Ja se sap la saviesa de les dites populars. Per exemple, aquella que diu que “érem pocs i va parir la burra”, i això és exactament el que acaba de passar al vèrtex de la Comunitat Europea quan la seva presidenta Ursula von der Leyen ha declarat que és necessari accelerar la integració d’Ucraïna i Moldàvia i, a més, ha assenyalat a Geòrgia com a país candidat.
No cal ser un expert per saber que ni de lluny Ucraïna està en condicions de situar la integració a la UE en un horitzó raonable i, per tant, el que fa von der Leyen és un brindis al sol. Però això no seria del tot greu si no fos perquè l’aplica a un país que està en guerra amb Rússia, que amb tota probabilitat perdrà una part del seu territori i tindrem una frontera calenta durant molt temps. Perquè a diferència de Finlàndia que va cedir a l’URSS la seva part de Carèlia per evitar la destrucció que comporta una guerra, Ucraïna, auspiciada per Europa i impulsada pels EUA, està immersa en un conflicte que l‘està destruint sense que hagi aconseguit ni un mil·límetre d’avantatge sobre la frontera militar que ha establert Rússia.
El risc de la nova declaració d’un dels pitjors presidents de la Comissió que ha tingut la UE rau en el fet que aplica el seu brindis al sol a aquesta situació bèl·lica i a dos altres estats sensibles amb la Unió, com són la petita Moldàvia, on Rússia té un peu, i la fronterera Geòrgia, que continua embolicada amb pugnes internes i una altra guerra local a les seves fronteres. Totes elles comparteixen un comú denominador: són territoris sensibles per a Rússia, que considera que la seva neutralitat és fonamental per a la seva seguretat interior.
En un altre moment de la història recent, quan les relacions entre la UE i Rússia eren excel·lents, arribar a acords que podien ser compartits sobre una més gran integració d’aquests països tenia un perfil polític, però ara en té un de molt diferent. Perquè, no ho oblidem, dins de la UE regeix una clàusula de protecció mútua, i l’atac a un país es considera una agressió al conjunt i, per tant, aquests han de respondre militarment.
Si Ucraïna hagués estat dins la UE, avui aquesta tràgica guerra s’hauria estès a tota Europa. Precisament, aquesta és la raó per la qual Ceuta i Melilla no són considerades per la Unió com a territoris inclosos en aquesta exigència de defensa mútua, amb previsió que un dia el Marroc es decideixi per l’ocupació, perquè la UE voldria circumscriure aquest hipotètic conflicte a una escala que només afectés Espanya, però no generés obligacions a tercers. Però és clar, aquesta no és la situació d’un estat membre.
L’anunciat de von der Leyen només pot accentuar el conflicte amb la Unió i tensar encara més les diferències est-oest, i encara que amb la boca callada també sigui una font de conflicte amb els països del sud d’Europa. Les raons fonamentals són dues. La primera, que Ucraïna seria amb diferència el país més pobre de la Unió. I molt abans de la seva plena integració, i ja no diguem quan aquesta es consumés, requeriria aportacions econòmiques grandioses que farien concentrar els fons europeus en aquest país, que a més seria el cinquè en població de la UE.
Naturalment, aquest fet deixaria sense fons a Espanya i a Itàlia, i quedarien molt escurats per aplicar-los a Grècia i als països de l’est. O sigui que la factura ucraïnesa comportaria la despesa militar actual, les aportacions per la seva reconstrucció, més la lògica europea d’ajuts als menys desenvolupats.
La segona conseqüència seria engegar a fer punyetes el mercat comú agrícola que ja ha derivat en una situació bastant penosa per al sector, com ho constata la situació de l’agricultura al nostre país. Ucraïna és un gran productor agrícola i ja sense ser membre de la UE ha provocat fortes tensions en el mercat de cereals de Polònia, però és que a més des de la perspectiva integradora, també concentraria la major part dels ajuts. La conseqüència de tot plegat seria, o bé la pèrdua de beneficis econòmics per a Europa de l’est i del sud, o bé la necessitat d’augmentar el pressupost comunitari, fet que generaria fortes tensions amb el nord.
Per tot plegat no s’entén la iniciativa a final de mandat de la presidenta de la comissió, llevat que estigui jugant forces, les més importants ni tan sols europees, que continuen exercint en relació amb Rússia i també a la mateixa Unió la política “embolica que fa fort”. Tot això en el marc d’una situació interna molt critica de la Unió. Però aquesta ja és una altra qüestió…
Loading ...
