Catalunya porta dins seu un vigor extraordinari, manifestat al llarg de la història, però també –a més dels mals externs– una notable propensió a l’autodestrucció. No dic que sigui l’únic cas col·lectiu d’aquesta mena, però m’interessa sobremanera perquè és el meu: el dels meus pares i avis, el dels meus fills i nets. En mi, com en la majoria dels compatriotes, s’hi ancoren cinc generacions, i en tinc consciència i responsabilitat.
Que Catalunya es destrueix a si mateixa es fa evident a ulls clucs: des de l’autoodi extrem d’alguns catalans fins a l’odi cap als espanyols, d’uns altres, sense tenir en compte que el nostre ser i fer ja és indestriable d’aquella realitat. Ni som una calcomania de l’estàndard espanyol, ni som una realitat que es pugui esquinçar d’Espanya sense perdre una part essencial de nosaltres mateixos.
Voleu un exemple autodestructiu en temps real? La pugna caïnita entre ERC i Junts.
Voleu un exemple autodestructiu en temps real? La pugna caïnita entre ERC i Junts. Un trist paper el seu: ser alhora crossa necessària i demandants de recompenses constants al govern espanyol, amb resultats que es tradueixen en engrunes inconnexes i promeses eternament frustrades. Un joc d’amenaces i reculades que danya la seva autoritat moral als ulls dels altres.
Tan difícil és establir una estratègia comuna, amb objectius clars i compartits, sense por de fer caure un govern que, com és el cas, abusa de l’engany?
La pel·lícula sobre Jordi Pujol
I ara anem al fet més recent que exemplifica fins a quin punt els catalans poden ser destructius amb ells mateixos: la pel·lícula sobre Jordi Pujol que s’estrenarà el 16 d’abril. Tindrà èxit de públic, perquè tot el que crida a l’escàndol en té, tret que hi hagi una improbable reacció moral de boicot a aquesta falòrnia.
Per què és una falòrnia? Jutgeu vosaltres mateixos. Fer una pel·lícula sobre el polític més important de la segona meitat del segle XX a Catalunya –i un dels cabdals des de la Renaixença– però cenyir-la només al moment més fosc de la seva trajectòria, la presumpta corrupció massiva, encara pendent de judici, és una manipulació brutalment injusta.
Primer, perquè encara està per veure el resultat judicial, i una pel·lícula com aquesta trepitja la necessària presumpció d’innocència.
Segon, perquè és una obra deliberadament parcial i sectària. D’aquell sectarisme que mai no ha perdonat a Pujol haver guanyat les primeres eleccions al Parlament contra tot pronòstic, haver-se mantingut dècades al govern amb majories aclaparadores i haver creat una administració catalana de nova planta que, dissortadament, poc han fet els seus successors per millorar.
Cal fer una pel·lícula sobre Jordi Pujol? I tant, que cal!
Però fem-la completa, amb les seves llums i les seves ombres, com correspon a tota acció humana d’envergadura. Expliquem el seu paper en la resistència catalana, els fets del Palau, la seva detenció, tortura i empresonament. Mostrem la seva capacitat de refer la vida amb una potència extraordinària, no per viure millor, sinó per reconstruir un país.
Que, ho feia des del seu punt de vista? És clar. I no és això la democràcia? La seva acció abans i durant el seu llarg mandat, el seu pensament, que alimentava un nacionalisme més proper al patriotisme –com a virtut en el sentit de MacIntyre– que a l’estatisme independentista de la comoditat, aquell que creu que l’autogovern ho resol tot sense cap exigència personal.
Però no. El director Manuel Huerga, el guionista Toni Soler i la productora Minoria Absoluta han preferit centrar-se només en la seva versió final: la de la corrupció, presumpta o real. I, en aquest context, han fet balanç de l’obra de Pujol sense ni tan sols molestar-se a explicar-la.
Un país dirigit per mediocritats inflades per la propaganda dels diners públics, que ha perdut tot sentit de la seva història, cultura i tradició, que no té cap horitzó més enllà de petits guanys miserables, i que es dedica a liquidar les poques referències encara vives que ens podrien ajudar a refer el futur, no té futur perquè contribueix activament a la seva pròpia autodestrucció.
Molts s’hi conformen. No és el meu cas.
Cal fer una pel·lícula sobre Pujol? I tant, que cal! Però fem-la completa, amb les seves llums i les seves ombres, com correspon a tota acció humana d’envergadura Share on X
