La guerra cultural divideix l’Església a Alemanya

La guerra cultural s’ha apoderat de l’Església catòlica a Alemanya. El “camí sinodal” Synodaler Weg, ha generat una autèntica batalla intraeclesial, amb molta tensió i també joc brut. Un veritable motiu d’escàndol pels fidels d’aquell país i de tota l’Església. Els promotors del Sínode han volgut que aquest agafés embranzida utilitzant a favor seu la indignació popular pels casos de pederàstia. En aquest sentit el sínode es presenta com una resposta als casos de pederàstia. La tesi dels seus promotors és que aquests casos són atribuïbles al caràcter restrictiu de la moral sexual catòlica, i que la solució passa per superar les normes existents a l’evangeli, a la tradició i la doctrina de l’Església, i ampliar tot el que calgui la llibertat sexual.

Evidentment, aquesta no és la posició de Roma. El Concili Vaticà II va subratllar la comprensió personalista del matrimoni, en la que l’amor passa a ocupar un lloc protagonista en la relació conjugal. Davant la revolució sexual dels anys seixanta del segle passat, Pau VI a l’Humanae Vitae va desenvolupar les bases conciliars de Gaudium et Spes, i va advertir profèticament de les conseqüències de la barra lliure sexual i del fet de desvincular amor conjugal, acte sexual i procreació. Joan Pau II va elaborar una magnífica i extensa catequesi de l’amor humà, una obra malauradament poc utilitzada en l’educació d’infants i joves per mossens, catequistes, mares i pares i educadors catòlics. Benet XVI va proclamar que “sense veritat, la caritat cau en mer sentimentalisme. L’amor es converteix en un embolcall buit que es farceix arbitràriament.”. I va afegir que “l’eros necessita disciplina i purificació per donar a la persona, no el plaer d’un instant, sinó una manera de fer-li pregustar, d’alguna forma, el més elevat de la seva existència, aquesta felicitat a la qual tendeix tot el nostre ésser.”

Els sectors catòlics situats encara sota la llarga ombra del maig del 68 es van pensar que amb Franscesc havia arribat l’hora d’aplicar la revolució sexual a l’Església. En el conjunt del catolicisme no són gaires, però fan molt soroll. No tenen referents teològics ni culturals de pes (a Alemanya els cardenals Kasper i Müller s’han desmarcat clarament del Synodaler Weg), però tenen al seu favor la mentalitat hedonista del nostre temps i la complicitat dels poders mundials que volen vèncer la resistència catòlica a la ideologia de gènere i a la dictadura del relativisme.

Òbviament, Francesc no ha satisfet les expectatives d’aquests catòlics que volen que l’Església s’adapti al pansexualisme postmodern. I a Alemanya aquests grups s’han fet forts a una part important de l’episcopat i han decidit aprofitar, de forma èticament i intel·lectualment inadmissible, els corrents tèrbols de la pederàstia per desafiar a Roma amb un nou cisma alemany. Els casos de pederàstia a Alemanya atribuïts a religiosos representen una ínfima part del total, i el nombre de casos a l’Església catòlica no és superior al de les esglésies reformades que fa temps que han assumit les tesis de la revolució sexual. No obstant, també allà tot el focus mediàtic i tota la pressió es concentra en els sacerdots catòlics, i es pretén utilitzar per la pederàstia justificar la revisió de la moral sexual catòlica.

Els pre-cismàtics alemanys han tingut el cinisme de fer el joc o implicar-se directament amb la difusió de falses acusacions contra Benet XVI de tolerància amb els abusadors, quan va ser aquest Papa qui començar a prendre mesures serioses contra aquests. No es honest voler desprestigiar així l’autoritat papal, moral i intel·lectual de qui consideren el principal representant de tot el que voldrien esborrar de l’Església catòlica.

En resposta al Synodaler Weg més de 6.000 personalitats i membres de l’esglèsia catòlica alemanya han signat el document “Nou Començament! Manifest de la reforma”, que intento resumir en el que queda d’article. El manifest parteix de la necessitat d’una reforma fonamental de l’Església, que només pot començar amb la conversió i la renovació espiritual i el redescobriment de l’Evangeli. Per això considera que “el camí sinodal s’allunya de la veritable reforma, en centrar-se en l’estructura externa i perdre de vista el focus de la crisi, vulnerant la pau a les congregacions i abandonant el camí de la unitat amb l’Església universal”. Conclou que “danya l’Església en l’essència de la fe i això suposa un cisma.”

Cita Dietrich Bonhoeffer: “La gràcia barata és l’enemic mortal de la nostra Església”. Al cardenal Lehmann: “L’Església no es pot comportar com una empresa que canvia la seva oferta quan la demanda disminueix.” I al Papa Francesc a la seva “Carta al poble de Déu que peregrina a Alemanya”: “l’Església no es pot comportar com si fos un partit polític. Però, la majoria, la minoria, què pensa d’això, d’allò, de l’altra… Em pregunto: On és l’Esperit Sant? On és la pregària? On és l’amor comunitari? On és l’Eucaristia?”.

Sobre les dones, afirma que “el carisma de les dones a l’Església ha de ser reconegut encara més profundament. Però és absurd veure l’assignació del ministeri sacerdotal als homes com una discriminació contra les dones.”

Sobre el sagrament del matrimoni afirma que és el pacte d´una dona i un home amb Déu i el signe incomparable de la salvació de la fidelitat de Déu al seu poble. Aquest signe no s’ha de col·locar mai a la mateixa línia que les unions purament humanes de qualsevol tipus. I en relació amb la benedicció de les parelles del mateix sexe, critica els qui tendeixen a propagar “un dret al plaer de tots”, que amaga la complementarietat dels sexes en l’ordre creat per Déu i soscava la normativitat del matrimoni.

Finalment, sobre els abusos, el manifest reclama transparència per tractar les faltes del passat i la prevenció pel futur. “Però ens oposem a l´abús amb l´abús”. I conclou: “L’esclariment dels abusos es va convertir en una guerra de poder que, en realitat, era sobre les reclamacions d’una agenda eclesiàstica liberal”.

Publicat al Diari de Girona, 11 d’abril de 2022