Diuen de Jordi Pujol que celebrava que, a l’inici del seu mandat quan la Generalitat era una novetat, que les manifestacions es dirigissin a la plaça de Sant Jaume i protestessin davant del Palau de la Generalitat, perquè considerava que aquest fet servia per assenyalar que en aquell edifici hi residia un govern, el català, de veritat. I per això era el focus de la protesta.
Si això ha estat així o forma part d’una de tantes llegendes sobre Pujol, ara no fa el cas. Però si que serveix per guiar la reflexió sobre la pèrdua de poder efectiu que pateixen Catalunya i el seu govern.
L’últim exemple el dóna la carta de la mare de la menor, criminalment atacada i violada, adreçada al president Sánchez. En ella li demana que freni aquestes salvatjades i concreta diversos aspectes: reforçar la seguretat de les zones d’oci, imposar restriccions per edat de manera que no es barregin adolescents amb adults, més presència policial i vigilància en aquestes zones, i evitar el consum de drogues i alcohol en els recintes.
Sánchez podria respondre-li –és evident que per sensibilitat no ho farà- que tot el que demana són competències de la Generalitat de Catalunya. És evident que molts ciutadans no tenen un coneixement suficient sobre a qui li correspon cada cosa, i aleshores, en molts casos, s’adrecen a aquesta o aquella administració en funció de la idea de quina és més important, més poderosa. I per a la mare tremendament afectada per la gravíssima agressió que ha sofert la seva filla, aquesta persona l’encarna el president del govern espanyol i no el de la Generalitat, malgrat que és ell qui té la responsabilitat en els aspectes concrets que assenyalen la carta.
I aquest fet, que està lluny de ser anecdòtic, ens condueix a una reflexió necessària. Després de tants anys de govern independentista a la Generalitat, s’ha guanyat en poder? Perquè aquesta no és qüestió de paraules ni de lletres sobre paper, ni de pactes ni de declaracions als mitjans de comunicació. Poder significa capacitat per transformar la realitat. Té més capacitat avui el govern de Catalunya per operar aquesta transformació?
Unes qüestions són necessàries de plantejar i debatre:
S’està avui més a prop de la independència que quan es va iniciar el procés? La resposta és evident i consisteix en un “no” rotund. Ningú ja s’atreveix a situar cap horitzó temporal ni molt menys encara cap compromís.
Hi ha avui més unitat, més capacitat mobilitzadora en l’àmbit independentista? Aquí també l’evidencia és aclaparadora. No, només cal veure la gent que surt al carrer en els últims temps, o constatar el penós espectacle a la tribuna d’oradors del Congrés, en el qual les forces independentistes es barallen entre elles i despotriquen les unes de les altres, davant el públic composat pels diputats de la resta d’Espanya. Només cal veure a Rufián en escena castigant el fetge de JxCat per adonar-se que l’independentisme no uneix absolutament res. Avui hi ha una unió més estreta d’ERC amb UP i el PSOE, que amb el seu soci de govern.
Hem avançat en les estructures d’estat en aquest temps? El “no” torna a ser rotund. Després de confessar que no s’havia fet res i, per tant, s’havia estat enredant al personal, ara en el temps transcorregut no només no s’ha avançat en aquest camí, sinó que l’estructura d’estat més important que tenim, la policia, està tan maltractada que s’ha produït la insòlita manifestació dels seus membres contra el govern. No n’hi ha per a menys, perquè la majoria del Parlament i el mateix govern amb les seves actituds i decisions estan avalant la tesi de la CUP i el comuns, que estem en mans d’una policia antidemocràtica, i això explica que s’hagi constituït al Parlament una comissió de control polític, una mena de comissaria orgànica presidida per la CUP per fiscalitzar el que fan el Mossos d’Esquadra.
Mentrestant, es van prenent mesures que els deixen inerts per afrontar grans concentracions que no s’atinguin a les normes de l’autoritat. Primer els hi van prohibir les boles de goma, un fet insòlit a tot l’estat i a la immensa majoria de policies europees, i després han limitat encara més l’ús de les bales de foam, que difícilment serveixen per a grans concentracions.
Per a Catalunya el més important, en últim terme, és allò que ha justificat històricament la voluntat d’autogovern, és la defensa i promoció de la llengua i cultura pròpia. Ara sorgeix la notícia, que en realitat no es tal, del retrocés de l’ús del català a l’escola. És una evidència que el seu coneixement generalitzat no ve seguit del seu ús com a llengua de relació social, sinó que el castellà guanya terreny.
De què serveix l’autogovern i l’independentisme? Quina és la utilitat dels diners que any rere any es dediquen a la nostra llengua i a la promoció de la cultura catalana? TV3 tenia com a primera finalitat la promoció del català i de la seva cultura. El seu resultat, vistos els retrocessos, constitueixen un fracàs perquè s’ha constituït en un reducte que només veuen els que pensen d’una determinada manera i que bàsicament està format per gent gran i en el qual la qualitat del català que es fa servir i el joc que es dona a la cultura és senzillament desastrós. Quants joves veuen TV3? Per què la llengua catalana ha perdut el segell de qualitat d’instrument de promoció social que tenia fins i tot en els moments més negres de la nostra història? A tot això han de contestar els que ens governen en nom d’un horitzó independentista.
Mai, des de la democràcia recuperada, els diputats catalans que no són de partits de disciplina espanyola, havien estat tan nombrosos com ara en el Congrés, ni en el govern de torn havia estat tan feble per l’escàs nombre de diputats propis que té. Malgrat aquesta realitat ERC fa pactes de mínims; ni tan sols s’ha atrevit a plantejar el traspàs de Rodalies, que no deixa de ser un objectiu que pertany a les pantalles superades de l’autonomisme.
El PDeCAT, que vol ser pal de paller d’una nova alternativa, dóna suport a Sánchez a canvi de res, i JxCat per la seva banda encara ens ha d’explicar per a què serveixen els seus diputats a Madrid, perfectament invisibles. Per si això fos poc, el PSC té dos ministres, Iceta a Cultura i Raquel Sánchez a Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, dos àmbits d’extremat interès per a Catalunya, però sense quede moment hagi significat res. Com poc significa que la presidenta del Congrés sigui Meritxell Batet, el de Renfe Isaías Táboas, el d’AENA Maurici Lucena, tots ells destacats membres del PSC. No hi ha cap mena de relació entre el teòric pes polític assolit i el poder real que aquest fet li comporta a Catalunya.
Alguna cosa molt profunda s’ha trencat en la bona trajectòria històrica de Catalunya per guanyar poder polític.
Loading ...
