Aquesta setmana pot ser que passi a la història com la data en què es va produir la gran ruptura occidental.
Els principals governs europeus i la UE van rebutjar sumar-se a la petició de Trump d’enviar vaixells de guerra a l’estret d’Ormuz, argumentant que no volen ampliar la guerra contra l’Iran ni assumir una operació clarament liderada per Washington.
Berlín es va alinear amb la posició que “no és la nostra guerra” i va rebutjar comprometre vaixells per a una operació ofensiva contra l’Iran, insistint que la prioritat ha de ser la desescalada, un fet històric donada la dependència alemanya per a la seva defensa de les tropes dels Estats Units i també perquè allí té el seu principal mercat exportador.
El Regne Unit, aliat històric dels Estats Units amb qui manté vincles de defensa més enllà d’Europa (amb Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), i per boca del primer ministre Keir Starmer, va afirmar que treballa amb socis europeus i del Golf en un pla per reobrir la via marítima, però va evitar comprometre’s a enviar forces militars britàniques com demana Trump.
París i Roma han mostrat “reserves” i han descartat, de moment, enviar vaixells de guerra al Golf Pèrsic, mantenint una postura defensiva i de contenció del conflicte, malgrat que Macron anunciava fa pocs dies la formació d’una flota franco-europea liderada pel seu portaavions Charles de Gaulle.
L’alta responsable de política exterior, Kaja Kallas, va assenyalar que la UE no té intenció d’“ampliar la seva missió a Ormuz” i que qualsevol aportació es limitaria, si escau, a la missió naval Aspides, amb un mandat defensiu i subjecte al que acceptin els Estats membres. Però aquesta última possibilitat també sembla haver estat refusada posteriorment per la majoria d’estats membres.
Espanya, per la seva part, va deixar clar que no participarà en cap missió militar per mantenir obert Ormuz perquè considera il·legal la guerra contra l’Iran i aposta per solucions diplomàtiques. És qui té la posició més dura de condemna a la guerra.
Els arguments de fons dels europeus poden resumir-se en:
1) Rebuig a “ampliar la guerra” contra l’Iran i a ser arrossegats a una operació que perceben com una agenda estatunidenca més que com a defensa directa d’Europa.
2) Acceptació d’estudiar una presència naval limitada i de caràcter defensiu per protegir el tràfic comercial, però no una coalició ofensiva sota lideratge directe de Trump.
3) L’OTAN és una aliança defensiva; qüestió relativa, però, ja que va intervenir de manera important a l’Afganistan durant l’administració demòcrata.
Davant el rebuig de diversos aliats europeus, Trump va advertir que “ho recordarà” i va arribar a amenaçar amb un “futur molt dolent” per a l’OTAN si no col·laboren en la reobertura del pas d’Ormuz.
En aquest context arriba una reunió del Consell d’Europa, la instància que aplega els presidents i caps de govern de la UE, el dijous 19 de març, amb aquesta qüestió sobre la taula i l’intent de Sánchez de liderar i assolir una desqualificació total de la guerra.
Les conseqüències de la gran ruptura de l’aliança occidental, que es produeix per primera vegada, no són menors, i la UE s’ha de palpar la roba abans de seguir per aquest camí.
D’entrada, es produeix una greu erosió de la cohesió atlàntica, l’increment del risc d’unilateralitat nord-americana i s’estableix precipitadament un precedent per a futurs escenaris de crisi.
Per exemple, com es lliga amb la defensa d’Ucraïna si els Estats Units s’inhibeixen?
Hi ha també conseqüències econòmiques i energètiques:
1) Major vulnerabilitat dels mercats energètics.
2) Incentiu a la diversificació energètica accelerada.
3) Impacte sobre la logística i el comerç global, amb efectes sobre la competitivitat europea.
També hi ha conseqüències polítiques i institucionals:
Es produirà necessàriament un augment de l’autonomia estratègica europea, una tensió interna dins la UE i un impacte en la política domèstica europea.
La decisió pot alimentar debats sobre despesa militar i responsabilitats globals, i polaritzar opinions públiques entre intervencionisme i prudència estratègica.
És també un senyal per a potències emergents: actors com la Xina poden interpretar la situació com una oportunitat.
La dinàmica de cerca de l’hegemonia regional d’Israel es pot confirmar o bé entrar en una situació d’incertesa.
Si la situació a Ormuz s’agreuja, aquesta posició europea pot demostrar-se:
• Encertada, si evita una guerra més ampla.
• Costosa, si la inestabilitat energètica genera impactes econòmics sostinguts.
Amb tot, les declaracions de cada estat tenen importants matisacions dins del “no” general.
Per exemple, Alemanya manifesta un escepticisme total i subratlla que “no és un assumpte de l’OTAN”. El Regne Unit ofereix suport tècnic (buscamines), però rebutja escortes de combat, i França manté una postura estrictament “defensiva i protectora”: no s’unirà a l’ofensiva dels EUA, però això no exclou garantir la navegació per Ormuz.
Caldrà veure com es modulen i concreten les posicions el proper dijous al Consell Europeu, però, a dia d’avui, la fractura és històrica i perillosa.
Europa diu “no” a Trump a Ormuz i obre una fractura històrica en la cohesió atlàntica. El cost pot ser econòmic i geopolític. #Ormuz Share on X
