Si tot el que havien previst els Estats Units era bombardejar l’Iran amb l’esperança que el règim caigués des de dins, a l’estil veneçolà, no érem davant d’una estratègia, sinó d’una bogeria històrica.
La situació actual es resumeix en una paradoxa perfecta: és bona perquè hi ha una treva, però és dolenta perquè, si acaba en termes semblants als actuals, l’Iran en sortirà políticament reforçat. No només haurà resistit, sinó que haurà convertit l’estret d’Ormuz en una font estructural d’ingressos, una palanca de poder que ni tan sols hauria imaginat fa pocs anys. La treva de dues setmanes existeix, sí, però el trànsit continua severament restringit, amb controls iranians sobre el pas de vaixells i un coll d’ampolla energètic que manté el món en suspens.
I no parlem d’un detall regional. Parlem de la clau del flux energètic mundial —excepte per als Estats Units. Ormuz és l’artèria per on circula una cinquena part del petroli global. Si hi afegim l’amenaça permanent dels aliats dels aiatol·làs —els hutis del Iemen— sobre Bab el-Mandeb, la porta d’accés a Suez, el resultat és un doble estrangulament del comerç mundial.
Aquest és un escenari tan advers que fins i tot transforma Israel en un gran perdedor. Perquè una guerra que no desarma de manera decisiva el rival, però li atorga capacitat de coerció sobre les rutes marítimes, és una guerra que fracassa en el seu objectiu estratègic.
La bogeria, però, no comença ara. Va començar quan Occident va acceptar que un règim agressiu com el de Teheran acumulés un arsenal d’una magnitud tal que, després de setmanes de guerra, continua sent operatiu i determinant. Aquesta ceguesa d’Occident —i en particular d’Europa— és el símptoma d’una espècie en extinció: unes elits polítiques incapaces de distingir entre amenaça real i confort ideològic.
Per a Brussel·les i per a moltes capitals europees, Putin és el perill absolut; Teheran, en canvi, no ho era. En quin món viuen les nostres elits polítiques?
La pregunta és encara més severa perquè no es limita al Pròxim Orient. El segon gran efecte d’aquesta crisi és la fractura de l’Imperi occidental atlàntic, del qual l’OTAN ha estat l’expressió militar, sostinguda sobretot pels Estats Units. El paral·lelisme amb Roma no és forçat.
Com Roma i Bizanci, Occident es divideix avui davant dels nostres ulls entre Brussel·les i Washington. Potser la fractura no és definitiva, però ja és prou profunda per marcar un abans i un després. Roma va caure aviat; Bizanci va sobreviure segles. El que va salvar el llegat romà no va ser la continuïtat política, sinó l’emergència d’una realitat superior a la política: l’Església, que va alletar una civilització i va donar consciència a Europa.
Això és el que fa tan dramàtic el moment actual: encara no sabem què engendrarà aquesta nova divisió. Només sabem que som davant d’un any d’inflexió entre allò que s’acaba i allò que encara no té nom.
En aquest context, la gran pregunta europea és d’una simplicitat brutal: pot permetre’s la UE que l’Iran controli el flux marítim del petroli saudita i del Golf?
La resposta racional és no. Però Europa ja no es mou només per la racionalitat estratègica. S’enfronta a Rússia, es distancia dels Estats Units més del que s’hi alinea, és pressionada per la competència xinesa i continua sense una política exterior comuna digna d’aquest nom.
Mentrestant, Macron exerceix de petit gall del galliner continental, mentre Sánchez reprodueix a escala internacional un paper d’“Orban II”, no respecte a Rússia, sinó en relació amb la Xina i, ara també, amb l’Iran.
La reobertura de l’ambaixada espanyola a Teheran és només un símptoma menor d’un moviment més profund: Sánchez ha buscat convertir-se en l’adversari europeu més visible dels Estats Units de Trump, alhora que cultiva una relació privilegiada amb Xi Jinping, amb quatre viatges successius a la Xina i sense una traducció positiva en un balanç comercial cada vegada més desfavorable per a Espanya.
Brussel·les observa i calla, malgrat saber que aquest acostament és un autèntic cavall de Troia. Ja va callar davant el rearmament persa; ara calla davant l’erosió industrial provocada per la dependència xinesa, especialment en el sector automobilístic.
La raó de fons és més profunda que la tàctica diplomàtica. A diferència d’Orban, Sánchez no parteix d’una concepció nacional-conservadora, sinó que forma part de la gran aliança que ha governat Occident durant bona part del segle XXI: el liberalisme cosmopolita de les grans fundacions i de les elits globals —Clinton, Soros, Gates— i una agenda progressista avui erosionada, però encara amb nuclis de poder reals.
És aquí on la política exterior i la batalla cultural convergeixen. Perquè entre tots —també els qui no compartim aquest marc— acabem finançant que una minoria converteixi els seus valors en el relat oficial d’Occident.
Com acabarà tot això? Encara és massa aviat per identificar una dinàmica dominant. Som massa a prop dels esdeveniments decisius. Però hi ha una certesa que sobresurt entre la boira: aquest any és el de la gran inflexió entre el món d’abans i el que està a punt de néixer.
I això, més que una crisi internacional, és un canvi d’època.
L’Iran reforçat i Europa dividida: la crisi d’Ormuz accelera la fractura d’Occident i sacseja el sistema energètic mundial. #Ormuz #Iran Share on X
