Des de bona part de la societat europea —i molt especialment de l’espanyola i la catalana— impera una visió progre de la política que s’ha convertit en dogma. Un relat maniqueu segons el qual tots els presidents republicans dels Estats Units són, sense excepció, personatges ineficaços, perversos o directament estúpids, mentre que els demòcrates serien, per definició, governants lúcids i moralment superiors, fins i tot quan la realitat desmenteix de manera flagrant aquesta narrativa.
Només cal recordar el tracte dispensat a Ronald Reagan, avui considerat per una gran part de la ciutadania nord-americana com un dels millors presidents de les últimes dècades, i contrastar-lo amb l’enaltiment acrític de figures com Joe Biden, malgrat unes polítiques erràtiques i una gestió que ha deixat els Estats Units en una situació de debilitat interna i externa. O recordar com, sota la presidència d’Obama, la retirada nord-americana de diversos escenaris clau del Pròxim Orient va obrir un buit geopolític que Rússia va aprofitar per tornar a situar-se a Síria en una posició de privilegi que havia perdut.
Amb Donald Trump, aquesta deformació ideològica de la realitat arriba a un grau extrem. Se’ns presenta gairebé com un criminal, o com un feixista, sense matisos ni jerarquització de fets. Aquesta crítica carregada de sectarisme ideològic no només falseja la realitat, sinó que revela una incapacitat profunda per comprendre-la. I això és letal: perquè només assumint la realitat tal com és —ens agradi o no— podem transformar-la. Aquesta és una evidència personal, col·lectiva i històrica.
És cert que Trump és un personatge que afavoreix la caricatura i la crítica demolidora. El seu egocentrisme, els seus excessos, les seves posades en escena gairebé sempre desmesurades, faciliten l’atac satíric. Però això no justifica l’extrem al qual s’ha arribat. La caricatura hauria de servir per observar millor la realitat, no per substituir-la per fantasmagories ideològiques.
Hi ha, sens dubte, actuacions que xoquen frontalment amb el més elemental sentit de la humanitat. El comportament de la policia de fronteres nord-americana (ICE) en determinades ciutats és esgarrifós i demostra una manca de sensibilitat envers la condició ciutadana que és inacceptable i ha de ser denunciada sense ambigüitats. Però aquesta crítica necessària no pot servir d’excusa per desqualificar en bloc tota l’acció política d’una presidència.
Més enllà de la seva política migratòria draconiana, l’acció interior de Trump és molt més àmplia i rellevant del que expliquen els nostres mitjans de comunicació, que pràcticament la silencien.
Un breu resum ho deixa clar.
En l’àmbit econòmic i fiscal, Trump va impulsar fortes baixades d’impostos federals amb la Tax Cuts and Jobs Act del 2017, reduint l’impost de societats i aplicant rebaixes significatives a famílies i empreses, amb un impactem directa sobre els diners que disposen les famílies, i també amb un estímul directe a la inversió. A això s’hi afegeixen propostes com eliminar impostos sobre les propines, les hores extres o determinades prestacions de la Seguretat Social, així com incentius a la repatriació de beneficis empresarials sota el paraigua de l’“America First” en política industrial.
El programa de desregulació va ser sistemàtic: per cada nova norma, se’n van eliminar diverses d’existents. La Casa Blanca arribà a presumir d’un “8 per 1”, amb estalvis reguladors de desenes de milers de milions de dòlars anuals per a empreses i famílies.
En sanitat, el desmantellament parcial de l’Obamacare va incloure l’eliminació del mandat individual —que penalitzava llars de renda baixa i mitjana— i l’impuls d’assegurances més flexibles, així com l’expansió de Medicare Advantage, amb més oferta i una reducció de les primes mitjanes per als jubilats.
En l’àmbit de la justícia penal, l’aprovació de la First Step Act el 2018, amb suport bipartidista, va reformar condemnes federals, reduir mínims obligatoris en determinats delictes de drogues i impulsar programes de reinserció, beneficiant milers de presos amb reduccions de pena. Un fet gairebé ignorat pels relats dominants.
En seguretat i ordre públic, Trump va defensar una agenda de “tolerància zero” davant la criminalitat urbana, reforçant poders policials i enviant un missatge de duresa davant el crim organitzat, els càrtels de la droga en classificar-los legalment com organitzacions terroristes, i els disturbis, al marge de la dimensió migratòria.
La seva política energètica va apostar per la “dominància energètica”: foment del petroli, el gas i el carbó, reducció de restriccions ambientals i suport a infraestructures energètiques tradicionals, amb un rebuig frontal a la regulació climàtica estricta heretada de l’era Obama.
En l’àmbit cultural i social, l’agenda es va centrar en la defensa de la família, la reducció de l’avortament i l’oposició a l’expansió de determinats drets LGTBI, en coherència amb una visió conservadora de forta matriu cristiana, com la que articula el Project 2025. Que aquesta agenda no sigui socialdemòcrata, progre o liberal no la converteix automàticament en dolenta: simplement és alternativa.
Cinc grans eixos defineixen aquesta nova dreta: el desmantellament de l’Estat administratiu, la dominància energètica, la reforma econòmica i fiscal amb elements proteccionistes, la batalla cultural sobre drets civils i la seguretat com a eix central de la política pública.
En política exterior, Trump ha fet més per la pau i la desescalada que Obama i Biden junts, malgrat el relat dominant. Ha obert la porta a una transició no cruenta a Veneçuela, ha iniciat un procés similar amb Cuba, ha mantingut Gaza en una situació millor —que no bona— i amb una mínima esperança encarrilada, ha obert la via negociadora a Ucraïna i ha contingut, amb més eficàcia del que s’admet, l’expansionisme criminal del règim iranià. Tot això en poc més d’un any no és pas poca cosa, a més d’altres intervencions de pau en conflictes entre països, menys dels que ell esmenta, però més que durant dècades de política exterior USA.
Fins i tot les seves amenaces —com la de Groenlàndia— responen a una lògica de negociació des d’una posició de força i no a una intervenció militar. Si els líders europeus haguessin reaccionat amb la indiferència pròpia dels forts, en lloc de sobreactuar i enviar soldats simbòlics, moltes d’aquestes amenaces s’haurien desinflat, com ha passat tantes altres vegades.
A Trump, com a qualsevol líder, se li ha de prendre la mida. No és una excepció. I a més ell, com molts altres governs, tenen la mida presa dels dirigents europeus: plastilina i teatre. És el que queda quan se substitueix l’anàlisi de la realitat per la ideologia tòpica.
Només assumint la realitat tal com és —ens agradi o no— podem transformar-la. Aquesta és una evidència personal, col·lectiva i històrica. Share on X
