Qui llegís La Vanguardia del dimarts 16 de gener amb un mínim de deteniment podia haver quedat astorat. El diari que en un temps jugava a la centralitat política, sempre matisadament inclinada al poder polític existent en cada instància (Barcelona, Catalunya, Espanya), s’ha convertit fins a greus extrems en un mitjà marcat per la radicalitat política i de gènere, que ara és fa palesa clamorosament en reiterar fins en 3 pàgines diferents la seva aliança amb elDiario.es.
El motiu d’aquesta aliança, que en un passat hagués resultat ben estranya, té com a objectiu la caça i captura del PP. Pedro Sánchez va anunciar en una entrevista a Ràdio Nacional la seva voluntat de fer indagar fins a les últimes conseqüències l’afer de l’anomenada “policia patriòtica”, aquella acció dirigida o, presumptament dirigida, pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, en el govern Rajoy i que tenia com a objectiu no només investigar presumptes persones més o menys connectades amb el procés, sinó que també fabricava informació que després, degudament filtrada podia servir per desacreditar a aquelles persones.
Al llarg dels seus 5 anys de govern, Sánchez no ha tingut un especial interès en aquest tema perquè pot tenir conseqüències i establir precedents pel futur: un expresident del govern pot veure’s obligat a declarar al Congrés dels Diputats sobre assumptes presumptament delictius amb el suport del president de govern de torn. Aquell era un límit que mai s’havia traspassat.
Aznar mai va intentar esbrinar via parlamentària qui era el famós “Senyor X”, el vèrtex de la trama dels GAL que, per mètodes il·legals perseguia i eliminava a la gent d’ETA. No és cap informació extraordinària, ni que el citat “X” se sospitava que podia ser el mateix González. Però això no va passar d’una tesi mediàtica i de la rumorologia, malgrat que hi havia fets que, si s’hagués estirat el fil, haurien pogut donar resultats sorprenents. Però el respecte entre presidents ha estat norma fins que Sánchez sembla haver trencat aquest tabú.
Aquest fet ja és extraordinari i marca un punt més d’inflexió en la política espanyola. Segurament és conseqüència perquè l’amenaça dels populars com a alternativa és avui més gran que mai i Sánchez deu pensar que és una forma de limitar-la.
Aleshores, com un sol home, La Vanguardia participa en aquesta cacera del PP exhibint la seva aliança amb elDiario.es. Es vanta, amb la informació de Juan Carlos Merino i Josep Maria Calvet, que de fet la iniciativa de Sánchez respon a la prèvia acció duta a terme per ambdós diaris sobre les clavegueres de l’estat i la policia patriòtica.
Per si això no fos prou, el comentari que fa el director. Jordi Juan, “L’hora de la justícia”, posa en relleu aquesta acció i apunta que “queda encara molta brutícia que no ha sortit a la llum, i aquest és l’objectiu de la investigació conjunta que han posat en marxa La Vanguardia i elDiario.es”. És l’anunciat que la caça, d’acord amb els designis de Sánchez, es reprèn segurament amb informació ja disponible perquè és inqüestionable que entre aquest “equip” periodístic i el govern hi ha basos comunicants, que fan aparèixer informació que està en mans només del govern com a resultat de treball periodístic.
I, per si no n’hi hagués prou, el mateix dia l’editorial rambla el clau: “unes investigacions pertinents”. “Les irregularitats de l’operació Catalunya s’han d’aclarir com més aviat millor i apunten clarament a Mariano Rajoy”.
Per tant, constatem dos fets. L’estreta coordinació entre la iniciativa de Sánchez i La Vanguardia i el vincle d’aquesta amb elDiario.es. A Wikipedia es defineix com a un diari digital d’informació general, d’esquerres, progressista i republicà. Aquest és l’actual soci de La Vanguardia per cercar la veritat dels fets passats. Va néixer com una mena, diguem-ho així, d’escissió d’un altre diari d’un perfil semblant, Público, de la mà del seu director Ignacio Escolar. Aquest periodista, força notori perquè surt en tots els programes haguts i per haver de televisió de la cadena de La Sexta amb la qual té un contracte d’exclusivitat, és un periodista sense títol perquè no va acabar la llicenciatura i que va fer gran part de la seva carrera en l’espai de Prisa, sobretot en la Cadena Ser, fins que va ser acomiadat pel mateix Juan Luis Cebrián. Va treballar a Público fins que se’n va separar, creant d’aquesta manera el que avui és elDiario.es. A Público també va ser director des de l’inici, però va durar molt poc, des del setembre del 2007 i fins al gener del 2009, quan va ser destituït.
Ell, junt amb Jesús Cintora responen al perfil de periodistes que han transformat l’activitat professional en una mena de guerra de trinxeres, on la informació és concebuda com a instrument dels bons, és a dir ell i el del seu bàndol, que fan servir per destruir els dolents. En aquest cas, el PP i tothom que discrepi de l’actual poder constituït.
La transformació de La Vanguardia en tots aquests afers és molt radical, i va més enllà de la basculació habitual que feia en termes molt italianitzants passant de donar suport al govern Aznar, al govern Zapatero i d’aquest a Rajoy i ara a Sánchez. Però ho feia sense entrar en guerres declarades i de terra cremada.
Ara, junt amb Sánchez, ha travessat una línia vermella que surt a la caça i captura d’un expresident del govern popular.
La pregunta del milió és si quan un dia o altre Sánchez perdi el poder i el guanyi el PP, serà possible transformar-se i passar a donar suport al nou govern. Sembla difícil, és clar que també pot creure que Sánchez i el seu govern junt amb l’aliança amb ERC a Catalunya són eterns.
Loading ...
