La llei trans, en tramitació prorrogada al Congrés, no significa només un moment de crispació entre PSOE i UP, i dins del mateix PSOE. No és només una desqualificació en tota regla del feminisme que tot un sector del PSOE ha estat sostenint al llarg dels anys en benefici d’una nova visió de la qual és portadora UP i que té com a bíblia l’obra de Judith Butler i la seva teoria queer, que decreta, des de l’abstracció ideològica més absoluta i sense cap fonament científic, que el sexe no existeix i el que hi ha són rols culturals en funció del sexe sentit, és a dir, del gènere, que poden canviar al llarg de la vida.
És segurament una de les conseqüències més extremes de la matriu filosòfica emotivista que domina el pensament actual. L’emotivisme és la doctrina que proclama que els judicis de valor, i més específicament, els judicis morals, no són res més que expressió de preferència. L’emotivisme intenta reduir tota concepció moral i, per tant, també jurídica, a les preferències personals. En aquest sentit, hi ha un refús clar de tot el que sigui justificació racional, és a dir, tècnica científica, per les normes.
És en aquest context més ampli que cal situar la llei trans i, de fet, altres normes jurídiques que ha aprovat l’actual govern.
El que fa la llei és modificar, i això és molt greu, la categoria jurídica del sexe registral, del sexe civil, i utilitza el concepte de gènere per encobrir aquest fet parlant sempre de gènere. Significa aquesta transsexualitat l’esborrat jurídic del concepte de sexe i la introducció d’una identitat de gènere que per definició és canviant. És clar que aquí es produeix una de les moltes contradiccions que es donen en totes aquestes històries. Alhora que es defensa que el gènere és un rol cultural que es pot modificar, la transsexualitat significa actuacions bioquímiques i quirúrgiques de canviar-se d’home a dona o viceversa que en molts casos són difícilment reversibles o de perillosa reversió.
Ara les feministes del PSOE es queixen per aquest fet, sense assumir la seva part de culpa, que comença quan les administracions públiques, els mitjans de comunicació, pràcticament tothom, han substituït la paraula sexe del sistema estadístic, del discurs, de les lleis, per gènere com si aquest canvi no tingués conseqüències, i així a l’estadística la població ja no es divideix entre homes i dones segons sexe, sinó segons gènere; en altres paraules, el que elles en nom del feminisme han impulsat per a la seva guerra particular del feminisme de gènere, ara en paguen les conseqüències perquè hi ha una llei que porta a les últimes conseqüències la substitució del sexe pel gènere, donant lloc a què la identitat trans es converteixi només en una simple declaració per part de la persona, sense cap mena d’acompanyament mèdic i social. Les persones podran canviar de sexe només declarant que se senten home o dona, i aquest fet es fa extensiu als menors de manera que a partir dels 14 anys poden canviar de sexe i sotmetre’s a operacions quirúrgiques encara que els seus pares no ho consenteixin.
La llei es produeix quan altres països que tenen legislacions semblants, però no tan radicals, estan de tornada perquè han constatat els enormes problemes que, fins i tot en processos més controlats i garantistes, determina el canvi, sobretot entre la gent més jove perquè confonen altre tipus de problemes amb la solució de canviar de sexe. Passat un temps se’n penedeixen de canviar la seva condició femenina o masculina.
Perquè és important tenir present una cosa: el sexe està imprès en la nostra genètica i encara que puguin alterar-se les seves manifestacions externes, la realitat biològica continua bategant.
Al Regne Unit hi ha en curs nombroses denúncies contra la sanitat pública britànica per no haver impedit el canvi de sexe a persones joves. És cridaner que el 80% dels menors que demanen aquest canvi siguin noies. El resultat d’aquesta llei tindrà conseqüències importants a mitjà termini que afectaran una població adolescent ja molt tocada. Recordem que els ingressos per trastorns mentals han augmentat un 40%. Que un percentatge singularment alt de noies superior al 10% es declaren bisexuals. I que amb caràcter general el rendiment escolar és cada vegada pitjor.
Espanya és un país singular no només per aquesta llei, donat que no n’hi ha cap més que concedeixi la possibilitat de canvi als 14 anys, sinó perquè s’inscriu a l’escàs nombre de països, 11 en total, que tenen legislacions d’aquesta mena. Si a ella se li suma la de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, també poc abundant en el món democràtic, la nova llei de l’avortament que incorpora el dret de les menors, la llei LGBTI que estableix drets específics per a persones d’aquest grup, és a dir privilegis, la particular legislació del “només sí és sí”, que ja té problemes interpretatius a l’inici del seu recorregut, i la més llunyana llei de lluita contra la violència de gènere, que no té equivalent a Europa, constatarem que Espanya s’ha configurat com una greu anomalia en el que significa lleis que transformen la nostra concepció sobre l’ésser humà. La gravetat de tot plegat pels seus efectes profunds va molt més enllà d’una simple crisi econòmica per les destrosses materials que aquesta provoqui.
Loading ...
