Entre les moltes ruptures que l’independentisme ha provocat hi ha la del catalanisme, que ha desvertebrat la societat catalana. Avui està dividit electoralment entre aquells catalanistes que no consideren que la seva afirmació sobre Catalunya ha de comportar el trauma de la ruptura amb Espanya, i els partidaris de la independència.
Una bona part d’aquest últim grup observa amb frustració, fatiga i desencís, que el camí triat és encara pitjor després d’una dècada perduda i la incapacitat de governar que mostra la Generalitat. No renuncien a l’horitzó de sentit de la independència, però consideren que la prioritat és exercir l’autogovern en el marc de la Constitució.
Cal recompondre la unitat política i electoral entre els dos catalanismes, perquè hi ha una coincidència de fons per sobre de qualsevol altra divisió: ara toca governar bé, recuperar el prestigi i la influència perduda a Espanya i Europa.
Hi ha molts ciutadans convençuts que la via és l’aprofundiment de l’autogovern en el marc de la Constitució espanyola i la Unió Europea, i que la contínua brega sobre una república inexistent és un absurd, una ficció que en res ajuda a afrontar les necessitats i les crisis que vivim. Només ha generat uns professionals de la independència, que viuen de prorrogar una situació mancada de racionalitat i futur, perquè viu al marge de la realitat. Tan al marge que, tot i controlar el govern des de fa anys, han conduït l’acció de la Generalitat i del Parlament a uns nivells d’incapacitat i destrucció que per als catalans mai havia succeït.
Només cal consultar l’última enquesta del CEO per constatar que no només més del 60 per cent de la població considera que la Generalitat no sap com resoldre els problemes (en realitat ni tan sols ho intenta, perquè està ocupada en lluites fratricides), sinó que menys del dos per cent considera que sí que sap com fer-ho. Tot i això, hi ha un nucli irreductible: entre un 15 i un 20 per cent que la resposta de la Generalitat mereix un qualificatiu de 10.
Sobre aquest conjunt amb una visió tan esbiaixada dels fets hi ha poc a fer, però, cap a la resta, la majoria de l’independentisme, que l’abraça perquè considera que és el millor per a Catalunya, cal comptar, i treballar sobre com ha de construir-se avui Catalunya, a partir d’ara mateix sense més dilacions, afrontant les necessitats i reptes, i donar resposta als projectes i les iniciatives dels catalans.
I aquesta resposta només la pot donar el catalanisme unit en una sola opció electoral, que agrupi tant aquells que procedeixen de la idea de la plenitud nacional com aquells que reafirmen la seva catalanitat vivint, treballant i participant de la realitat espanyola.
Això és possible sense renunciar a res, mitjançant una sola opció electoral basada en un programa comú a 4 o 8 anys, basat en la resposta a tot el que necessitem a partir de les importants capacitats d’autogovern, i el pes negociador de Catalunya en l’actual context espanyol. Amb l’afegit decisiu que això també significa recuperar el ser un sol poble, i recuperar el reconeixement i dignitat de les nostres institucions històriques de govern. Només el catalanisme vol dir la capacitat de viure bé el dia a dia entre nosaltres tot i que políticament pensem diferent, perquè tots coincidim en el mateix objectiu de construir un país millor, però no per a no se sap quan, sinó començant a avançar, pas a pas, pedra a pedra, des d’ara mateix.
Tot això és possible si Units per Avançar, les persones procedents del grup de Poblet i la seva associació Catalunya 2030, la Lliga i Lliures configuren una alternativa de govern en forma d’opció electoral única. I reben el suport de la societat catalana organitzada al voltant de l’agrupació d’independents: aquells que no desitgen formar part d’una militància política, però que consideren necessari i urgent canviar l’actual situació.
Tot això defineix les tres condicions necessàries per a l’èxit.
La primera, la unió com una sola opció electoral al voltant d’un programa comú de totes les forces catalanistes.
Segona, la presència clara i nítida del catalanisme que ha passat per l’experiència de camp independentista.
Tercera, que constitueix la condició de suficiència, la mobilització i organització de l’electorat independent. Aquell que, no desitjant militar en un partit polític, està disposat a contribuir a una nova situació, basada en l’escenari que promou el catalanisme, i que fa eficaç la seva postura, alhora d’independència personal i de suport, mitjançant la trobada dels independents.
L’acte que se celebra el dia 3 al Cercle d’Economia és el primer i decisiu pas en aquest sentit.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.