La política espanyola sembla estar en un cicle constant de degradació. La percepció dels ciutadans cap als partits polítics com un problema en lloc d’una solució és una realitat que es reflecteix en les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Els esdeveniments recents a la Comunitat Valenciana, un exemple més d’aquesta degradació, no han fet més que intensificar la indignació col·lectiva.
Els polítics, sense importar el seu color, semblen compartir una preocupant manca de competència i una capacitat innata per envoltar-se de col·laboradors del mateix nivell. La incapacitat de cooperar pel bé comú s’ha convertit en la norma, fins i tot en les situacions més crítiques. Aquesta ceguesa col·lectiva també s’estén al reconeixement dels errors propis, cosa que contrasta amb la facilitat amb què assenyalen les errades alienes. Com a resultat, la mentida i l’engany s’han convertit en pràctiques habituals que llasten qualsevol intent de progrés.
L’exemple més recent és la manca de respecte del president del Govern cap al Congrés dels Diputats i la Constitució. No ha convocat el debat sobre l’estat de la nació des de fa més de dos anys i mig, quan és preceptiu fer-ho cada any. Aquest fet, tot i que desatès per molts, és un símbol del menyspreu cap a les institucions democràtiques i cap al poble al qual es diu representar.
A aquesta situació s’hi suma l’escàndol que envolta el cas Koldo, en el qual el principal implicat, Aldama, ha fet noves declaracions davant el jutge a petició pròpia. Aldama està a la presó, a més, per un altre cas, sobre un presumpte delicte d’estafa de l’IVA en hidrocarburs. Les conseqüències de les seves paraules han llançat encara més fang sobre la situació política. El Govern i el Partit Socialista han negat categòricament les acusacions, però la credibilitat atorgada pel jutge i el fiscal anticorrupció a les declaracions d’Aldama, que han motivat la seva sortida de la presó sota mesures cautelars, deixa dubtes a l’aire.
La gravetat de les declaracions d’Aldama resideix en el fet que, a més de senyalar diferents responsables polítics, ell mateix s’ha autoinculpat de dos nous delictes. Això li atorga versemblança a les seves afirmacions, ja que, si fossin falses, hauria comès un error garrafal que podria perjudicar-lo penalment. El PSOE ha afirmat que és necessari aportar proves i, tot i que tenen raó, no haurien d’obviar que la pròpia declaració d’un acusat ja constitueix una prova en si mateixa, encara més quan incrementa la seva responsabilitat penal.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA: MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS AQUÍ
La hipocresia institucional s’estén també a l’àmbit de la corrupció. El Govern, que, segons el ministre de Justícia, Félix Bolaños, sempre donaria suport a aquells que col·laboressin amb la justícia per combatre la corrupció, sembla oblidar les seves pròpies promeses en aquest cas. Aldama, qui ara es presenta com a col·laborador, afecta directament Pedro Sánchez en revelar que la coneguda fotografia al seu costat no va ser circumstancial, sinó que el president coneixia els serveis que Aldama estava prestant. Aquesta contradicció mereix una explicació clara.
Altres noms també han sortit a la llum en les declaracions: Santos Cerdán, secretari d’organització i número tres del PSOE; com abans José Luis Ábalos, ara defenestrat; Carlos Moreno, cap de gabinet de la ministra María Jesús Montero; i Ángel Víctor Torres, ministre de Política Territorial, tots acusats de rebre sumes de diners de procedència dubtosa quan era president de Canàries. També es menciona el cas de Delcy Rodríguez, un episodi fosc que va involucrar maletes misterioses i contradiccions en la versió oficial, i que podria tenir implicacions directes per al mateix president.
Aquest és probablement només el primer capítol d’una sèrie de revelacions que podrien tenir un gran impacte. Les similituds amb el cas Bárcenas, que va destrossar al Partit Popular i va desembocar en la moció de censura contra Rajoy, són evidents. Ara, a pocs dies de la tragèdia política a València, la sensació de desànim, indignació i frustració entre els ciutadans sembla assolir un punt àlgid.
Com si no n’hi hagués, el Congrés ha aprovat un controvertit paquet de mesures fiscals. Després de la votació, Unidas Podemos celebrava haver aconseguit l’impost a les elèctriques, mentre Junts assegurava que aquest impost no s’aplicarà a aquelles empreses que estiguin en processos de descarbonització, que són totes elles. Això crea una situació absurda on, o bé Podemos s’ha enganyat a si mateix, o bé Junts ha manipulat la realitat. La manca de transparència i coherència en la comunicació política torna a posar en qüestió la qualitat democràtica del país. I per si no fos prou, també el partit català ha declarat que ha assegurat que abans de final d’any es transferirà a Catalunya la competència integral sobre immigració, que competeix exclusivament a l’Estat i que, de ser així, significaria un canvi extraordinari de la capacitat estatal en una matèria tan delicada.
No és un fet menor que la famosa línia vermella de Sánchez vers els partits que ell qualifica d’extrema-dreta i que concreta amb Vox negant tota possibilitat de pactar amb ells i que altres pactin ho facin, ha desaparegut en el marc de la Comissió Europea quan ha necessitat fer vicepresidenta a Teresa Ribera. Aleshores ha acceptat els representants inicialment qüestionats d’Orban i Meloni. Ha canviat absolutament la seva posició a força d’argumentar que no es podia dir res a representants d’uns països determinats. Però, aquesta mateixa lògica de representativitat la tenen les persones electes en el cas d’Espanya. La contradicció és massa gran per no semblar una arbitrarietat. Accepta el candidat del grup europeu d’Orban que presideix precisament Abascal i el del grup de Meloni i al mateix temps nega a Abascal el pa i la sal en la política espanyola, fins i tot en àmbits regionals i locals.
Per tancar un dia d’escàndols, l’informe del Defensor del Poble, Ángel Gabilondo, sobre els casos de pederàstia a l’Església catòlica es va presentar al Congrés. L’informe, centrat només en les persones vinculades a l’Església, subratlla la hipocresia i ocultació del Govern i els seus aliats davant un problema tan preocupant com els abusos sexuals infantils, una realitat que exigeix un tractament complet i no limitat a uns pocs casos com els que resulten de circumscriure-ho només a l’Església. Però sobre aquest escabrós tema, sobre el qual pesen tants silencis, val la pena dedicar-hi un punt clau específic.
