Com tot el relacionat amb el català, aquesta missió ha aixecat espurnes a banda i banda. Cal, per tant, una mirada que objectivi la realitat i això vol dir, en primer terme, que la reconegui.
Poca informació o feina ha assolit la comissió quan qui presidia la delegació, el liberal d’Estònia Yana Toom, va declarar que el català no està en perill.
Cert és que la Generalitat i una part del món educatiu han tingut de tot menys sentit de les bones maneres, que mai sobren i sempre són un argument a favor. Però, és evident que la comissió no reconeix la realitat catalana. Té raó quan diu que és inapropiat que els ciutadans hagin de recórrer als tribunals pels seus drets lingüístics, però alhora no situa en context la dimensió numèrica d’aquests ciutadans i el seu caràcter absolutament reduït, que vol dir que el problema és marginal, més considerant que la majoria de la població de Catalunya és castellanoparlant, i si es tractés d’un afer greu la reacció seria molt poderosa.
S’equivoca quan diu que l’escola catalana no és bilingüe. És clar que no ho és. Legalment, constitucionalment, la llengua vehicular és el català i alhora hi ha l’obligació d’impartir els coneixements necessaris del castellà per assolir un bon domini. En realitat, com demostra l’informe PISA, aquesta condició no es dona, però es dona menys en el català que en el castellà, com tampoc es dona en matemàtiques i ciències. Per tant, el que hi ha com a problema gruixut és la incapacitat educadora del sistema, i això no és una qüestió lingüística.
Que el departament d’Ensenyament hauria de millorar la seva visió pedagògica en ambdues llengües és evident, que hauria de donar més relleu al català en zones majoritàriament castellanoparlants i a la inversa, també. Però això la majoria dels centres ja ho fan pel seu compte i aquesta autonomia, més real que legal, la comissió no la considera.
Però el més important de tot és que ignora el fet evident que el català sí que està en perill.
Situem-nos en un escenari en el qual la població de Madrid, posem per cas, només fos hispanoparlant en un 36% de les llars. Què dirien? Posarien el crit al cel. Però aquí es considera normal que aquesta sigui la xifra que segons l’Idescat assoleixen les famílies que tenen com a llengua pròpia el català, amb un fet addicional: el seu progrés és molt modest, malgrat les dècades de normalització lingüística, perquè més del 90% d’aquestes llars, en concret el 92%, tenen 3 o 4 avis catalanoparlants, mentre que les que no té cap avi amb aquesta condició, que demostraria el progrés lingüístic, són només l’11,5%. Del 2001 al 2018 només s’han guanyat 8 punts en relació amb el percentatge de llars catalanoparlants. Això és un 0,4 de millora l’any. I significa que perquè les llars catalanoparlants arribessin al 50% hauríem d’anar més enllà de l’any 2050.
I tot això amb un agreujant: l’extraordinària immigració i la manca de natalitat fan que la pressió adversa sobre la llengua catalana sigui creixent.
Loading ...
