A Espanya, un país d’inmigracions massives que no té una política sobre aquest fenomen digna d’aquest nom, també es planteja com una panacea. Com a substituta de la ínfima natalitat espanyola i com el factor que ajuda a equilibrar les pensions. Tot això, unit a aquesta massificació, és un error molt greu, que ja estem pagant i que encara pagarem més en el futur.
La clau és el capital humà
Sabem que, segons els estudis de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), el valor del capital humà per càpita a Espanya se situava en 320.975 euros per persona el 2021. No obstant això, és important destacar que aquest valor ha experimentat una tendència decreixent en les darreres dècades: des de l’any 2000, el valor del capital humà per càpita ha caigut un 19,1%.
Però quin és el capital humà de la població immigrant?
Per aproximar el capital humà per càpita de la població immigrant a Espanya, podem fer servir com a referència la bretxa salarial entre treballadors nadius i immigrants. En general, els salaris reflecteixen la productivitat i, per tant, el nivell de capital humà (formació, habilitats i experiència) dels treballadors. Dades recents mostren una diferència substancial en les remuneracions: el 2022, el salari mitjà dels treballadors estrangers va ser aproximadament un 33% inferior al dels treballadors espanyols. És a dir, de mitjana, un immigrant va guanyar al voltant de dos terços del salari d’un nadiu.
Assumint una correlació positiva entre salari i capital humà, aquesta dada suggereix que el capital humà mitjà per persona de la població immigrant equival aproximadament al 67% del capital humà per càpita de la població nativa (prenent el salari dels espanyols com a referència). En altres paraules, si els espanyols tenen un “100%” de capital humà de mitjana, els immigrants en tindrien al voltant d’un “67%” de mitjana, sota el supòsit que la bretxa salarial es deu principalment a diferències en productivitat i qualificació.
Cal assenyalar que bona part d’aquesta bretxa salarial s’explica per diferències observables en les característiques laborals i educatives de tots dos col·lectius.
Els immigrants a Espanya acostumen a ser ser, de mitjana, més joves, amb menys anys d’educació formal i concentrats en feines de menor qualificació, sovint a temps parcial o temporals. De fet, l’economista Raquel Carrasco estima que, descomptant factors com edat, nivell educatiu, tipus de contracte o sector, la diferència “no explicada” en el salari mitjà es reduiria a només un 6%. Això implica que bona part de la menor remuneració dels immigrants es deu a un menor capital humà efectiu (menys formació o experiència rellevant) i a les característiques dels llocs de treball que ocupen, més que a una penalització purament per la seva condició d’estrangers.
En termes de capital humà per càpita, per tant, els immigrants tindrien un valor mitjà inferior al dels nadius, d’acord amb aquesta bretxa salarial bruta del ~33%. Podem concloure que, fent servir els salaris com a indicador, el capital humà mitjà d’un immigrant a Espanya estaria al voltant de dos terços del d’un espanyol nadiu en l’actualitat.
Impacte de la immigració i l’emigració en el capital humà d’Espanya
La hipòtesi que el capital humà a Espanya ha descendit en les darreres dècades està avalada per diversos estudis, que assenyalen una tendència preocupant a la baixa en el valor del capital humà per habitant. Segons un informe de la Fundació BBVA i l’IVIE, el valor del capital humà per càpita a Espanya va caure un 19,1% entre l’any 2000 i el 2021.
Aquest descens significa que, de mitjana, cada persona el 2021 aportava menys capital humà (en termes de valor productiu) que a començaments de segle. El principal factor identificat és l’envelliment poblacional, que redueix la proporció de persones en edat de treballar altament productives. No obstant això, els moviments migratoris han influït addicionalment en aquesta evolució, a través de dues vies:
- L’entrada de grans fluxos d’immigrants (amb menor nivell formatiu de mitjana).
- La sortida d’una part de la població autòctona altament qualificada (fuga de talent).
A continuació, analitzem qualitativament cada fenomen i el seu efecte en l’estoc de capital humà del país, aportant dades disponibles.
Espanya ha experimentat dues grans onades migratòries des de finals del segle XX. La primera va tenir lloc a la dècada del 2000, quan el ràpid creixement econòmic va atraure centenars de milers d’estrangers cada any. Com a resultat, la població immigrant va passar de ser molt reduïda als anys 90 a representar el 12,2% de la població el 2010. Després de la crisi del 2008, molts estrangers van tornar als seus països o van emigrar a tercers, reduint la proporció a ~9,8% el 2017.
La segona onada ha tingut lloc a la segona meitat de la dècada del 2010 i principis del 2020, amb la recuperació econòmica i necessitats laborals específiques. En els darrers anys, Espanya ha tornat a atraure immigrants en xifres rècord: a 1 de gener del 2025, els residents de nacionalitat estrangera arribaven als 6,85 milions (14% de la població total), i la població nascuda a l’estranger (incloent-hi naturalitzats) arribava a 9,38 milions de persones, un 19,1% de la població. És a dir, gairebé una de cada cinc persones a Espanya va néixer fora del país, una transformació demogràfica notable en poques dècades.
Aquestes onades migratòries han augmentat la població activa i la mà d’obra, però no han elevat en la mateixa mesura el nivell mitjà de capital humà. Això es deu al fet que, estadísticament, els immigrants a Espanya tenen de mitjana menys formació acadèmica que la població autòctona.
Per exemple, un estudi de Funcas mostra que només al voltant del 30% dels immigrants de 25 a 54 anys a Espanya tenia educació universitària el 2021, una proporció pràcticament estancada des del 2004. En paral·lel, un 37,8% de la població immigrant tenia només estudis bàsics (educació obligatòria o menys), un dels percentatges més alts de la UE.
Això contrasta amb la població espanyola en conjunt, el nivell educatiu de la qual ha millorat en les darreres dècades (més del 40% dels adults espanyols de 25-64 anys han completat educació superior, segons dades del Ministeri d’Educació).
L’arribada massiva d’immigrants amb qualificacions mitjanes o baixes dilueix el capital humà mitjà per habitant, perquè incrementa la població total més ràpidament que l’estoc de formació acumulada. En termes simples: l’economia suma treballadors, però molts d’ells amb menys “motxilla” de coneixements o habilitats formals que el treballador mitjà nadiu, cosa que frena l’augment (o provoca la caiguda) del capital humà per càpita.
De fet, els experts assenyalen que el creixement econòmic espanyol als anys 2000 es va sustentar més en l’expansió de la força laboral (demanda de treball poc qualificat en construcció, serveis, etc.) que en millores de productivitat per capital humà. Això explica que, malgrat l’augment extraordinari de població gràcies a la immigració, no s’observessin increments substancials en el capital humà per persona ni tan sols en els anys de bonança precrisi.
Loading ...
