La manca de natalitat ja ha començat a deteriorar l’economia

Ja són visibles els efectes econòmics que ocasiona la baixa natalitat en el nostre país. El Banc d’Espanya ha fet una previsió del creixement potencial a mitjà i llarg termini de l’1,5%. Cal recordar que estava situat en els darrers anys en el 3%. La causa segons l’alta instància bancària és la demografia que s’afegeix a l’aturada global que ve enregistrant l’economia.

Es pot pensar que n’hi ha prou i suficient amb que es creixi en termes de renda per càpita perquè aquest és un indicador de prosperitat. És una simplificació excessiva, perquè la quantitat total del creixement també compta.

Si la població creix molt poc, no diguem ja si decreix, l’endeutament que té el país, molt elevat en el nostre cas perquè s’acosta al 100% del PIB, es distribueix amb menys persones. També desincentiva la inversió productiva, perquè el mercat sobretot en determinants segments, no creix. L’exemple paradigmàtic és el dels electrodomèstics o tot allò que està relacionat amb el consum de la infància.

Una població que s’envelleix per manca de naixements és propensa a la deflació. Aquest és el famós escenari japonès, al qual s’encamina gran part d’Europa i de manera destacada Espanya, i amb ella Catalunya. També varien les pautes de consum i inversió. Es consumeix menys, i el risc desapareix cada vegada més de l’horitzó inversor, perquè una població d’avançada edat el que cerca sobretot és seguretat.

Pagar les pensions en aquest escenari esdevé una tasca impossible sense retallades substancials. En el nostre cas el seu cost creix a un ritme del 8% sense deflactar, és a dir sense descomptar els efectes de la inflació. Doncs bé, el PIB en aquestes mateixes condicions està creixent a la meitat, i si ens atenim a la previsió més amunt esmentada del Banc d’Espanya, encara creixerà a un ritme inferior.

En definitiva, una població que creix poc vol dir que els costos del funcionament i de l’endeutament s’han de distribuir entre menys gent, i la relació entre jubilats i treballadors empitjora. Es pot pensar que la solució està a millorar la productivitat i és evident que aquesta és una exigència, però que té uns efectes limitats. Primer perquè és el taló d’Aquil·les de l’economia d’aquest país, i segon perquè és pràcticament impossible, vista l’experiència, mantenir-la de manera sostinguda a un ritme del 2%, que seria el necessari.

Es pot pensar que la solució és la immigració com a substitut de la baixa natalitat. Quan aquesta visió es fa absoluta, i es prescindeix de tota política favorable a la família i els fills, cas d’Espanya, s’incorre en un error de molt greus conseqüències, perquè la immigració ha de ser vista com una resposta necessària però limitada, per dues raons fonamentals.

La primera perquè a partir d’una determinada dimensió es genera un impacte cultural que es tradueix políticament. Els països no assumeixen sense reaccions, com es veu a Europa i als EUA, forts corrents immigratoris de manera continuada. Però és que a més hi ha una poderosa raó econòmica. El personal immigrant que acudeix a Espanya es caracteritza per un capital humà clarament inferior a l’autòcton, com ho revelen els nivells salarials que perceben.

Aquest és un fet evident fins i tot en activitats que no requereixen una gran formació professional. Fixem-nos en un exemple concret: un cambrer de planta d’un hotel 4 o 5 estrelles que faci 25 anys que treballa, i per tant dotat d’una àmplia experiència, pot cobrar entre 1300 i 1500 euros al mes; mentre que un cambrer contractat en el moment de sortir de la crisi podria ser la d’un mileurista. En l’actualitat se situen en els 900 euros i a més tenen una llarga llista d’espera bàsicament formada per immigrants.

Aquest deteriorament salarial té dues conseqüències. Una, el fet que provoca, no amb caràcter general, però sí en determinades feines, les menys qualificades, és una pressió a la baixa dels salaris. L’altra qüestió és que aquest procés de substitució de treballadors autòctons per foranis de menor retribució castiga les expectatives de la Seguretat Social, perquè es jubilen persones amb pensions mitjanes que van creixent, mentre que les aportacions dels nous ocupats són menors. Aquesta dinàmica és un altre factor que desequilibra la Seguretat Social.

Encara hi ha una tercera conseqüència d’una emigració massiva, com ja vam viure a principis de segle. L’abundància de mà d’obra barata el que fa és incentivar les activitats econòmiques de baixa productivitat, tot el contrari que necessitem. Finalment es produeix un desequilibri en el mercat de treball. Per una part tenim un nombre creixent d’immigrants ocupats. El 2018 la meitat de l’ocupació creada varen ser per immigrants, segons l’EPA. Aquest és un indicador clar del que apuntàvem abans: l’estímul a l’economia de baixa qualificació. Alhora es produeix un atur crònic entre els autòctons per qualificats que estiguin sobretot entre els majors de 50 anys, i també entre la gent jove altament qualificada, que recorre cada vegada més a emigrar per buscar una feina en consonància als seus coneixements.

Això significa que estem “important” persones amb retribucions al llarg del seu període de vida activa, que amb prou feines cobriran els costos públics que generen en matèria de salut, pensions i altres prestacions, alhora que “exportem” joves universitaris sobre els quals s’haurà esmerçat una important despesa pública a través de l’escola gratuïta i la universitat quasi gratuïta.