Observació de no escassa rellevància: Torra tenia un primer i vitriolic compte de Twitter que va tancar. Això limita molt el coneixement dels punts de vista.
Indignació contra els ‘indignats’
El moviment dels ‘indignats’ que, a partir del 15 de maig de 2011 van mobilitzar-se a la plaça de Catalunya, i que va dur a terme l’acció “Encerclem el Parlament”, el 15 de juny d’aquell any.
El seu primer tuït fou “Vergonya, indignats, vergonya”. “Això d’aquest matí és intolerable”.: “No acabo de remenar el sucre, que la xarxa en va plena i ho confirma: el President ha hagut de volar amb helicòpter. Immediatament em ve la idea de Tejero i el tricorni. La gran, la immensa vergonya democràtica que vam passar tots els que vam viure el 23F.”
Compara els indignats amb l’intent de cop d’estat de Tejero. I tanca: “Aquesta colla de ximples dels indignats ens porta directament al cinquè món”.
Després ha declarat els CDR persones preferents s’ha desviscut per pactar amb la CUP, i ara encara persegueix els Comuns per pactar els pressupostos.
Una visió còsmica, que té el risc de resultar còmica de la realitat.
Com quan en una entrevista a ‘El Punt Avui’ va afirmar que El Born era la “nostra zona zero” rememorant l’atemptat a les Torres Bessones. En un article a l”Ara” del 2011, reproduït a “El Matí’ i referint-se a l’expedició dels almogàvers a Grècia al segle XIV, lamentava que no es fes una commemoració oficial del 700è aniversari d’aquesta expedició.
Torra apuntava que “tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir, ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que uns carrers de l’Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d’una conquesta –i d’una venjança. Doncs, bé, com em comentava en Francesc Puigpelat fa algunes setmanes: ‘Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d’Atenes’. Tenia tota la raó, pel que s’ha vist fins ara”.
No està clar què els hi semblaria als nostres companys a la UE rememoracions de conquestes d’aquesta mena.
En aquesta mateixa línia afirmava “Cal un nou Prats de Molló” en un altre dels seus articles, i reivindica el complot de Prats de Molló, el fracassat intent d’invasió guerrillera de Catalunya que va liderar Francesc Macià. Afirma: “Cal un nou Prats de Molló. És natural que l’espectacle de tacticisme provincià autonomista d’aquests últims anys hagi pogut desanimar-nos, però alegrem-nos-en. Hem tingut la sort de constatar que cap Estatut del món ja no ens val. No totes les generacions de catalans han pogut veure-ho, aprofitem-ho. És un pas important que ens situa en una altra dimensió, per sempre. Ens havíem equivocat. Havíem oblidat Prats de Molló. Però l’esperit de Macià ha tornat. I una nova il·lusió avança. Ara, com abans, la independència ha ressuscitat l’interès per ser català”.
Torra també es un encès defensor dels germans Badia i en la seva defensa desqualifica, titllant-los de “falangistes”, els militants de la CNT-FAI. Res de nou. És el mateix criteri de molta gent que va viure la Guerra Civil i la postguerra procedents de l’Estat Català i ERC. La qüestió és que un dels hereus postmoderns de tot allò és la CUP, a qui només dedica elogis.
Torra reivindicava al 2011, “l’objectiu de tots aquests actes és aconseguir un carrer o una plaça per als germans Badia. Així estem, encara, havent de demanar que la pàtria se’n enrecordi dels seus millors homes”. Ara que mana, sembla que s’ha oblidat de tot plegat,
Crítiques generalitzadores a Espanya i “als espanyols”
Un dels seus forts són les crítiques immisericordes a Espanya. Al juliol del 2012, assegurava que “Espanya és avui un monstruós apilament d’ineficiència i corrupció. Un immens forat negre o, en un llenguatge més popular, un gegantí pou sense fons”. Dos anys abans, en un text titulat “«Dia de la raça», però quina raça?”, escrivia això altre: “Espanya, essencialment, ha estat un país exportador de misèria, materialment i espiritualment parlant. Tot el que ha estat tocat pels espanyols ha esdevingut font de discriminacions racials, diferències socials i subdesenvolupament. La ‘Madre Patria’ ha acabat devorant sempre els seus fills i els ha deixat la pitjor de les herències: una identitat estrafeta, una memòria extirpada, la suburbialització mental”.
“L’autèntica revolució d’aquests últims anys en el món de la política catalana no ha estat ni el tripartit ni els successius intents de refundació del catalanisme federal –tots ells condemnats al fracàs etern a Espanya–; el fet essencial ha estat que l’independentisme s’hagi posat corbata”, escrivia el 2012. Dos anys abans, apuntava “quan encara alguns s’entesten a somniar que Espanya pot arribar a ser algun dia una ‘nació de nacions’, que és una cosa absolutament impossible d’entendre per la mentalitat castellana, l’ús de la idea ‘pàtria’ ajuda a simplificar les coses”.
Així veia el tripartit presidit per José Montilla: “la pàtria viu un moment d’urgència nacional”. “Quan es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet, quan estan sonant totes les alarmes alhora per la nostra supervivència com a poble, la discussió ideològica no pot ser en cap cas l’eix que ens separi, pel seu damunt hi ha el destí de Catalunya. Els meus adversaris polítics són tots aquells que no volen la sobirania plena del nostre país, és a dir, que onegi la bandera catalana, ben dreta, ben alta, ben sola a la Capitania Militar”.
