La invasió russa d’Ucraïna: estímul i resposta

Amb la invasió russa d’Ucraïna, un país germà i veí, Putin s’uneix a la llarga llista de tirans  que van creure que la conservació del poder rus exigia la seva constant expansió. Aquesta lògica va conduir Stalin a cometre horribles atrocitats contra Ucraïna, inclosa una fam que va matar milions d’ucraïnesos (Robert Kaplan, “La venganza de la geografía “, RBA).

La veritable raó de Putin per envair Ucraïna, a través del que ell anomena irònicament una “operació militar especial“,  respon a la seva obsessió  de restaurar la posició de Rússia com a gran potència amb la seva pròpia esfera d’influència ben definida. Somnia amb una conferència com les de Yalta i Potsdam, on ell i els seus homòlegs, els dirigents de les altres potències, com  Joe Biden i Xi Jinping, es repartirien el món. En una conferència d’aquesta mena, ell i el seu nou aliat Xi  unirien forces per reduir els dominis d’Occident i ampliar dràsticament els de Rússia.

Cal entendre els arguments de Putin per a justificar la invasió, segons els quals Occident (els Estats Units i  l’OTAN) s’han aprofitat de l’esfondrament  de l’URSS i de  la seva feblesa, encarnada principalment per Yeltsin i Gorbachov, per a fer avançar injustificadament l’OTAN cap a territoris abans sotmesos al domini rus, després de la Segona Guerra Mundial, que va costar la mort a vint-i-set milions de russos. Però aquests arguments, en la mesura  de la seva  validesa, no  justifiquen la invasió  d’Ucraïna tal com Putin l’ha plantejada, a sang i foc,  sense gens de respecte pel dret internacional. Amb la seva bàrbara agressió, ha sacrificat dècades de desenvolupament social i econòmic i destruït esperances de futur dels russos. Rússia serà probablement un pària mundial durant dècades.

La “síndrome de Bolotnaya“ juga un paper decisiu en l’enduriment dels darrers anys del règim de Putin cap a dins i cap a fora.

Bolotnaya és una plaça de Moscou en la qual es varen produir, de desembre de 2011 a març de 2012,  grans manifestacions  favorables a  la modernització, democratització i europeïtzació de Rússia, que varen fer reaccionar a Putin.  En l’àmbit domèstic, va posar en marxa una agenda conservadora, control ferri de les elits i l’estigmatització de qualsevol dissidència com a quintacolumnisme o traïció. El règim va abandonar la seva pretesa aposta per una “modernització autoritària”  (com esperava la UE)  i va cercar noves fonts de legitimitat entre la societat russa, apel·lant a l’orgull nacional i a uns suposats valors russos incompatibles amb la il·lustració i el liberalisme democràtic europeu.

Ucraïna és una víctima de “la síndrome de Bolotnaya”. Moscou no reconeix cap voluntat pròpia ni legitimitat a la ciutadania ucraïnesa. A Rússia no la inquieta Ucraïna en clau militar. Li fa terror perdre la seva influència a Kíev i, sobretot, la possibilitat d’una Ucraïna pròspera i democràtica que pogués resultar inspiradora per a la societat russa.

A Rússia no hi ha hagut mai democràcia. Ni tan sols saben el que és. L’intent de Yeltsin d’introduir-la els anys noranta del segle passat va resultar desgraciat. Va ser una època de  privatitzacions fraudulentes que són a  l’origen de les fortunes dels oligarques russos d’avui. Campaven   màfies, misèria, caos i persones amb tres doctorats  demanant caritat pels carrers. Els russos varen quedar   “vacunats“   d’aquella   “democràcia“, que no era tal.  L’autèntica democràcia va quedar desprestigiada, i Putin  va prendre bona nota de tot plegat. Va ser ministre i cap  de govern amb  Yeltsin, a qui menystenia per incompetent i alcoholitzat.  Com també menystenia a Gorbachov per haver entregat    “a canvi de res”, la zona  conquerida a Europa després de la Segona Guerra Mundial, que va arribar fins al cor d’Alemanya.

Després d’aquell assaig de “democràcia“  va  arribar la resposta del Putin  autoritari,  nacionalista i revengista. El Putin que declarava que l’esfondrament de l’URSS havia sigut “la pitjor tragèdia del segle XX”.

Ell no creu en la democràcia liberal i odia la UE, tracta sistemàticament d’explotar les seves divisions internes i vol afeblir el vincle transatlàntic.  Porta més de vint anys d’autòcrata   i es proposa continuar manant com un dictador fins al 2035. El seu discurs oficial és que  els europeus han esdevingut   uns “vassalls“ dels Estats Units i la UE un apèndix de l’OTAN.

Durant els primers dies de la invasió, no s’ha vist una ofensiva llampec exitosa per part de l’exèrcit rus, ni la implantació immediata d’un govern titella a Ucraïna, semblant a l’existent a la Bielorússia de Lukashenko. Els objectius inicials de Putin d’aconseguir un control ràpid del país han fracassat, però continuarà amb els seus propòsits. Ha subestimat dos factors molt importants. Per una banda, la resistència heroica del poble ucraïnès i, per altra, el fet que el president ucraïnès Volodímir Zelenski no ha fugit. S’ha quedat al seu país, també la seva esposa, i s’ha posat al capdavant d’un moviment de resistència que és molt probable que continuï mentre hi hagi tropes russes en territori ucraïnès. Sense afaitar, ullerós i amb samarretes d’estil militar, amb els seus emotius discursos per animar els ucraïnesos a defensar la llibertat davant la invasió russa, s’ha revelat com un gran líder. S’ha quedat a Kíev amb la seva família, malgrat les advertències que és l’objectiu principal del Kremlin. Zelenski coneix bé les armes de comunicació de masses com a excòmic i presentador de televisió. La resistència romandrà oberta o clandestina encara que Putin canviï per la força el govern de Kíev.

Jean Monnet, inspirador  de la UE,  tenia raó quan deia que la integració europea no es faria d’un sol cop sinó a cops de crisi,  i que la unió europea serà la suma resultant de les solucions aportades a totes i cadascuna de les crisis superades.

En el centre del mètode d’integració proposat per Monnet, s’hi troba un bon ús de les crisis.  L’analista holandès Luuk van Middleaar coincideix amb Monnet quan escriu que Europa avança quan improvisa  i adopta solucions davant de totes les crisis sobrevingudes (“El paso hacia a Europa”, Galaxia Gutenberg). La  base  teòrica d’aquest raonament és el mecanisme estímul-resposta, que el gran historiador anglès, Arnold Toynbee,  va situar en el centre de la història de les civilitzacions. La resposta a l’estímul de la guerra d’Ucraïna ha estat contundent, després d’haver provocat a la UE i a l’OTAN  una unitat insospitada només fa uns mesos.  Ningú no havia previst que la invasió d’Ucraïna, un país que no forma part de les institucions polítiques i militars occidentals, promouria una unitat política i d’acció  tan gran com s’ha comprovat en els primers dies de la guerra. A aquesta unitat ha seguit l’adopció de mesures inusitades per part d’Occident.

La guerra d’Ucraïna constitueix un punt d’inflexió en el procés d’integració europea i ha fet despertar la UE a la geopolítica.

L’actual Comissió Europea (2019-2024) ja es va definir ella mateixa, des d’un principi,  com “geopolítica“. Ara li ha arribat el moment de ser-ho de veritat. En una sessió d’emergència del Parlament Europeu celebrada el primer de març, l’Alt Representat per a afers exteriors i defesa, Josep Borrell,   ha dit que “una de les lliçons que hem après és que més que mai Europa ha de pensar estratègicament sobre ella mateixa, el seu entorn i el món;  aquest és el moment de naixement de l’Europa geopolítica“.

La invasió russa d’Ucraïna perjudica greument la relació econòmica entre Europa i Rússia, dues economies clarament complementàries. En un context internacional de màxima rivalitat, tant els Estats Units com la Xina han mirat amb recel aquest acostament. Alguns analistes creuen que Putin ha caigut en la trampa preparada pels Estats Units per impossibilitar durant mot de temps la col·laboració entre Rússia i la UE, entre l’Europa de l’Est i l’Europa de l’Oest.

Però Ucraïna encara  vol més que això. Ha demanat l’adhesió urgent a la UE i vol ser membre de l’OTAN. Totes aquestes pretensions  són insuportables per a Putin.

Putin vol reconstruir l’àrea d’influència de l’imperi soviètic, però sobretot vol evitar que a  les fronteres de Rússia hi hagi democràcies consolidades.  La Rússia de Putin i la UE són contradictòries en els seus valors.  Ucraïna ja té un acord d’associació amb la UE i forma part de l’Associació Oriental amb la UE, juntament amb Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan (Bielorússia,  estat titella de Putin, se n’ha desmarcat). Però Ucraïna encara  vol més que això. Ha demanat l’adhesió urgent a la UE i vol ser membre de l’OTAN. Totes aquestes pretensions  són insuportables per a Putin.

La contundència de les mesures financeres adoptades per Occident han sigut molt enèrgiques. L’apagada financera imposada sobre Rússia és molt important. La plataforma SWIFT,  amb seu a Bèlgica, és el gran sistema internacional d’intercanvis financers, amb el que molts bancs russos ja no hi poden treballar. Les mesures que ha pres la comunitat internacional també suposen el bloqueig d’una part crucial de les reserves del Banc Central de Rússia. Putin afirma que aquestes mesures poden conduir a ”la tercera guerra mundial“. Així i tot, Occident encara continua rebent i pagant pel gas i pel petroli russos. Són uns 700 milions de dòlars diaris, injecció essencial per finançar la guerra de Moscou contra Kíev.

L’estratègia de Putin passava per una victòria militar ràpida, però no ha sigut així. La resistència i l’heroïcitat del poble ucraïnès ho han impedit. La reacció de Putin a les dificultats de la invasió i les sancions l’han portat fins i tot a amenaçar amb armes nuclears i advertir Finlàndia i Suècia sobre una possible  temptació d’adhesió a l’OTAN.  La “finlandització“ no és una possibilitat per a Ucraïna, seria el resultat d’una realpolitik descarnada. Rússia només l’acceptaria amb un govern titella no democràtic a Ucraïna que controlés.

Fracassada la seva primera fase planificada de la guerra al no obtenir la rendició incondicional de l’adversari, Putin ha passat a fases posteriors, cada vegada més sanguinàries.  La segona ha consistit a doblar l’aposta amb l’entrada de tropes a les zones rebels del Donbass i la neutralització de les defenses aèries ucraïneses. La tercera fase ha estat  la guerra oberta, massiva i sense més límits que l’extermini, la fugida o la rendició dels resistents.

No frenarà probablement fins que hagi destruït la força militar d’Ucraïna i substituït al govern legítim per un altre nomenat des del Kremlin. Està per veure què pot seguir després. Putin es pot proclamar vencedor, però tota guerra té una fase posterior, l’única que consolida la victòria i les seves rendes, perquè no és ja la guerra, sinó la pau.  I aquesta no la guanyarà.  

Putin està aconseguint una cosa que no vol: fomentar i accelerar la unió dels països europeus.  Menysprea la UE i sempre ha tractat de dividir-la i de perjudicar-la, perquè destorba els seus plans imperials.  Putin assistirà a partir d’ara a un moment inèdit de cohesió europea.  La guerra d’Ucraïna, que posa en joc la seguretat dels europeus, és l’estímul que li mancava  a la UE per a arribar a la seva majoria d’edat.

La UE acaba de fer  un gran salt endavant com a força estratègica en l’implicar-se en un conflicte militar. Ha fet un gir a la seva política de defensa per a armar Ucraïna amb fons europeus. Ha coordinat l’enviament de material militar a Kíev per a repel·lir l’agressió russa.  Ha mobilitzat el centre comunitari de satèl·lits per  a prestar serveis d’espionatge. Ha adoptat un pla de xoc energètic. Ha aprovat un paquet de sancions econòmiques sense precedents, en accions concertades amb el Regne Unit, els Estats Units i el G-7, que estan afectant greument l’economia russa.  Està desplegant una ajuda humanitària massiva i coordina amb el pla d’acollida de refugiats. Té un nou pla de defensa sobre la taula (“Brúixola estratègica“) i comença a fer els seus primers passos cap a la seva  “autonomia estratègica”, l’única manera de no dependre excessivament del cada vegada menys fiable soci americà, que pot tenir d’aquí a dos anys Donald Trump com a president. També ha de permetre corregir  errors respecte a l’excessiva dependència energètica de Rússia.

Les reaccions d’alguns estats membres de la UE i altres estats europeus no membres són també molt significatives.   

L’actual govern alemany de coalició, presidit pel socialdemòcrata Olaf Scholz, afronta el repte de redefinir tota la política alemanya posterior al final de la Segona Guerra Mundial. Scholz ha paralitzat el gasoducte Nord Stream 2 provocant la fallida de la seva companyia russa constructora; creat un nou fons militar de 100.000 milions d’euros; augmentat el pressupost de defensa fins al 2% del PIB; ordenat l’enviament d’armes ofensives a Ucraïna (no només “cascos” com fis ara) i decidint la construcció de dues estacions receptores de gas liquat per a dependre menys de les importacions de gas rus.

Suècia, Finlàndia i Àustria estan reconsiderant el seu status de neutralitat. Els quatre països de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia) han revisat les seves tradicionals posicions d’immigració davant de l’enorme onada de migrants que arriben d’Ucraïna i que ja supera el milió de persones. L’extraordinària acollida dels refugiats ucraïnesos per part d’aquests països, al costat d’altres com Romania, Moldàvia o Bulgària, desperta l’admiració del món. Suïssa, un altre país neutral, no membre de la UE, està enviant ajuda militar a Ucraïna.

Segons acaba d’escriure el prestigiós analista anglès, Timothy Garton Ash, en un article a The Guardian, la UE encara podria anar més lluny en la seva resposta a l’estímul de la invasió russa d’Ucraïna: obrir immediatament les portes d’aquest país a una adhesió ràpida, tal com ha sol·licitat. La solemne ocasió per fer-ho podria ser la pròxima cimera de la UE a Versalles, que presidirà Macron. El Parlament Europeu ja ha dit que sí, però la seva posició no és vinculant. Garton Ash compara l’agressió actual de Putin a la de l’any 1939 de Hitler contra Polònia, i  ens recorda les vergonyoses mentides de Putin quan presenta la  invasió d’Ucraïna com una  “desnazificació“, sabent perfectament que  el president Zelenski és jueu i net d’un lluitador jueu ucraïnès contra Hitler. En qualsevol cas, Garton Ash està segur que el 24 de febrer,  primer dia de la invasió russa d’Ucraïna, serà una data històrica  del procés d’integració europea, que ja està provocant per part de la UE un what ever it takes  (“ el que sigui necessari“, en frase de Mario Draghi de 2012 aplicada a la crisi de l’euro) per confrontar el nou repte, aquesta vegada no monetari o sanitari, sinó geopolític.

La reacció de l’OTAN ha estat també molt contundent.

Una organització que, segons Macron, estava en situació de “mort cerebral“, ha recuperat la seva raó de ser davant de l’amenaça russa. Està enviant reforços als països membres de l’est d’Europa fronterers amb Rússia consternats per la invasió russa d’Ucraïna, com els països bàltics, que són antigues repúbliques soviètiques,  i  la resta.  L’OTAN va directe a la cimera de juny de Madrid, quan  redefinirà el seu rol en el món a través  de l’adopció d’un pla estratègic en el qual la contenció de Rússia ocuparà un rol central.

La unitat occidental no és només per defensar el poble i el Govern d’Ucraïna, sinó per frenar un Putin que nega l’existència del país envaït.  Podrà guanyar la guerra, però perdrà la pau. A Ucraïna ja l’ha perduda per sempre. El cost de la invasió li  resultarà molt fort. La reacció contra Putin a l’interior de Rússia va en augment. Rússia és una gran nació amb molta gent que se sent humiliada per la conducta de l‘autòcrata que la presideix. Molts russos ja estan abandonant el seu país.

Ningú no sap com acabarà la guerra, però sí com ha començat: Putin ha assaltat un país innocent. A llarg termini, els efectes econòmics de les sancions seguiran a la geopolítica. Si el resultat és una divisió profunda entre Occident i un bloc centrat en la Xina i Rússia, les divisions econòmiques se succeiran.  En temps de guerra, la política sempre triomfa sobre l’economia.

Europa és la que canviarà més. Alemanya ha fet un gran pas en reconèixer que la seva postura després de la guerra freda és insostenible.  Es convertirà  en el cor d’una poderosa estructura de seguretat europea capaç de protegir-se contra una Rússia revengista.  Europa ha de reconèixer que els Estats Units no serà un aliat fiable mentre Trump, que considera a Putin  “un geni“,  lideri el Partit Republicà. El Regne Unit  ha de comprometre’s a fons amb la defensa del continent.

En aquest nou món, la posició de la Xina és clau. 

Fins ara manté una ambigüitat calculada. La Xina ha reiterat que és partidària de la sobirania i la integritat territorial dels estats, inclosa Ucraïna. Segueix sense reconèixer l’annexió de Crimea i demana un arranjament al conflicte bèl·lic. Si la tàctica de Putin es torna més agressiva, la Xina no la seguirà. No és el seu joc. Això afeblirà enormement la posició de Putin. La capacitat xinesa d’arbitrar, en el seu benefici estratègic, entre les tribulacions del seu aliat rus (amb el que va firmar un acord de cooperació estratègica el proppassat 4 de febrer), les pressions occidentals i les seves aspiracions de supremacia al tauler internacional, serà un dels vectors determinants dels pròxims mesos.

Putin ha revifat el conflicte entre la tirania i la democràcia liberal. El món ara viu un nou conflicte ideològic que no es dona entre comunistes i capitalistes, sinó entre tirania irredemptista i democràcia liberal. Mentre Putin segueixi al Kremlin, el món serà perillós. Aquest no és un conflicte amb el poble rus, que algun dia arribarà  a la democràcia. Europa l’ha d’ajudar a aconseguir-ho. Després, Europa haurà d’arribar a una entesa amb una Rússia democràtica. Ucraïna podria ser el pont entre ambdues.    

La historiadora francesa Hélene Carrère d’Encausse, degana dels historiadors de Rússia  i autora del famós llibre L’empire éclaté, en el que preveia  amb tretze anys  d’antelació la caiguda de l’URSS efectivament produïda l’any 1991, acaba de declarar que la guerra d’Ucraïna  serà segurament “el principi de la fi de Putin“.