La identitat europea (III): cal una renovació profunda de la UE

Renovar és més que reformar, però menys que revolucionar. No cal una revolució, però sí una renovació des dels fonaments. Aquesta renovació de la UE ha de suposar, sobretot, l’establiment d’un vincle sòlid entre la ciutadania i la nova UE que permeti arribar finalment a la desitjada Federació.

Un dels Pares Fundadors, l’italià De Gasperi, va pronunciar  en el seu moment unes paraules profètiques.  Contemplant el procés d’integració europea que començava a néixer els anys cinquanta del segle passat -inspirat en  el mètode funcionalista, de caràcter pragmàtic i gradualista, proposat per “l’arquitecte“ de la UE, el francès Jean Monnet-  reconeixia  que “la construcció dels instruments i dels mitjans tècnics, així com  les solucions administratives eren sens dubte  necessàries”. Però immediatament advertia  que  “sense vida real, sense calor, la construcció europea podria acabar sent una  superestructura supèrflua i potser fins i tot opressiva“. De Gasperi, com a gran estadista que era,  pensava que qualsevol obra política o arquitectònica no podia ser lleugera i passatgera, sinó sòlida, duradora  i ben fonamentada.

Amb el pas del temps, s’ha anat veient que la construcció comunitària europea, encara que molt exitosa durant dècades,  no estava  basada sobre principis sòlids. Car s’ha anat fent  sempre essencialment des dels Estats europeus i  sense l’impuls de la ciutadania. Un bon arquitecte ha d’actuar, sobretot, en funció de les necessitats del poble o pobles que li han encomanat el projecte constructor. En una UE renovada, un  vincle poderós establert entre la Unió i la ciutadania europea ha de ser primordial.

Un fet que explica l’absència d’aquest vincle és la manca d’un moviment pro Europa, paneuropeu i polític de veritat que recolzi el procés integrador. Coudenhove-Kalergi ho va intentar, però no va prosperar. El seu Moviment Paneuropeu fundat l’any 1922 era marcadament elitista,  una associació d’idealistes, però no un partit polític amb poder real. El Moviment Europeu fundat l’any 1947, després de la Segona Guerra Mundial, tampoc ho va aconseguir.

El procés d’integració per la via comunitària s’ha fet de dalt a baix, up to bottom. Ha funcionat prou bé durant les seves primeres dècades d’existència, aquelles dècades econòmicament “glorioses“ en virtut de la reconstrucció de la postguerra i del “consens passiu“ dels ciutadans a totes les propostes que arribaven des de dalt.  El vincle consistia aleshores en  aquell “consens passiu“.

Però els temps han canviat i  els ciutadans, al llarg de les darreres dècades, s’han sentit cada vegada més allunyats i  han sigut cada vegada més crítics al projecte. Varen recolzar la unió duanera, el mercat comú i varen donar la benvinguda a l’euro, però després han mostrat el seu malestar i han dit que no successivament en diversos referèndums nacionals  al tractat de Maastricht, al tractat constitucional,  a l’euro,  al tractat de Niça   i al tractat de Lisboa.

Cal una renovació del projecte que suposi  una Europa a la mesura dels europeus i no al revés, respectant seriosament tot un conjunt de principis bàsics.

En primer lloc, un projecte integrador de pobles i Estats sobirans ha de realitzar-se considerant i respectant la identitat historicosocial de les parts integrades. Cal propugnar una visió unificadora de baix cap a dalt i no al revés. Es tracta de què la integració supranacional europea no es faci en detriment de les nacions i de les regions històriques d’Europa. Europa necessita una diversitat en la unió, però també una unió en la diversitat. La paraula patriotisme -considerada erròniament arcaica durant dècades del procés integrador- és, no obstant i això, la paraula clau perquè qualsevol entitat sociopolítica pugui sobreviure. Sense un sentiment de pertinença i d’afecte cap a la societat on realitzem el nostre projecte vital és impensable que un país, Estat o Federació pugui funcionar. Ja ho hem comentat en un Post anterior quan presentàvem  la “trinitat profana“ del professor Weiler i els seus tres vèrtexs: patriotisme, identitat i religió.  Només a través del vincle d’una llei i un Estat comú cohesionat culturalment i amb un sentiment col·lectiu, amb la voluntat de realització d’un projecte civilitzador, pot sorgir un organisme capaç d’integrar els pobles més dispars.

En segon lloc, cal reconèixer que una Europa unida  ha de ser  federal o no serà. El federalisme és una idea de creació i d’organització d’Estat a través de la federació, és a dir, de la integració d’Estats sobirans que cedeixen part de la sobirania necessària a la Federació o Unió d’Estats federats perquè aquesta pugui actuar com a tal. El terme federalisme o federal prové del llatí foedus foederis, que vol dir pacte, aliança. L’etimologia ens revela que tota realitat estatal federal, un estat sobirà constituït mitjançant la unió d’altres, és un procés històric d’adaptació entre els membres integrants, que començà sempre amb un pacte. L’element confederal precedeix sempre a la Federació, a la veritable unió. La UE actual és una Confederació política i econòmica que ha obert les portes a un dret comú. Aquest és un element diferencial respecte a anteriors confederacions. En el fons la UE encara no és més que una Confederació d’Estats sobirans, i aquí resideix precisament el perill de què el procés d’integració tiri endavant. Tota Confederació està condemnada al fracàs si no acaba transformant-se en una Federació, en una realitat estatal que vagi més enllà d’un plantejament de cooperació entre governs de països sobirans. La història és un cementiri de confederacions fracassades.

Construir una Federació és una cosa molt seriosa, que requereix temps, potser un segle o dos, però no és una utopia. El que cal  perquè surti és fer les coses bé des del principi. I no s’han fet bé des del principi, per això cal una renovació del projecte. Altres parlen de refundació, és el mateix.

Construir la casa per la teulada – de dalt a baix- ha estat un primer pecat original del projecte d’integració comunitària europea.

Un segon pecat original de construcció afecta particularment a França. Des dels seus orígens la integració comunitària ha sigut un procés en què França va plantejar el tema comú gairebé sempre en benefici propi, temorosa d’una política independent d’Alemanya i sempre procurant controlar-la.  La Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), la primera Comunitat de totes, va servir per assegurar-li  el proveïment   de recursos siderúrgics i per tenir així vigilada a Alemanya en matèria armamentista. La Política Agrícola Comuna (PAC)  va ser el mitjà perquè França, el país agrícola per excel·lència,  instaurés dins de la Comunitat una posició avantatjosa en relació amb els altres. El president francès François Mitterand va exigir al canceller alemany Helmut  Kohl el sacrifici del mark i del Bundesbank com a condició per aprovar la seva reunificació després de 1989. Com en el cas de la CECA, es buscava controlar Alemanya, però el tret li va sortir a França per la culata, car l’euro ha resultat ser el mitjà més ràpid   per consolidar l’hegemonia econòmica alemanya a la UE.  Val a dir que França no ha sigut l’únic Estat membre que ha cregut en Europa essencialment per la seva pròpia utilitat, però és un cas molt rellevant.

El federalisme no entusiasma ni a França ni a Anglaterra i, en canvi, és essencial pel futur d’Europa.  Als dos països se’ls ha pogut qualificar per aquest motiu   “d’anti- Europa”, encara que raons oposades. A França per voler una Europa  a la française, és a dir, dominada per França, i a Anglaterra per haver lluitat tradicionalment en contra que Europa s’unís.  Alemanya és profundament federal i és el país central d’Europa.

Konrad Adenauer  té el mèrit històric d’haver sigut el primer president de govern europeu disposat a renunciar de veritat a la sobirania nacional en favor d’una sobirania europea i d’aquesta manera arribar a una Federació europea. Helmut Khol volia un Parlament Europeu de veritat, amb tots els poders d’un veritable parlament. Però els seus partenaires francesos no  estaven preparats per avançar seriosament cap a la Federació  i continuen  sense estar-ho. Els anglesos, per la seva banda, acaben de llençar finalment  la tovallola i han acabat per abandonar un procés integrador europeu en el qual no havien estat mai còmodes. El federalisme europeu veu allunyar-se a un dels seus enemics més recalcitrants, potser una de les poques coses bones que el Brexit pot comportar de cara a un futur federal del continent.

Al costat dels dos esmentats principis bàsics per a una refundació o renovació de la UE  -patriotisme i federalisme- n’hi ha d’altres com els següents: subsidiarietat,  simplificació i funcionalitat, eficàcia i responsabilitat, democràcia  i solidaritat. Els comentarem més endavant.

La identitat europea (II)

 Loading ...