A la campanya presidencial que va portar Bill Clinton a la Casa Blanca, una frase es convertí en emblema:
“És l’economia, estúpid!”
Era un crit de realitat contra un president sortint, George HW Bush, desconnectat del malestar econòmic que vivien milions de nord-americans. Clinton tenia raó… i va guanyar.
Avui, a Espanya, el problema és un altre. L’economia no és —o no només—. És una mica més profund, més estructural, més greu. Vivim una crisi de sentit moral, una fallida ètica que impregna l’educació, la política, els mitjans i fins i tot les nostres relacions quotidianes.
Sí, el PSOE exhibeix la seva clàssica combinació d’escàndols econòmics, xarxes clientelars, menyspreu institucional i cinisme moral. I sí, Pedro Sánchez governa com si tot fos una qüestió de relat, encara que els fets diguin una altra cosa. Però l’arrel de la crisi no està únicament en un partit ni cap líder. És en la desaparició de les condicions culturals que fan possible la virtut.
Per això, amb el mateix to urgent d’aquell assessor demòcrata, cal dir-ho clar:
És la virtut, estúpids!
No una virtut genèrica ni sentimental, sinó aquella que va ser pensada i practicada per segles: la virtut com a excel·lència moral, com a hàbit que ens perfecciona com a éssers humans, com a disposició ferma a fer el bé amb llibertat i coneixement.
Aquí és on entra en joc Alasdair MacIntyre, filòsof escocès que a After Virtue (1981) va deixar un dels diagnòstics més encertats sobre la crisi moral d’Occident. MacIntyre sosté que hem heretat fragments de llenguatges ètics del passat, però els hem buidat de contingut i context. Repetim paraules com “justícia”, “drets” o “llibertat”, però ja no sabem de què parlem. El resultat: un debat públic moralment incoherent, governat per emocions, interessos i eslògans.
Com escriu MacIntyre:
“El que tenim són fragments d’un esquema conceptual, parts que han sobreviscut a l’estructura dins de la qual tenien sentit ” (Tras la Virtud).
En altres paraules, hem perdut la tradició moral que donava sentit a les virtuts i, amb ella, la possibilitat d’exigir-les. I sense virtut, la política –que hauria de ser la pràctica que organitza la vida comuna al voltant del bé– degenera en mera lluita pel poder, o en gestió tecnocràtica buida.
MacIntyre explica que les virtuts només poden florir dins de pràctiques socials amb béns interns, és a dir, activitats humanes estructurades (com la medicina, l’educació, la justícia, el govern) que exigeixen excel·lència, disciplina, formació de caràcter i participació en una tradició viva. Les virtuts no són opcionals: són necessàries perquè aquestes pràctiques no es corrompin.
Quan aquestes pràctiques se subordinen a béns externs —diners, poder, fama, utilitat—, la virtut mor i el sistema es degrada. Et sona?
Els nostres polítics ja no actuen com a servidors del bé comú, sinó com a administradors de l’interès partidista. Els nostres estudiants no estudien per saber, sinó per obtenir títols. Els nostres jutges no jutgen per fer justícia, sinó per mantenir equilibris polítics. La pràctica ha estat desplaçada per l’oportunisme.
I així, la corrupció no és una anomalia: és el resultat natural d’haver destruït les condicions perquè floreixi la virtut.
El més preocupant, assenyala MacIntyre, és que en la modernitat ja no compartim un telos humà, un fi comú cap al qual orientar les nostres accions. Hem convertit la vida en una suma de projectes individuals sense coordenades morals compartides. Per això, les nostres societats ja no saben formar el caràcter, ni transmetre virtuts, ni sostenir pràctiques morals exigents. Com diria el mateix MacIntyre, “hem perdut el sentit de què significa ser un ésser humà integral”.
I el que hem guanyat a canvi és aquesta civilització fragmentada, cínica, en què cadascú va a la seva i el sistema premia el més llest, no el més virtuós.
Davant això, MacIntyre no proposa una solució tècnica ni legislativa. La seva proposta és profundament contracultural: reconstruir comunitats morals, petites però consistents, que visquin segons una tradició ètica forta, capaces de sostenir pràctiques virtuoses en un món hostil. És una crida a la reconstrucció des de baix: des de les famílies, escoles, parròquies, cooperatives, petits cercles d’excel·lència. On la virtut no sigui una paraula buida, sinó una exigència concreta.
Per això insisteixo:
És la virtut, estúpids!
No la ideologia. No la identitat. No el relat.
La virtut: aquesta disposició ferma a triar el bé encara que costi, a resistir el cinisme, a buscar l’excel·lència moral, fins i tot quan ningú no ho exigeix.
Només recuperant una cultura de la virtut —com a caràcter, com a pràctica, com a comunitat— podrem sortir de l’atzucac en què estem. No hi ha cap altra via. Ni més curta, ni més fàcil.
A la campanya presidencial que va portar Bill Clinton a la Casa Blanca, una frase es va convertir en emblema: “És l'economia, estúpid!” Share on X
Loading ...
