Els primers i màxims beneficiaris de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea són, sens dubte, Puigdemont i Comín, que ja han aconseguit l’acreditació provisional com a diputats.
Al marge de la velocitat amb que s’ha produït aquest fet, l’afer Puigdemont presenta una gran paradoxa: que una persona fugada de la justícia espanyola pugui ser al mateix temps diputat del Parlament europeu. Si aquest fet es confirma, Puigdemont i Comín passarien a formar part d’una categoria que no hi té res a veure amb la immunitat, sinó amb el caràcter inviolable de la seva persona.
Deixem per un moment al marge la naturalesa del presumpte delicte a causa del qual l’expresident de la Generalitat va fugir. El fet és que està reclamat per aquesta causa en un marc que manté una unitat jurisdiccional, com és la Unió Europea. La immunitat que tenen els diputats, i els del Parlament de la UE no són una excepció, no és de caràcter general, sinó que guarden relació amb les activitats i opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions. És evident que no pot ser d’altra manera.
La immunitat parlamentària no protegeix per delictes que es cometin i que res tinguin a veure amb la seva funció de diputat, i menys encara, com és el cas de Puigdemont i Comín, per presumptes delictes comesos abans de disposar d’aquella condició de garantia parlamentària.
Encara hi ha un fet addicional que no és menor i que no ha aflorat. En contra del que de vegades es vol fer creure en relació amb als estàndards europeus, la justícia espanyola és més garantista per als acusats que la dels altres estats membres. Per exemple, si Puigdemont hagués estat italià, podria haver estat jutjat en absència i condemnat, cosa que la justícia espanyola no permet. Precisament aquesta major garantia va ser limitada en el marc europeu pel propi Tribunal de Justícia de la UE, quan l’estat espanyol denegava sistemàticament les extradicions a països on s’havia produït la condemna en absència de la persona fugada a Espanya. La jurisprudència europea que es va establir era que la pauta comuna no podia ser la del país més garantista, sinó la que se situava, diguem-ho així, en el terme mitjà de la Unió, de manera que Espanya va acabar extradint les persones reclamades.
Ara el que precedeix és que la justícia espanyola demani que s’aixequi la immunitat a Puigdemont i Comín, cosa que la fiscalia ja comença a tirar endavant. Naturalment, aquest pas no tindrà una conseqüència immediata, i serà llarg i prolix, perquè dins del Parlament se seguirà un procediment que passarà per la comissió ad hoc fins a arribar al Ple, que ha de concedir l’aixecament de la immunitat. Tot això comportarà evidentment debat i enrenou polític en el sí de la Cambra. Un fet sens dubte favorable als interessos de Puigdemont, que fonamenta la seva política en la notorietat de la seva persona. Mentrestant, cal dir que en principi l’expresident de la Generalitat gaudeix d’immunitat “enfront de tota mesura de detenció i tota actuació judicial” i a més “gaudirà d’immunitat quan es dirigeixi al lloc de reunió del parlament o retorni a aquest”.
La posició de la fiscalia és que Puigdemont es va presentar quan ja havia estat processat i fugat de la justícia espanyola, i que per tant ja coneixia les limitacions per a l’exercici dels seus drets polítics. El que evidentment no diu la instància espanyola és que aquella circumstància no li impedia legalment presentar-se com a candidat, com els fets ho constaten.
El desgast de tot plegat per a la justícia i per a l’estat espanyol és notable, i també demostra la feblesa, interessada o no, en aquest cas, perquè per al govern de Sánchez té com a prioritat el pacte amb ERC, i no la defensa del prestigi de l’estat a Europa.
L’altre factor jurídic que també deteriora l’estat és la situació en què es troba l’advocacia de l’estat per presentar el corresponent escrit al Tribunal Suprem durant la seva interpretació sobre què cal fer amb la llibertat de Junqueras. El fet que es retardi assenyala les dificultats per trobar una fórmula que permeti salvar la cara i alhora satisfer Esquerra.
I en últim terme, s’enfronten dues tesis: La de deixar en llibertat a Junqueras, que acudeixi a Brussel·les i pugui moure’s lliurement mentre es tramita el suplicatori que pot durar mesos, o bé simplement no deixar-lo sortir de la presó. En el primer cas Junqueras ja estaria pràcticament a les portes de la llibertat efectiva, donat que els 6, 7 o 8 mesos que trigui a resoldre’s el suplicatori, malgrat estar en llibertat, li comptarien per a la condemna, i aquest temps afegit al que ja ha passat a presó, li permetria gaudir dels avantatges del segon grau, si és que no se’l classificava directament en el tercer, perquè s’hauria verificat que el seu comportament era excel·lent.
