La crisi de les institucions socioeconòmiques de l’economia catalana

Tota forma de producció té unes institucions socioeconòmiques que persegueixen representar els diferents interessos en joc. La seva importància i representativitat expressa tant la dimensió d’aquella economia com la seva capacitat, a través precisament d’aquestes institucions, d’incidir en les polítiques públiques. No es tracta exactament de lobbies perquè la seva dimensió social és molt més gran que un simple grup de pressió, representen grups socials, segments sencers de la societat.

A Catalunya aquestes institucions han tingut històricament una importància determinant. S’han enquadrat en dos grans àmbits, el dels sindicats, que en la història prèvia a la Guerra Civil ha monopolitzat en gran manera la CNT, i la patronal, en les quals juntament amb la institució per antonomàsia, Foment del Treball, s’alineaven aquelles organitzacions sectorials amb més incidència econòmica; el tèxtil en primer terme i el metal·lúrgic. En l’àmbit agrari la institució per excel·lència que encara perdura és l’Institut agrícola català de Sant Isidre.

Doncs bé, tot això que va tenir tanta importància en el passat, que va contribuir a dibuixar polítiques de rang històric, com el proteccionisme, l’origen i la força del qual sorgeix bàsicament a Catalunya i que accentua el descens històric de la regió més rica històricament, Andalusia, avui se situa als marges, i com a molt, pot aspirar que l’escoltin, però no que li facin cas.

El sindicalisme, com el conjunt d’Espanya, està desfibrat. Els seus líders no deixen de ser una mena de funcionaris de l’Estat, perquè tant UGT com Comissions Obreres, difícilment podrien mantenir l’aparell actual, si no fos per les quantioses subvencions i prebendes estatals que periòdicament, sobretot en el cas d’UGT, són reforçades per mesures puntuals.

El sindicalisme català com a tal és avui dia feble i un simple apèndix de Madrid. La força que va tenir abans de la guerra i fins i tot en una fase avançada del franquisme, amb el sorgiment i desenvolupament de Comissions Obreres, ha passat a la història. I això és així perquè l’esquerra, tota ella, ha deixat de parar esment a les causes de les desigualtats socials, per centrar-se només en les anomenades desigualtats de gènere, el feminisme, els moviments gais i lèsbics, el transsexualisme. Han suplantat el conflicte social nascut de la desigualtat econòmica per les diferències de gènere, i això lògicament s’ha traduït en la pràctica sindical, que a més s’ha centrat més en els interessos dels treballadors fixos, que no pas en la del conjunt de tots ells.

En l’àmbit empresarial Foment del Treball és un reducte del passat, de manera que la seva representativitat real s’ha vist superada per un nouvingut en la història de la nostra economia, com és la PIMEC, que mostra la força i l’afany de la petita i mitjana empresa, i això, que és la seva força, és alhora la seva debilitat, perquè amb la desaparició de Convergència ja no té un vector polític de pes i fiable que pugui traduir la veu en polítiques públiques, a Madrid i a la Plaça de Sant Jaume.

La Cambra de Comerç, que té una llarga i positiva història, i que va tenir un paper absolutament rellevant a la dècada dels 60 i 70, fins a l’extrem que suplia en part algunes funcions que avui desenvolupa la Generalitat, va perdre, en desaparèixer l’obligació d’estar adscrit a ella, una gran quantitat de recursos, i aquesta disminució econòmica es va traduir en una dificultat més gran per trobar el seu propi espai. Perquè, a més, l’autogovern va començar a exercir funcions que abans parcialment eren realitzades per aquesta institució. La seva colonització per l’independentisme ha posat en relleu dos aspectes fonamentals.

D’una banda, la debilitat de la base electoral, que permet, amb una mica d’esforç organitzat, guanyar unes eleccions. L’altra és que, com en tot allò que ha tocat l’independentisme del procés, un cop arribats a una institució, es revela la seva manca de creativitat i capacitat realitzadora, i més aviat sembla que no sàpiguen què fer.

A una altra escala és el que passa des de fa anys amb la mateixa Generalitat. En lloc de mostrar-nos exemples tangibles de com podria ser el país que ens prometen amb la independència, el que demostren és que a les seves mans, els actuals desastres es mantindrien o fins i tot podrien multiplicar-se.

La institució més recent i dotada d’un gran nom és el Cercle d’Economia. La seva influència real, fins i tot en els millors anys, els del desenvolupament inicial i la transició, va ser sempre menor que la que la llegenda li atorga, però tenia substància. Ara, fa temps que les seves preses de posició s’assemblen a veus que clamen al desert, ni el govern català, ni l’espanyol, els fan cap cas. Els seus membres viuen encara en una ficció, que consisteix a confondre organitzar conferències amb famosos, en aquest cas del món polític, amb la seva rellevància política. De fet, el Cercle d’Economia ja no és ni tan sols un lobby, que és el paper restringit que ha acabat adoptant Foment, més aviat és un club que es dedica a organitzar esdeveniments.

Tot això no ha passat perquè sí, sinó que és la conseqüència de diversos factors. Primer el decaïment econòmic de Catalunya, que en propietat ja no es pot anomenar la fàbrica d’Espanya, i per tant el seu pes polític ha quedat automàticament disminuït, perquè el turisme i el totxo no confereixen la mateixa importància política que la indústria. La històrica debilitat financera de Catalunya, amb notables excepcions, contribueix a la seva rellevància menor.

Una segona causa, i aquesta és generalitzada perquè també afecta la política, és que han desaparegut els grans lideratges empresarials. Només cal constatar-ho observant com el pes de la reivindicació del Corredor Mediterrani s’ha desplaçat a València, i en té en Joan Roig el principal adalid.

La tercera és molt més profunda, és la mateixa que,  per exemple, demostra la impossibilitat de la classe empresarial i dirigent catalana de reconstruir el Liceu per si mateixa i necessita la Generalitat perquè es pugui dur a terme. No es tracta que aquest sector social sigui més “pobre” ara que en el passat, el que passa és que abans hi havia una determinada cohesió de grup, la burgesia, i ara es tracta tan sols d’un agregat inorgànic de directius, empresaris i propietaris de diverses activitats mercantils, sense gaires, per no dir-ne cap, cultura específica pròpia. Cadascú va per la seva banda, i la immensa majoria considera que no té res a retornar a la societat que n’ha propiciat la riquesa, ni idees, ni projectes, ni diners, que vagi més enllà d’aquests interessos personals immediats. És una manifestació més de la societat desvinculada en les conseqüències socials del mode de producció.

Tot això és molt greu, i per això resulta tan difícil de resoldre, però com a mínim ens ho hauríem de plantejar de manera sincera i clara, i no és tant per lamentar-lo, ni per criticar-lo, com per reflexionar activament en quina mesura té solució. Però clar això exigeix ​​persones que siguin capaces de pensar en el nosaltres, i no només en “allò meu”

 Loading ...