La difícil situació del català a Catalunya

És una paradoxa. Quan s’ha revifat la qüestió del català com a llengua oficial europea i quan es pot utilitzar sense limitacions al Congrés dels diputats, la realitat de la llengua a Catalunya és molt preocupant i assenyala una forta contradicció. Per una banda, la reivindicació a màxims en matèria d’autogovern reclamant la independència per part d’ERC, JxCat i la CUP, i per l’altra, el mal estat d’allò que és primordial per a la concepció catalana, el manteniment de la seva llengua, així com de la cultura i el dret civil. I és que el català presenta símptomes alarmants.

Un, a l’escola. Es va fer el més difícil, aconseguir legislar que el català fos llengua vehicular i s’està fallant en el que és més fàcil, el seu valor com a assignatura. Els resultats de l’última avaluació ho demostren. Però si s’observa la sèrie es pot veure com el problema s’aprofundeix ara, però no comença en aquest moment.

Amb una valoració de 72,7 per a 6è de primària i 72,3 per a 4t d’ESO, s’assoleixen els valors més petits d’aquestes avaluacions, que van començar el 2014. I és un flac consol pensar que una cosa semblant li passa al castellà, més quan l’anglès remunta clarament i ja obté una major puntuació que aquelles dues llengües.

La Generalitat intenta justificar-se adduint moltes causes exògenes a la seva responsabilitat directa oblidant-se de la realitat més important perfectament coneguda a les escoles: l’ensenyament del català és percebut com una llosa i interessa poc als alumnes. I aquí hi ha un problema de pedagogia. Havent aconseguit el que mai Catalunya havia detentat com és l’ensenyament en català i a més com a llengua bàsica de l’ensenyament, aconseguim mals resultats, perquè, a més, un 17,5% dels alumnes a primària i un 14,2% a 4t d’ESO no aconsegueixen les competències bàsiques.

A aquest fet a l’escola se n’hi afegeix un altre a la universitat que va en el mateix sentit. La reiterada i baixa matriculació en els estudis de Filologia Catalana, que cronifica la manca de mestres amb aquesta titulació que és cabdal per tenir un bon nivell docent a les aules dels instituts. Els estudiants sembla que consideren que és una carrera sense sortida quan passa exactament el contrari, en té més que els graduats poden cobrir. I també dona una idea de l’escàs atractiu que té el català per a la gent jove.

Hi ha un problema de fons en tot això: la llengua catalana ha passat de ser una part que es transmetia a través de les famílies, però que dins les limitacions desenvolupava una cultura sòlida i de prestigi, a despertar un interès molt escàs. Aquest fet es dona a les famílies perquè quan alguna cosa no funciona a l’escola, cal també mirar els pares i mares, donat que la seva responsabilitat és determinant. No en l’ensenyament específic d’aquella matèria, però sí que en l’interès i motivació de l’alumnat per l’estudi.

Hi ha altres factors que juguen en contra del català. Un d’ells és que la baixa natalitat fomenta la immigració, i aquesta bàsicament o bé és hispanoamericana i té com a llengua materna el castellà o bé la que procedeix dels països del Magreb i de l’Àfrica que tenen com a necessitat vital aprendre el castellà, que és la llengua que els hi obre el camí a la feina. Aquí també es manifesta la gran insensibilitat que hi ha en el món de l’empresa, on la llengua del país ja no es valora com un mèrit en la majoria dels casos i aquest rol l’ha ocupat l’anglès.

En el marc de la societat es produeixen dos problemes que van excloent el català en el seu ús social. Un és el gir lingüístic que adopten molts catalanoparlants que es passen al castellà immediatament si el seu interlocutor s’expressa en aquesta llengua. D’aquesta manera ningú sembla tenir necessitat de conèixer-la. I aquest defecte sumat a la immigració està generant actituds socials excloents de manera que es va estenen en els àmbits socials i, sobretot, associatius, la cancel·lació del català quan algú dels assistents reclama que ell no l’entén perquè ha vingut d’un altre país o perquè senzillament no el coneix. I aleshores s’arriba a la conclusió que per “bona educació” o perquè la finalitat que persegueix aquella entitat és més important que una qüestió lingüística, s’estableixi que ningú pot parlar en català.

És evident que per aquesta via el retrocés es multiplicarà i deixarà cada vegada més el català com a llengua residual. Recordem en aquest sentit que mentre el 2003 la llengua d’ús habitual a Catalunya en un 46% era el català, el 2018 va decréixer i era del 36% i possiblement avui en dia se situï només en una tercera part de la població.

Mentre que els nostres avantpassats recents i llunyans van aconseguir mantenir el català malgrat tenir-ho tot en contra, les generacions actuals, les que ocupen llocs de responsabilitat política, empresarial, educativa, com a pares i mares, estan permetent que el que és la columna dorsal de Catalunya es vagi erosionant dia a dia.

 Loading ...