La temptació totalitària sempre vol reescriure la Història, i Sánchez s’hi aplica. Els motius són sempre els mateixos: utilitzar-la per consolidar el poder que es deté. Franco també la va reescriure, però, és clar, allò van ser paraules majors perquè va tenir 37 anys per fer-ho.
Ara el president del Govern, que cobreix un dels períodes més foscos del seu mandat, vol commemorar 1975 com l’any en què Espanya va recuperar la llibertat, i, per tant, la recuperació de la democràcia i dels drets fonamentals. Amb aquesta finalitat es dedicaran un centenar d’actes que comencen avui, és a dir, un gairebé cada tres dies. Això sí, el govern admet que no sap quant costaran, que ja ens ho dirà més endavant, la qual cosa diu ben poc de la bona gestió dels nostres diners, ja que, com una família malgastadora més, tira de la despesa sense cenyir-se a un pressupost.
El problema, i no menor, és que ens introdueixen i volen crear un “univers Matrix”; en altres paraules, ens enganyen, perquè és obvi que el 1975 no es va introduir la llibertat, sinó que el mes de novembre va morir Franco i dos dies després Joan Carles I va ser proclamat rei d’acord amb el que havia establert Franco, i va jurar el seu compromís amb els principis fonamentals del Moviment a les Corts i al Consell del Regne; una cerimònia de pura continuïtat franquista, que molt aviat el mateix rei en companyia d’altres es va encarregar de transformar en el que es coneix com a Transició Democràtica, que assoleix el seu zenit amb la proclamació de la Constitució el 1978.
La cronologia és aquesta:
- 20 de novembre de 1975: Mort de Francisco Franco.
- 22 de novembre de 1975: Proclamació de Joan Carles I com a Rei d’Espanya a les Corts franquistes d’acord amb les previsions successòries. En el seu discurs davant les Corts va ser ambigu i cautelós, evitant qualsevol referència directa a una monarquia parlamentària. Més aviat, va parlar de continuïtat, ordre i unitat d’Espanya.
- 15 de desembre de 1976: Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política. Aprovada amb un 94% de vots a favor, va permetre desmuntar el règim franquista des de la seva pròpia legalitat.
- 1 de juliol de 1976: Adolfo Suárez és nomenat president del Govern, substituint Carlos Arias Navarro.
- 9 d’abril de 1977: Legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Va ser una de les decisions més arriscades de Suárez, però crucial per a la reconciliació nacional.
- 15 de juny de 1977: Primeres eleccions democràtiques des de la Segona República. Van ser eleccions constituents per redactar una nova Constitució.
- 6 de desembre de 1978: Es va ratificar en referèndum la Constitució espanyola, que, amb el suport favorable del 87,78% dels vots (aquests eren el 58,97% del cens electoral), va entrar en vigor el 29 de desembre.
Amb la celebració de 1975 es comet un notable desgavell. Per exemple, recorda a la monarquia borbònica la seva recuperació del tron mitjançant la ruptura dinàstica; era al Pare de Joan Carles, Don Joan, a qui li corresponia, i el seu origen franquista. Omets la presència del gran autor de la transició: Joan Carles, o celebres la llibertat dos anys abans de la legalització del partit comunista –que, com a convidat de pedra, forma part del govern que ho commemora–, cosa també insòlita per la seva raresa.
Que el 1975 no hi havia llibertat, en tot cas permís, ho poden corroborar testimonis de vida de persones que militàvem en la lluita per ella des de l’oposició democràtica, en el meu cas a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i les joventuts d’Unió Democràtica de Catalunya des dels 18 anys. Vaig fer tot el recorregut que s’espera d’un opositor jove: sindicat d’oposició clandestí i gens tolerat, a la Universitat “Caputxinada”, visites a la Comissaria de Via Laietana, detencions, interrogatoris, presó, consell de guerra sumaríssim primer, Tribunal d’Ordre Públic després, mili normal sense milícies, duplicació del temps d’aquest servei (cosa que no vaig fer perquè simplement vaig marxar per la porta del quarter), antecedents, sense passaport durant molts anys; en fi, el que era habitual. I puc assegurar que el 1975, fins i tot després de la mort de Franco, la clandestinitat era més que relativa, però la llibertat, i no diguem la democràcia, brillava per la seva absència.
Post scriptum: Que tenim la novetat històrica d’un president de la Generalitat sufragani del president del govern de Madrid ho constata una vegada més el fet que a Catalunya commemorem la mort de Franco amb actes propis, unint-nos així als fastos de Sánchez. I per si aquesta demostració de dependència no fos suficient, resulta que el conseller responsable és el de Justícia, Ramon Espadaler, membre de la desapareguda Unió Democràtica, que va tenir un paper important durant la transició i abans durant l’oposició al franquisme, que sap per memòria històrica, apresa pel seu pas per UDC, que la commemoració de 1975 com a data de llibertat és un simple engany dels laboratoris de la Moncloa. El que cal fer per viure (bé).
