La fiscalitat espanyola penalitza més les rendes baixes, i a Catalunya aquesta situació és especialment pronunciada. Els governs progressistes semblen intensificar la càrrega fiscal sobre aquells que més necessiten conservar els seus ingressos. No es tracta de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que és progressiu, sinó del total que es paga a l’Estat, és a dir, l’anomenada falca fiscal.
El recent conflicte entre les ministres Yolanda Díaz i María Jesús Montero sobre la tributació del salari mínim a l’IRPF, després de la seva última pujada, amaga una qüestió més rellevant. Díaz critica que, amb l’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a 1.184 euros mensuals, alguns perceptors hauran de tributar per primera vegada, cosa que podria reduir el seu poder adquisitiu.
Tanmateix, la qüestió real rau en la necessitat d’ajustar els impostos en funció de la inflació. Tot i que aquesta s’ha moderat, els impostos s’apliquen sobre bases imposables que han crescut a causa de la inflació passada. Molts països han modificat la seva estructura fiscal per evitar que els ciutadans en siguin els més perjudicats. A Espanya, no s’ha fet aquest ajust, cosa que beneficia els ingressos de l’Estat, que pot repartir petites donacions i aparentar generositat.
Reduir de qualsevol manera la pressió fiscal podria beneficiar les rendes més baixes. No obstant això, ni Díaz ni Montero, i per tant el president Sánchez, semblen disposats a abordar aquest tema, mantenint la idea que pagar més impostos és beneficiós. Això és qüestionable, especialment en un país com Espanya, que té pendent una reforma fiscal que el govern actual manté arxivada.
La pressió fiscal a Espanya afecta greument les rendes més baixes i, en grau més baix, la classe mitjana. Paradoxalment, l’1% dels contribuents amb majors ingressos liquida un tipus impositiu mitjà més reduït en tota l’escala de renda, ja que els seus ingressos es concentren en grans societats que tributen per vies menys costoses que l’IRPF.
El problema és que poques vegades s’aborda allò que realment afecta la butxaca dels treballadors: la falca fiscal. Aquesta representa la diferència entre el cost total que un empresari assumeix en contractar un treballador (salari brut més cotitzacions i altres impostos laborals) i el salari net que l’empleat rep després de les deduccions (IRPF i cotitzacions socials). Aquest indicador mostra quant del cost laboral es queda l’Estat i, per tant, la càrrega fiscal sobre el treball.
Segons la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), el 2022, la càrrega impositiva efectiva per al 20% de la població amb les rendes més baixes es desglossava així: 2,3% per a l’IRPF, 11,9% per a les cotitzacions socials, 11,5% per a l’IVA i transmissions, i 1,6% per a impostos especials.
S’observa que les cotitzacions socials, que majoritàriament el treballador no percep directament perquè les paga l’empresa, però que es descompten del salari brut, i l’IVA, un impost clarament regressiu, constitueixen una part significativa de la càrrega fiscal.
La falca fiscal espanyola és notablement elevada, situant-se entre el 30% i el 40%, cosa que significa que una part considerable del salari brut es destina a l’Estat, reduint l’ingrés net del treballador. Aquesta xifra col·loca Espanya entre els primers llocs en pressió fiscal tant a Europa com a l’OCDE.
La comparació amb els Estats Units és interessant en la mesura que la victòria de Trump es basa en gran part en la queixa dels treballadors pel maltractament i el cost de l’administració federal, ja que consideren que els seus impostos estan mal utilitzats.
Comparant-ho amb els Estats Units, la falca fiscal sol ser més baixa, aproximadament entre el 28% i el 30% del salari brut, cosa que implica que els treballadors retenen una part més gran dels seus ingressos i, en general, la pressió sobre l’ocupació és menor. En canvi, a Espanya, la falca fiscal se situa al voltant del 30-40% per a un treballador solter sense fills, la qual cosa significa que gairebé quatre de cada deu euros del salari brut es destinen a impostos i cotitzacions socials.
A més, per al consumidor final, l’IVA a Espanya penalitza desproporcionadament les rendes més baixes. Tot i que aquest impost és valorat per la seva neutralitat i eficiència recaptatòria, té el greu inconvenient d’afectar més aquells que menys ingressen.
Als Estats Units, no existeix un impost equivalent a l’IVA; en el seu lloc, s’aplica el “sales tax“, un impost monofàsic sobre vendes que s’aplica únicament en la transacció final al consumidor, sense mecanisme de deducció per als intermediaris. Les taxes varien segons l’estat i solen oscil·lar entre el 4% i el 10%, sent substancialment menors que l’IVA.
Per tant, amb un mateix salari —tot i que als Estats Units solen ser més elevats—, un treballador nord-americà paga menys al fisc i, quan realitza compres, els productes estan menys gravats per impostos.
Una solució per a la injustícia fiscal a Espanya seria la tan mencionada, però mai implementada reforma fiscal. Mentrestant, es podrien adoptar dues mesures clares i senzilles: ajustar la càrrega fiscal de l’IRPF en funció de la inflació i establir una política d’ajudes substancials i universals a les famílies amb fills.
Això no només facilitaria la igualtat d’oportunitats, sinó que també reduiria l’alarmant pobresa infantil a Espanya, una de les més altes d’Europa juntament amb Bulgària i Romania.
