Fa 60 dies que va començar la crisi sanitària. Una pandèmia mundial sense precedents. Des de llavors, els espanyols ens hem confinat a casa per complir amb el que els governants ens indicaven evitant així que aquest virus, tan desconegut, ens aniquili a tots.
Portem dos mesos a casa patint, amb milions de malalts, patint amb els que estan en primera línia, plorant els morts i esperant amb paciència brots verds . Molt esforç i sacrifici perquè el coronavirus no regni a les llars. I si no, que l’hi diguin als sanitaris.
Davant d’aquesta crisi molts hem pensat que, després de tot el que estem vivint, els espanyols canviaríem alguna cosa, perquè el fet d’estar tancats i sense contacte físic ens ha fet valorar molt més les petites coses, com una abraçada, un petó, una visita als nostres pares o, simplement, una passejada pel carrer. Ens hem tornat fins i tot més tendres i romàntics. ‘Una cosa bona hauria de tenir aquesta situació!
Però també, després de 60 dies, ens adonem què aviat oblidem els sacrificis i comencem a relaxar-nos. Fa la impressió que molta gent no s’ha adonat que seguim en alerta sanitària, que la COVID està encara viva i ben viva, que nosaltres mateixos som el nostre escut de protecció fins que la vacuna surti a la llum. És senzill de recordar.
Tu mateix ets la vacuna ara.
Quanta gent hi ha egoista i irresponsable! Només cal observar. Se surt al carrer sense protecció, sense mascareta, sense guants i sense prendre mesures de distanciament entre uns i altres. Per a aquestes persones no ha canviat. Tot segueix igual. Què cal fer perquè obrin els ulls? Hem de seguir morint?
Quan puguem entrar en el que es denomina la “nova normalitat” , tindrem moltes preguntes que fer-nos. Ens recordarem dels dies de confinament? De el nombre de persones que han mort? De la gent que està donant la vida per nosaltres, com els sanitaris? Dels que han perdut la feina? De la crisi econòmica que arriba? O és que la nostra memòria és tan curta com la d’un peix, i només ens recordem quan ens toca a cada un, en la malaltia, en la mort, en la pobresa …?
Si no canviem l’actitud, no ens en sortirem, per molt que ens repetim que tot anirà bé. Al marge de les mesures dels governants, algunes discutibles, la responsabilitat individual de cada un de nosaltres és fonamental. Nosaltres som els que hem de pensar en els altres. No es tracta només de no contagiar, sinó també de protegir l’altre d’un possible contagi per la nostra manca de precaució; perquè, si no som responsables i si no complim amb les mesures d’higiene i prevenció, no veurem el final de la crisi del coronavirus. Aquesta és la nostra responsabilitat.
Nosaltres som el nostre escut de protecció fins que la vacuna surti a la llum. Tu mateix ets la vacuna ara Share on X
Loading ...
