En nom de l’emergència sanitària s’ha instituït de fet un estat d’excepció, disfressat formalment d’estat d’alarma. A causa de la crisi desencadenada, Espanya va adoptar de forma molt radical, que encara manté, la mesura més primitiva de totes: el confinament general sota vigilància policial. En ple segle XXI, l’única resposta que han considerat eficaç és la que ja s’aplicava en l’Edat Mitjana. Ens hauria de fer pensar. Com també ens hi hauria empènyer la rapidesa amb la qual es va aplicar el control social, o les aportacions espontànies i innovadores com el “passaport biològic”, una mena de carnet sanitari per facilitar la lliure circulació, o la fàcil acceptació del control dels nostres desplaçaments mitjançant els telèfons mòbils. I també fa pensar com s’ha suprimit de cop el dret de reunió, o s’ha controlat la llibertat d’expressió per mètodes més sofisticats que l’antiga censura. El que va succeir amb el propi informe de la Guàrdia Civil i el seu concepte del que es consideraven “notícies falses”, és una advertència que no ha de caure en sac foradat.
Tot això contrasta amb el retard en la resposta -on parava la xarxa d’alerta epidemiològica al gener i febrer? -, la manca de preparació dels nostres dirigents i la confusió de les polítiques adoptades. Encara no s’han explicat les causes de la manca de mascaretes, o el pobre nombre de proves realitzat, que situen Espanya en el lloc 17 dels països de l’OCDE. Pitjor encara, cal explicar el tràgic retard en la disponibilitat de suficients respiradors, un dels motius de l’elevada mortalitat espanyola, que al seu torn ens remet als directament perjudicats: les persones de més edat. I tot això emmarcat pel cruel tracte que han patit, com les pròpies dades assenyalen a qui vulgui llegir-les.
A partir de les dades oficials fins al 23 d’abril sobre els ingressos hospitalaris, a les UCI i les defuncions, per franges d’edat, s’observa que mentre per al conjunt dels ingressats als hospitals van passar a la UCI el 8,6% , per als compresos entre els 80 i 89 anys només van ingressar-hi l’1,68%, cinc vegades menys, mentre que els majors de 90 anys van tenir una presència insignificant. El 0,68% dels hospitalitzats! Només 217 entre 13.654 octogenaris hospitalitzats van ingressar a l’UCI, i només 28 sobre 4.095 hospitalitzats de nonagenaris.
El resultat d’aquesta selecció ha estat la gran mortalitat. La mitjana sobre el total d’hospitalitzats va ser del 19%, mentre que per als octogenaris ha estat del 40% i entre els nonagenaris arribava al 60%. Morien més que se salvaven. Són unes xifres d’escàndol.
Cert és que la Covid-19 és més perillosa en funció de l’edat, però les dades mostren que, tot i la gravetat dels seus casos, aquestes persones van ser discriminades pel que fa al seu ingrés a l’UCI. No van ingressar els més greus sinó els de menor edat, i per això van morir en major mesura que la provocada per la gravetat del seu estat. Els van donar per morts abans que es morissin.
Quines conclusions s’han d’extreure de tot això?
Dos fets addicionals haurien cridar-nos poderosament l’atenció.
Un és la prohibició d’acompanyar mínimament a l’ésser estimat en el moment del seu traspàs final. Tots entenem que els rituals habituals no poden realitzar-se, però que no se’ns vengui com un impossible, la pràctica d’un últim gest de companyia, sense més riscos que els que pateix diàriament la caixera de supermercat.
L’altre té relació amb la llibertat religiosa de culte, que és la matriu d’altres drets. Es permet la sortida i el consegüent passeig per satisfer les necessitats dels nostres gossos, però al mateix temps anar a un temple a pregar no està contemplat com una necessitat a satisfer.
Què cal entendre de tot això? Es tracta que hagin situat al primer pla el dret a viure dels més joves? No ho crec. Fa temps que es va deslegitimar el dret a néixer, i se li va retirar tota condició d’ésser humà a la criatura engendrada. Fa temps que s’ha generalitzat l’avortament eugenèsic. Un estat que admet això, no està defensant la vida dels més joves.
És la ideologia del poder, una barreja de realització del desig i concepció instrumental de la vida humana la que impera, on l’humanisme ha estat liquidat.
El resultat davant d’una crisi greu ha estat l’abandonament de la gent gran, la selecció del dret a viure a causa de l’edat, la liquidació de tot acompanyament en la mort, i la prohibició fàctica, que no la restricció, del culte religiós i en les condicions de seguretat que resultessin necessàries, mentre que per lògiques raons funcionals, sí que es pot treure a passejar el gos les vegades que faci falta; aquesta consideració no regeix per les coses de l’ànima.
A la llum de tots aquests fets concrets, quin projecte vital reflecteix aquesta forma d’ordenar la vida social? S’entén que en les crisis passin coses anormals, però precisament per això el pitjor que es pot fer és intentar justificar-les, en lloc de vetllar pel respecte a l’humà, perquè és precisament en el compromís on es verifica la humanitat.
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.