En teoria, qui governa a Catalunya és el bloc independentista. En termes convencionals, ERC i JxCat amb el suport extern de la CUP. Però com en altres aspectes aquesta governança independentista és més una ficció que una realitat. La raó és doble i molt concreta.
D’una banda la fragmentació creixent del camp independentista, i d’altra el fet que, donat que han situat tota la seva política entorn de l’objectiu de la independència, si aquesta no té una perspectiva raonable i sobretot uns objectius intermedis clars i públics per assolir-la, la finalitat, com succeeix, es converteix en una entelèquia. Només cal reparar en l’evolució seguida en uns pocs anys, i la poca serietat que desprèn aquest canvi, que la mateixa gent, els mateixos partits han passat de prometre assolir la independència en 18 mesos, cosa que a tot observador objectiu li semblava inviable, a situar-la ara ad calendas grecae.
Dir, com ha fet el president Aragonès, que la tiraran endavant abans del 2030 és parlar per no callar, perquè això ja no és un objectiu polític no només pels anys que falten, sinó sobretot perquè no hi ha les fites intermèdies que dotin el fet de credibilitat.
Cal recordar que el mateix president setmanes enrere parlava sobre que era possible que la seva generació no la veiés. Per tant, tot plegat és molt poc consistent.
En realitat qui governa a Catalunya és el bloc de la progressia configurada entorn d’ERC, el PSC i els comuns, que sense formar part tots ells d’un mateix govern es donen suport mutu en un creuat màgic entre la Moncloa i banda i banda de la plaça de Sant Jaume. Aquest és el projecte, la filosofia o ideologia, digueu-li com vulgueu, que impera de manera hegemònica a Catalunya. Sobretot, perquè l’altre partit important, JxCat és un aglomerat heterogeni entorn d’una persona, Puigdemont, que cada vegada ho té més difícil, i que a més ha estat incapaç de dotar d’una certa doctrina unitària el conjunt que marqués les diferències. I sense cultura política acaba anant a remolc primer, i perdent després el pes electoral.
Ara mateix el Consell per la República, que era la gran eina de Puigdemont, manifesta de forma visible la seva crisi amb la dimissió de Clara Ponsatí, que era una persona aliniada amb les posicions del Consell. Ho ha deixat amb unes declaracions públiques d’aquelles que fan mal: “lamento que un instrument com el Consell, que podria ser útil per reprendre la via cap a la independència i fer efectiu el mandat de l’1-O, operi supeditat a les dinàmiques de la política i dels governs autonòmics”. És una canonada en tota la línia de flotació de la credibilitat de Puigdemont. Però és que a més el Consell té serioses dificultats per combinar la seva presència política a Catalunya amb la seva participació en el govern de la Generalitat. ERC i la CUP no hi participen perquè consideren que és l’instrument activista de Puigdemont. Òmnium i l’ANC el veuen amb recança perquè creuen que envaeix territori seu. La iniciativa, no ben resolta, de crear per part del Consell “consells locals” va accentuar aquestes reserves per part d’aquelles organitzacions. Teòricament perquè, la xifra real cal veure quina és, el Consell compta amb 100.000 membres, que és una xifra extraordinàriament elevada i que supera la de tots els partitius polítics junts, i que paguen 10 euros al mes. Però si aquesta xifra és certa, el que no es percep per cap banda és on para el potencial de tantes persones.
Ara el Consell, en un intent de rellançar-se, ha convocat eleccions per constituir una assemblea que tindrà 121 membres, dels quals 81 seran persones indeterminades que surtin a elecció i 40 seran càrrecs electes i que, per tant, caldrà tenir aquesta condició de ser elegit. Aquestes eleccions es convocaran el 19 de setembre, hi haurà una campanya electoral interna i acabarà amb les votacions telemàtiques del 29 al 31 d’octubre, amb el propòsit que el 18 de novembre l’assemblea ja constituïda voti el nou president del Consell que tot i que crearà un bon rebombori, continuarà sent Puigdemont.
Aquest és el calendari d’un rellançament que voldrà aprofitar els magres resultats de la primera reunió de la “taula de diàleg” entre Generalitat i govern espanyol. El que no està gens clar és què vindrà després de la iniciativa de les eleccions al Consell per la República, perquè en definitiva aquesta és una acció purament instrumental.
En realitat el que hi ha és una manca total de compromís amb una estratègia cap a la independència, servida per una tàctica ben articulada a ella i la logística necessària. El resultat de tot plegat és el creixent fraccionament dels grups, entre els partits grans, les forces minoritàries que van sorgint a escena, com el Front Nacional de Catalunya, Alternativa Catalana, Força Catalunya, que unides a les plataformes de mobilització i al Consell per la República presenten un ventall de gran dispersió, donat que no hi ha l’estratègia que els uneixi.
Loading ...
