Les dades de diversos centres d’estudis dels EUA, Corea i Alemanya assenyalen la creixent i sorprenent polarització entre les opinions polítiques de les dones i els homes en un esquema de perfil anglosaxó, entre liberals i conservadors, que equivaldria a la nostra qualificació d’esquerra i dreta, per a una població entre els 18 i 29 anys.
Aquestes dades fan referència a 4 països ben diferent, Corea, els EUA, Alemanya i el Regne Unit i tots mostren el mateix. A partir del 2010, i sobretot a partir del 2015, les dones tendeixen a evolucionar d’una manera creixent cap a l’esquerra mentre els homes s’inclinen en el sentit absolutament oposat, trencant així l’statu quo anterior, on les preferències anaven més o menys parelles o els homes s’inclinaven en una proporció lleugerament superior cap a l’esquerra. El canvi, com mostren els gràfics, és molt radical i ajuda a entendre com el feminisme de la guerra de gèneres està contribuint a la creixent polarització de la nostra societat.
El correlat d’aquesta evolució política el podem trobar a l’enquesta del CIS, que assenyala com un elevat percentatge d’homes, majoritaris entre els més joves, es consideren discriminats, opinió que comparteix una tercera part de les dones. A més en el cas d’Espanya aquest fet està més accentuat perquè la legislació espanyola està molt decantada cap al feminisme de guerra. Tant que no ha aconseguit exportar la seva legislació a la UE, com era el seu desig, veient rebutjat l’intent espanyol de regular la violència masclista amb paràmetres propis de la nostra legislació. No hi ha lleis semblants, per exemple, a la de la lluita integral contra la violència de gènere, fora del nostre país.
És lògic que creixi la irritació i que aquesta es tradueixi en actituds polítiques. Per citar dos exemples d’ara mateix. L’Associació Progressista de Jutges i Jutgesses per la Democràcia va denunciar que en la presidència de l’acte de lliurament de despatxos de la 72a promoció de la carrera judicial, celebrada a Barcelona, no hi havia cap dona a la mesa presidencial. Quan un fet d’aquesta mena passa, les protestes es fan immediatament presents. Però, quan el fet és l’oposat, com per exemple es lliuren premis i només són beneficiàries dones, aleshores aquí la paritat no compta. Hi ha una asimetria de tracte en funció de la bondat del tema. Per exemple, a Ucraïna que té un seriós problema per reclutar noves lleves que substitueixin les que porten 2 anys de lluita, estableixen l’obligatorietat d’anar al front a partir dels 25 anys per a tots els homes, però en el cas de les dones aquesta obligació no existeix.
Aquestes dificultats no impedeixen que es reclami la paritat en les forces policials i en l’exèrcit i, especialment, en els comandaments, malgrat que a l’hora de la veritat si l’exigència és extrema les dones lògicament són excloses.
Aquest feminisme de guerra juga totes les cartes perquè al mateix temps que aixeca la bandera del masclisme estructural dels homes, no es cansa d’exhibir models de dones “empoderades”, considerant tal poder com la simple exhibició del seu atractiu sexual. Shakira ho ha demostrat abastament després de la ruptura amb Piqué, i ara mateix Bad Gyal ho constata amb la seva actuació al Palau Sant Jordi considerada com una projecció del poder de la dona i on la crònica publicada a La Vanguardia deia: “este culo te lo clavo como astilla”; va cantar en “bota niña”, movent espasmòdicament la cintura a quatre potes mentre la càmera enfocava amb fixació al seu darrere, com va fer en nombroses ocasions durant la nit. No en va, l’artista s’ha apropiat del “perreo”.
Aquesta propensió a l‘exhibicionisme sexual no pot ser criticat ni tan sols per raons de bon gust o perquè l’excitació sexual no és recomanable, per la senzilla raó que ho fa una dona. No només això sinó que transformen en polítiques qüestions tan personals i íntimes, com per exemple la menstruació.
Com explicava El País el dissabte 10 de febrer, que junt amb La Vanguardia són la punta de llança del feminisme de la guerra, “La regla surt de l’armari” i es transforma en una reivindicació política que exhibeix textos tan intel·lectualment il·lustratius com “tus dedos en mi braga con regla” o “la mitad que sangra”.
El feminisme de la lluita de gèneres parteix del principi inqüestionable que les seves concepcions són superiors a tota altra formulació. És un mimetisme del marxisme o del leninisme. Encara que només cal mirar l’actuació de les dones polítiques per convèncer-nos que no és així. Només cal veure les guerres entre elles i amb els altres, de Carmen Calvo, Yolanda Díaz, Irene Montero, la “grande” i la “chicha”, Ione Belarra o Ada Colau per veure com contribueixen a la degradació del debat polític, convertit en un galliner on la discussió i la desqualificació infinites fan impossible tota política d’acords i cerca del bé comú.
La cosa és molt clara. Només cal reconèixer-la. O bé s’expulsa del poder a la cultura del feminisme de guerra, o aquesta liquidarà la societat perquè haurà trencat allò que és essencial, la relació entre home i dona, marit i muller, pare i mare, avi i àvia.
Loading ...
