Quin dubte hi ha que el somni o l’esperança europea s’ha anat tenyint de fosc en mans dels nous dirigents, tant comunitaris com dels estats membres.
Jürgen Habermas escrivia no fa massa que “tot al que he dedicat la meva vida s’està perdent pas a pas”. És una realitat que d’una manera més o menys conscient comparteixen la majoria dels ciutadans europeus. El Pew Research Centre en la seva darrera enquesta sobre Europa mostrava com la majoria dels habitants dels països estaven disconformes amb el funcionament de la democràcia, en el seu cas. Només hi havia una excepció molt notable, Suècia, on el 75% es declarava satisfet. També a Alemanya i als Països Baixos, amb proporcions molt menors, 57% i 53% respectivament, eren majoritàries les respostes afirmatives. Però, a partir d’aquí la insatisfacció era enorme.
Tres països destacaven negativament: França amb un 73% d’insatisfets, i Espanya i Grècia amb un 71%. En el nostre cas alguna cosa hi deu tenir a veure el govern Sánchez.
Aquesta enquesta internacional permet veure que l’índex d’insatisfacció amb la democràcia espanyola està per sobre del molt elevat dels EUA, 66%, i sorprèn i fereix a l’eurocentrisme veure com països com l’Índia o Indonèsia tenen uns nivells de satisfacció pràcticament impossibles a Europa. El 72% dels indis està satisfet, així com el 61% dels indonesis. Després, Le Monde Diplomatique donava lliçons amb un titular a tota pàgina que preguntava: “És l’Índia una democràcia?”. A la llum de les xifres hauria sigut molt més realista substituir aquell país asiàtic per França o Espanya.
També hi ha insatisfacció perquè la majoria, més clamorosament, encara considera que als càrrecs electes no els hi importa què pensi la gent del carrer. En aquest cas el rànquing que pensa així l’encapçala Espanya, amb el 85%. En altres termes, només el 15% dels ciutadans espanyols consideren que els càrrecs electes pensen en ells. Si això no és una crisi total del sistema democràtic, ja em direu que ho ha de ser. De fet, Espanya i Grècia amb el 81% encapçalen el rànquing mundial de països que consideren que els governants no els tenen en compte, junt amb Argentina, 83%, i els EUA amb la mateixa xifra.
En aquest context, a què es dediquen els dirigents europeus? Doncs, a judicar pels fets, en destaquen tres:
- L’avortament. El Parlament Europeu s’entreté en debatre i aprovar una moció demanant que aquesta pràctica formi part dels principis fonamentals europeus. Al marge del caràcter divisori de la proposta, cal recordar que aquest tema és d’exclusiva competència dels estats membres i, per tant, el Parlament no fa altra cosa que agitació i propaganda. I mira que té altres temes importants per resoldre, o per resoldre bé, com no ha aconseguit amb els acords amb la immigració, que són negatius i insuficients.
- La segona gran preocupació europea és la revolta pagesa. En aquest cas és una preocupació reactiva que els ha dut, començant per França i passant per la Comissió Europea, a afluixar ràpidament amb les mesures ambientals. Cal reflexionar sobre si aquesta resposta s’hagués produït igualment si al mes de juny no hi hagués eleccions al Parlament Europeu.
- Però sense cap mena de dubte el tema estel·lar europeu és la guerra. Borrell ens anuncia que “la guerra és a l’horitzó” i Macron reitera una vegada i una altra la mateixa idea acompanyada d’una segona consideració “cal adoptar una economia de guerra, que l’activitat s’enfoqui econòmica cap a aquesta finalitat”. Macron és qui va dir que caldria enviar soldats a la guerra d’Ucraïna. Fruit de les circumstàncies, hi ha una clara sincronia entre l’impuls a l’avortament, tant a escala francesa com comunitària, i la bandera de la guerra. És per pensar-s’hi.
Un tinent general retirat, que expressa la seva opinió per escrit de manera habitual, va escriure un article “La agonía de la sensatez” on explicava la seva perplexitat per aquesta forma de produir-se de la política europea. Però, a més d’incitar-nos a la guerra, se sobreentén amb Rússia, quin és el pla? Perquè sense pla el desastre està assegurat. Es tracta que Ucraïna guanyi la guerra a Rússia? Es tracta que ens enfrontem directament amb Rússia? Volem fer caure Putin perquè ocupi el poder, no sabem qui? Volem acular a Moscou amb el risc que faci ús del seu armament nuclear? Per cert, i seria bo prendre nota, que en un cas de conflicte de grans proporcions, Barcelona i el seu port serien un dels primers objectius estratègics, sigui amb atac nuclear o convencional, perquè és l’únic port de tota Espanya que permet l’accés de les mercaderies a l’ample de via internacional i, per tant, les descàrregues que es poden fer es poden distribuir ràpidament per la resta d’Europa. I a la inversa, les exportacions també tenen des d’Europa aquest camí assegurat. Destruir el port, l’ample de via, Barcelona en definitiva, deixaria a Espanya molt bloquejada. Passaria de ser una península mal comunicada per les mercaderies, a una illa.
Loading ...
