La demagògia de la carn

Si els éssers humans fóssim vegetarians, l’impacte ambiental del sector agroalimentari seria molt menor i no necessitaríem macrogranges. Com seria, així mateix, menor si no utilitzéssim vehicles de motor d’explosió. Pel mateix motiu, haurien d’estar prohibides les criptomonedes a causa del gran consum d’energia que, a diferència de la carn, tenen com a producte final un bé maligne, que només afavoreix l’especulació i el blanqueig de diners. Amazon i altres empreses del mateix perfil, que tenen un extraordinari consum d’energia a internet, s’haurien de penalitzar. També les piscifactories haurien de declarar-se nocives, perquè són la versió lacustre de la ramaderia intensiva, i les maduixes de Huelva, i amb elles tota l’agricultura super intensiva. Per molt vegà que sigui el seu consum, fins i tot el regadiu tradicional pel mal ús de laigua que practica, haurien de ser restringits. Podríem prohibir el ciment Portland, i substituir-lo per altres tipus a partir de materials reciclats de les escombraries incinerades… si arribéssim a controlar en tots els casos l’excés de metalls pesants en la seva composició.

Si només fossin possibles els aliments de proximitat, totes les nostres ciutats tal com estan concebudes, passarien gana.

La llista del que es pot fer teòricament per reduir l’impacte humà sobre el medi ambient és gairebé inacabable. Però, una cosa és enunciar-ho i una altra de molt diferent, mostrar que sigui possible, perquè en uns casos significa entrar en un estat policial, en altres liquidar l’economia de mercat i substituir-la per una economia planificada imperativa, i més enllà, perquè els costos socials i econòmics resultarien aclaparadors i causarien fortes desigualtats.

En definitiva,  el que vull subratllar amb tot això  és que ens trobem davant d’un problema complex que, com tots els d’aquest pal, és de naturalesa primer moral i després tècnica i científica. La política  seria la responsable d’articular i encaixar les dues exigències, definint objectius, concretant com aconseguir-los, generant un debat racional sobre com recuperar els equilibris perduts del nostre medi natural, per evitar que ens acabi destruint, o si més no, ocasionant un dany terrible.

És en aquest context on cal situar les posicions públiques del ministre Garzón sobre la carn i la ramaderia intensiva, i dels que el donen suport o vituperen des de l’àmbit polític. El resultat d’aquesta contextualització és depriment per perillós, perquè mostra que els nostres polítics no tenen capacitat per afrontar les grans crisis que patim. Ho deia amb aquestes paraules Daniel Innerarity  “les crisis les produïm amb unes pràctiques i unes institucions, que alhora han de resoldre-les. El problema rau que els mateixos que les originen són els responsables de resoldre-les”. És una definició exacta de la situació en què vivim.

Però, centrem-nos en un sol dels problemes apuntats,  el de la carn .

La ramaderia intensiva: unes nocions

Cal començar per dir que les macrogranges no existeixen. El que existeix és la  divisió entre ramaderia intensiva i extensiva , i la primera, com tota activitat econòmica, tendeix a augmentar en dimensió per reduir els costos. I els resultats són a la vista. En euros constants els preus de la carn són pràcticament equivalents als que existien el 1980, i això és conseqüència del guany en productivitat de les explotacions ramaderes. Les intensives generen a Espanya, entre el 80% i el 90% del producte final ramader. La xifra dóna una idea clara de la importància.

La intensificació de la producció ramadera a través de l’engreix en granges, siguin de porcí, aus de corral o boví, ha estat una causa determinant que en el transcurs dels darrers 60 anys, la  despesa familiar en alimentació  s’hagi reduït del 50% 14%. Fa mig segle, la meitat dels ingressos de tota una família estaven compromesos per la seva alimentació. Actualment el  86% pot dedicar-se a finalitats diferents d’aquella, cosa que permet a les famílies viatjar, fer vacances, comprar electrodomèstics, gastar més en roba, etc. En altres termes, la ramaderia intensiva és la que ha fet possible en gran mesura un efecte multiplicador sobre la demanda d’altres productes. Alhora, ocupa el 12% del sector agroalimentari, fixa població a nivell rural, i genera una cadena de producció de valor afegit. Està al centre d’una demanda, “cap enrere” i “cap endavant”, que sense ella desapareixeria.

És un gran agent exportador i en part va salvar els mobles el 2020, l’any de la Covid, quan les exportacions generals van caure un 10,4% mentre que les agroalimentàries es van incrementar un 4,4%. I ja que hem referit l’any Covid, cal recordar que, malgrat els confinaments i limitacions, en cap moment no es va produir un problema d’aprovisionament, perquè la producció de carn va funcionar a ple rendiment.

Amb caràcter global, cal subratllar que als anys 60 del segle passat, la població que presentava  dèficit alimentari  era de l’ordre del 50% i avui només és de l’11%. I aquest dèficit alimentari es concentrava molt en els aminoàcids essencials que proporciona la proteïna animal i que no pot produir l’ésser humà; en altres termes, ha estat la ramaderia intensiva la que ha permès una  humanitat molt millor alimentada.

La primera conclusió és evident. Poca broma amb la ramaderia intensiva perquè, pel que he narrat en termes molt resumits, el seu paper és central i estratègic en l’alimentació, en la capacitat de consum de les famílies i, per tant, en el funcionament general de l’economia, i en l’alimentació mundial de proteïna de qualitat.

Alhora presenta importants inconvenients ben coneguts, que en part estan ben corregits per la legislació existent, i en part no. Per exemple, el control que exerceix la sanitat animal mitjançant els veterinaris presenta un nivell d’eficàcia molt elevat. Però queden llacunes importants com l’ús d’antibiòtics en bestiar o el seu estrès per les condicions de producció.

També l’impacte contaminant és important, com el cas dels purins a zones d’elevada densitat de granges de porcs. Però és obvi que, en el món real, i no a l’univers Màtrix, si volem seguir menjant carn sense arruïnar-nos en l’intent, el que cal és regular millor la ramaderia intensiva, facilitar-li recursos perquè sigui més sostenible i menys estressant per als animals, una qüestió perfectament a l’abast, i que els fons europeus haurien de fer possible.

Si el govern de Sánchez i el ministre Garzón, abordessin les qüestions amb rigor i honestedat intel·lectual, tot aquest fals debat no s’hauria produït, i una petita part dels fons europeus s’haurien dirigit a millorar la ramaderia. També l’extensiva, introduint la certificació dels seus productes en origen, la seva traçabilitat, o el seu ús generalitzat i ben controlat del pasturatge als boscos.

Tenim un govern que parla més del compte i practica respostes simples a problemes complexos i això a més de ser populisme, ens condueix al fracàs i malbaratament a pocs anys vista.

Article publicat a La Vanguardia

 Loading ...