El 30 de març de 2025, TV3 va decidir convertir la mort en espectacle. El programa “30 minuts” va emetre La bona mort, un reportatge que, lluny de ser un exercici informatiu, es va revelar com una operació d’enginyeria moral.
Amb una escenografia polida i una narrativa dolça, es va vestir l’eutanàsia de virtut i es va presentar la mort provocada com si fos el cim de la llibertat humana. La televisió pública, pagada per tots, es va posar al servei d’una ideologia que banalitza la vida i glorifica l’eliminació del feble.
No hi havia debat, ni matisos, ni alternatives. Tot el reportatge girava al voltant d’una única tesi: la mort voluntària és bona, desitjable, fins i tot emancipadora. L’eutanàsia era presentada com una solució civilitzada, moderna i inevitable. Les cures pal·liatives? Ignorades. Les famílies que volen acompanyar fins al final amb tendresa i suport? Invisibilitzades. La veu dels qui pensen diferent? Emmordassada. És el que el Corrent Social Cristià ha denunciat amb contundència: TV3 va vulnerar el seu deure legal i ètic de pluralitat.
La cultura de la mort necessita altaveus, i a Catalunya, l’ha trobat a la televisió pública. No es tracta de casos individuals ni de drets subjectius: estem davant una operació cultural que transforma el sentit comú. Es tracta de fabricar una nova sensibilitat: una on la vida fràgil molesta, fa nosa, encalla la maquinària de l’èxit. La solució? Doncs eliminar-la, amb elegància, amb llum tèbia i una música suau de fons.
Però quan un estat ofereix la mort com a resposta, és que ha renunciat a tot. Ha renunciat a pensar la vida com a do, com a misteri, com a deure compartit. Ha abdicat de l’acompanyament, de la solidaritat, de la responsabilitat col·lectiva. Ha decidit que la llibertat consisteix a abandonar el feble quan més et necessita. Aquesta és la veritable tragèdia.
La tradició occidental, de Sòcrates a MacIntyre, passant per Kant i el cristianisme, ha sostingut que la dignitat no es fonamenta en la funcionalitat ni en la utilitat. Una societat justa és la que protegeix el qui no pot protegir-se, no la que l’invita a desaparèixer. Filòsofs contemporanis com Raz o Gilligan han alertat que una cultura que normalitza la mort assistida com a opció raonable obre la porta a la pressió social, a la culpabilitat induïda, a la pèrdua d’autonomia real.
El que TV3 ha fet és greu: ha trencat un tabú que protegia els més fràgils. Ha ofert la mort com a servei sanitari. Ha normalitzat l’excepcionalitat. I ho ha fet sense debat, sense contrast, sense vergonya. Ha entregat el micròfon a una sola veu i ha silenciat la resta. Ha trencat la seva funció com a servei públic i ha actuat com a aparell ideològic.
La Declaració del Corrent Social Cristià ha respost amb el rigor que mereix la indignació. No es tracta de censurar, sinó de reclamar justícia. No es tracta d’imposar una visió, sinó de garantir que totes hi siguin. Perquè quan la mort esdevé opció normalitzada, el pas següent és l’expectativa social: que et moris per no fer nosa. I això és una amenaça directa a la llibertat autèntica.
Cal que el Parlament investigui. Cal que el Síndic de Greuges actuï. Cal que la societat es desperti. Perquè el que està en joc no és un debat sanitari, sinó el fonament ètic de la nostra convivència. Les societats es mesuren per com tracten els seus membres més febles. I si el missatge és que millor que desapareguin, potser ja no mereixem anomenar-nos civilitzats.
Encara hi ha temps per reaccionar. Per recordar que la vida no s’administra ni es calcula. Que la llibertat també és el dret a ser estimat fins a l’últim sospir. Que morir acompanyat val més que morir d’hora. I que la televisió pública, si vol ser digna del seu nom, ha de deixar de jugar amb la mort com si fos un format televisiu.
El que TV3 ha fet és greu: ha trencat un tabú que protegia els més fràgils. Ha ofert la mort com a servei sanitari. Ha normalitzat l'excepcionalitat. I ho ha fet sense debat, sense contrast, sense vergonya. Share on X
Loading ...
