

Vaig viure molt de prop algun dels assassinats de la banda terrorista a Catalunya. Em va tocar assistir a algun dels funerals de regidors socialistes catalans que van ser sacrificats simplement per tenir un carnet de partit, per les seves idees. I per descomptat, recordo amb detall l’atemptat d’ Hipercor, el de la caserna de Vic o la mort d’Ernest Lluch.

I navegant per Internet he trobat un article escrit per l’exministre socialista el 19 de setembre de 2000 a El Correo-El Diario Vasco (1) . Lluch va ser assassinat el 21 de novembre d’aquell mateix any . És un article conegut, però rellegir-lo m’ha fet rememorar amb amargor aquells anys.

El títol ja era premonitori. “El problema de la meva estimada terra basca” . I la lectura imprescindible. Però una de les afirmacions de Lluch en aquest article m’ha sorprès i he arribat a la conclusió que és errònia o producte d’alguna estranya confusió.

Manté Lluch que va conèixer a Txabi Etxebarrieta , protagonista de “La línia invisible”.

Etxebarrieta, l’assassí del guàrdia civil José Pardines Arcay, considerat oficialment durant un temps la primera víctima d’ETA.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Etxebarrieta, el dirigent abertzale que ni tan sols parlava ni entenia el basc, “a qui vaig conèixer com a actiu estudiant d’Econòmiques”, segons escriu el propi Lluch en aquest article.

Doncs bé, m’he submergit en la trajectòria acadèmica d’Ernest Lluch i en la seva biografia oficial (2) consta que es va llicenciar en Ciències Econòmiques en 1961 i aquest mateix any ja va començar a exercir com a docent a la Universitat de Barcelona, d’on va ser expulsat el 1966 pel seu activisme esquerrà. Entre 1968 i 1971 va col·laborar en la represa del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Durant el curs 1967-1968 va impartir algunes classes com a professor convidat a la Complutense, a Madrid i col·laborava al diari Tele-Exprés i la revista Serra d’Or. En aquests anys va preparar també la seva tesi doctoral, però no em consta que viatgés al ‘País Basc ni que fos docent allà.

Hi ha una completíssima biografia molt recent de Joan Esculies ( “Ernest Lluch, biografia d’un intel·lectual agitador”, La Magrana, 2019) però he parlat personalment amb Esculies i a ell tampoc li consta la presència del protagonista de la seva obra durant aquests anys a Euskadi. El 1970, Lluch es va doctorar amb una tesi dirigida per Fabià Estapé i aquest mateix any va guanyar una plaça com a professor agregat de la facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, on va romandre fins a la seva entrada en política com a diputat del PSOE al Congrés el 1977 (fins a 1989).

Quan ja havia decidit retirar-se de la política va guanyar la Càtedra de Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona, el 1986. Recordo una certa polèmica al respecte en l’àmbit acadèmic. Després va ser nomenat rector de la Universitat Menéndez Pelayo (1989-1995) i els últims anys de la seva vida va passar molt temps al País Basc , va tenir un pis a Sant Sebastià, i és per tots conegut el seu compromís en trobar una sortida dialogada per acabar amb la violència.

Per la seva banda, Francisco Xabier Etxebarrieta es va llicenciar en Ciències Econòmiques en 1967, en l’especialitat d’informàtica, a la Universitat de Bilbao, on va estudiar tota la carrera. No consta tampoc que hagués viatjat a Barcelona o assistit a alguna de les classes de Lluch a la UB, on podrien haver coincidit cronològicament.

Per influència del seu germà gran José Antonio, més tard advocat de l’etarra Xabier Izco de la Iglesia, condemnat a mort (posteriorment commutada) en el Procés de Burgos de 1970 (3) per l’assassinat de l’inspector Melitón Manzanas , també protagonista de la sèrie de Movistar, Txabi Etxebarrieta va acabar liderant la V Assemblea d’ETA que va expulsar el sector obrerista.

El 7 de juny de 1968, el cotxe en què viatjaven Etxebarrieta i un altre activista, Iñaki Sarasketa, va ser detingut en un control rutinari de la Guàrdia Civil a Aduna (Guipúscoa). Per por de ser descoberts, i amb un munt de centraminas en el cos, segons va explicar després el seu propi company, Etxebarrieta va descendir del cotxe i va disparar al guàrdia José Pardines Arcay, causant-li la mort.

En aquell moment, sembla acreditat que ETA encara no havia pres la decisió d’iniciar la lluita armada.

Després de l’atemptat contra el guàrdia Pardines, Etxebarrieta i el seu company Sarasketa es van donar a la fuga i es van amagar a la casa d’un capellà a Tolosa. Unes hores després van decidir abandonar amb cotxe la casa parroquial, i de nou els van detenir en un altre control de la Guàrdia Civil. Es va produir un intercanvi de trets. Sarasketa va aconseguir fugir, però Txabi Etxebarrieta va resultar mort per dues ferides de bala.  

La resposta d’ETA va ser l’assassinat de l’inspector Manzanas el 2 d’agost de 1968, i aquí va començar una espiral de violència fins a la dissolució oficial de la banda en 2018 . S’havia traspassat la (prima) línia invisible, i el règim franquista va decretar l’estat d’excepció.

Així doncs, revisant les dates, l’única possibilitat que Lluch (Vilassar de Mar, 1937) hagués conegut personalment a Etxebarrieta (nascut a Bilbao el 1944 i mort en el tiroteig de 1968) és que aquest hagués estat alumne seu a la Facultat d’econòmiques a Barcelona entre 1961 i 1966, o que Lluch hagués impartit classes a Bilbao el 1967. Cap de les dues opcions està certificada i al meu entendre és molt poc probable que així fos. Ni l’etarra va ser a Barcelona, ni Lluch a Euskadi durant aquells anys.

Potser havia sentit parlar d’ell en els ambients estudiantils de l’oposició al franquisme, però dubto que s’haguessin conegut personalment.

Potser es va confondre de persona. En l’article que citem també defensa la tesi que en realitat la primera víctima d’ETA no va ser Pardines sinó una nena de 22 mesos anomenada Begoña Urroz Ibarrola, morta el dia 27 de juny de 1960, en explotar un artefacte col·locat a l’estació d’Amara (Sant Sebastià).

Però aquesta teoria es demostraria també equivocada, segons va acreditar detalladament en un article posterior (el 2010) en el mateix diari el catedràtic d’Història Contemporània de la UPV-EHU Santiago de Pablo (4) . Per al professor de Pablo, aquell atemptat de 1960 no va ser obra d’ETA, sinó d’una organització denominada DRIL (Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament) i la font de Lluch no era fiable: el vicari de la diòcesi de Sant Sebastià, José Antonio Pagola a qui al seu torn l’hi havia explicat una catequista amiga de la família Urroz.

No hi ha una sola font documental que acrediti que aquell acte pogués atribuir-se a ETA ni la vinculació del DRIL amb la banda terrorista basca, per la qual cosa, la primera víctima d’ETA, excepte prova en contra, segueix sent el guàrdia civil Pardines, assassinat per Txabi Etxebarria, a qui Lluch tampoc va conèixer en persona.

En qualsevol cas, alguna de les frases de l’exministre socialista en aquell article continuen avui vigents. Com la dedicada als assassins etarres, companys prístins d’aquell mateix que dos mesos després va acabar amb la seva pròpia vida en un garatge del barri de Les Corts a Barcelona : “A (els seus) assassins, que el remordiment els devasti. Indigne inici en el pecat original d’ETA “.

NOTES

(1) Article d’Ernest Lluch a El Correo, https://www.elmundo.es/elmundo/2000/11/22/espana/974866092.html

(2) Biografia d’Ernest Lluch: http://www.fundacioernestlluch.org/es/biografia

(3) Acte del Consell de Guerra contra els autors de l’assessinat de Melitón Manzanas https://linz.march.es/Documento.asp?Reg=r-67968

(4) Article de Santiago de Pablo a El Correo, 19 de juny de 2010: https://www.elcorreo.com/vizcaya/v/20100619/opinion/primera-victima-20100619.html?ref=https:%2F%2Fwww.elperiodico.com

Una idea de fons que subjau: què absurda és la violència, de quina manera tan simple pot encendre una espurna i després ja no hi ha qui apagui l'incendi Click To Tweet 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú