És més que una sospita que la gent gran, especialment els majors de 80 anys, no sempre reben el mateix tracte que la resta de població en la sanitat pública i en particular en les urgències i en períodes àlgids.
Aquest fet, que no és d’ara, va culminar durant la pandèmia amb una mortaldat impressionant de persones d’edat avançada, sobretot a les residències, al llarg de la primera onada. Un escrit de la sanitat catalana marcava clarament una frontera en el tipus d’assistència, com es pot observar en aquest text del 24 de març de 2020 del departament de Salut Emergències Mèdiques. El redactat està ple d’eufemismes, però la variant “anys de vida salvats” i “evitar el fenomen del primer que arriba, el primer que ingressa” orienten clarament com s’ha d’aplicar l’atenció mèdica i aquesta visió es concreta amb les indicacions finals del tipus d’acció mèdica que s’ha de produir seguint l’escala de rockwood, que estableix 7 nivells de situació tensional de la persona, el primer “sana i en forma” i l’últim, “fragilitat greu estat final de vida”. Doncs bé, analitzant aquesta escala i l’acció recomanada, es pot constatar com la població de més de 75 anys no tenia accés, encara que el necessites, a la ventilació forçada que és el que ha salvat moltes vides, i només podia ser atès amb oxigen d’alta concentració.
Tot això ha quedat tapat, ocultat. Però ara, l’arquebisbe de Tarragona i primat de l’Església, monsenyor Joan Planelles, va escriure un excel·lent article a La Vanguardia, com tots els seus últims, “Eutanàsia encoberta”, que posava el dit a una nafra coneguda i alhora ignorada: la del tractament que atorga la sanitat pública a la gent més gran i en concret als més grans de 80 anys. No és un fet menor que pocs dies després l’Asociación Española de Cirujanos informés que havia iniciat un estudi en el qual s’havien apuntat més de 30 hospitals per analitzar l’impacte de l’atenció mèdica als majors de 70 anys. El coordinador de la secció de qualitat i seguretat d’aquella associació afirma que no és perquè hi hagi una atenció diferenciada, sinó per veure com es pot millorar, però en tot cas és un senyal.
Perquè, malgrat que es digui i repeteixi per part de l’administració sanitària que l’edat per si sola no és un criteri vàlid, a l’hora de la veritat es funciona des d’aquesta perspectiva convertint-la en determinant. A les urgències és probable que una persona de més de 80 anys no tingui la mateixa prioritat en l’atenció que una altra de 45, posem pel cas. No és un sistema, però no és infreqüent. La raó de fons, que fins i tot una part de la societat pot compartir, és que d’aquesta manera s’evita el detriment d’altres pacients amb més possibilitats de viure, sobretot de viure més anys. L’arquebisbe Planelles precisament criticava aquest enfocament i es preguntava si la dignitat de la persona depèn de l’edat.
El Dr. Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, ràpidament va contestar a l’article de Planellas negant la major i acusant-lo de fer servir els arguments dels “sectors més reaccionaris de l’Església”. Cal recordar que l’etern president del Col•legi, i anteriorment també durant molts anys secretari de la mateixa entitat, va defensar acèrrimament, fins i tot per escrit, quan ocupava aquest últim càrrec, al Dr. Morín quan planaven sobre ell acusacions de practicar avortament il·legals, que al final es van confirmar i el van portar a la presó. Però el Dr. Pedrós mai es va desdir de la seva aferrissada defensa.
Com ja hem apuntat, una de les proves més evidents d’aquest fet es va donar durant la primera onada de la covid, quan des de la mateixa administració sanitària es van donar instruccions que assenyalaven clarament un tracte diferencial en funció de l’edat. A partir dels 75 anys les persones no podien accedir a la ventilació forçada, senzillament. Es volia argument com a elements de confort relacionats amb l’edat. La veritat és que era un cribratge perquè com es pot recordar no es disposava de prou aparells. També es van donar instruccions edulcorades per evitar que els malalts grans de les residències fossin traslladats als hospitals i es recomanava aplicar un “tractament de confort” que en molts casos volia dir senzillament la morfina per a la gent que s’ofegava.
És evident que la societat civil organitzada i el Parlament de Catalunya té l’urgent deure moral d’impulsar la revisió de la situació de l’assistència a Catalunya de la gent més gran.
