Avís, vaig a repartir a tort i a dret, mai millor dit.
La investidura ha fracassat. Fa dies que ho veia venir, en algun moment fins i tot contra el criteri de la resta d’opinadors que he llegit o escoltat.
A Espanya sobren egos, supèrbia, màrqueting i falta sentit d’Estat, falten estadistes. No n’hi ha ni a esquerra ni a dreta.
Tots han comès molts errors.
El més greu del PSOE, demanar el cap de Pablo Iglesias, confiant que no l’hi anaven a donar. Si demanes la peça més gran, i la cobres, has d’estar disposat a acceptar després tot el que et demanin.
El més greu d’Unides Podem, demanar molt més del que el PSOE estava disposat a donar per aconseguir crear un govern dins del govern. Amb aquest nivell de desconfiança és impossible construir res.
El més greu del PP i Ciutadans, desitjar que passi el que ells consideren un desastre per a Espanya: deixar el PSOE en mans de Podem i els nacionalistes sense oferir cap alternativa a canvi.
Els únics que han estat a l’alçada, com sempre, el Partit Nacionalista Basc, capaç de pactar a banda i banda sense problema, per responsabilitat i també per interès, per descomptat. La política, al capdavall, és això. Combinar les dues coses, la responsabilitat i l’interès.
També vaig pensar el mateix d’ERC, i després d’escoltar Rufián abans de la segona votació amb més motiu, però em vaig adonar del meu error quan van canviar l’abstenció pel No a la primera votació, per por de ser menys que els seus socis de Junts per Catalunya. D’aquests últims prefereixo no parlar. Sento vergonya de la seva actitud. En l’única cosa que pensen és a trencar el país.
Encara que en realitat, la vergonya és generalitzada. No ens mereixem aquests partits ni aquests líders.
Anem-nos de vacances, els que puguem, a veure si se’ns passa el disgust.
Bon estiu, malgrat tot. Malgrat ells.
Article publicat al Blog CaveCanem de J.M. Silva
