En la mesura que Sánchez perd suport, radicalitza la seva posició. És insòlita en una democràcia una declaració com la que va fer el president del govern i que no ha desmentit sinó que ha confirmat en el sentit de governar sense suport parlamentari. És tècnicament una possibilitat, però seria un govern molt limitat perquè tindria poca capacitat per legislar i s’hauria de limitar a les qüestions més executives. Ja hi ha una evidència de tot això. Hi ha una quarantena de lleis aturades al Congrés.
Però, a més feblesa, més insistència en l’ocupació no pactada d’espais institucionals teòricament neutrals. L’últim cas és el del Banc d’Espanya. És la primera vegada que un ministre va directament de la catifa ministerial a la de governador d’aquesta institució econòmica, quan l’habitual era pactar el nom amb l’oposició, però és que a més la figura del subgovernador encara accentua més aquest desequilibri donat que la persona triada, Soledad Núñez, si bé és una funcionària de la institució bancària, ha estat també un personatge vinculat al PSOE. El 2006 era ja candidata per aquest partit per ocupar el càrrec de governador, si bé al final els mateixos socialistes van retirar el seu nom.
El 2012, quan el govern del PP, van arribar a pactar que ella seria subgovernadora amb el criteri habitual que si el governador és d’un color, el número dos és d’un altre. Però també en aquest cas els socialistes a última hora van canviar el nom. També va ser directora del tresor en el govern Zapatero. En definitiva, és una persona del camp socialista que s’afegeix a un ministre del mateix àmbit.
Aquest absolutisme de Sánchez es manifesta allà on pot. Per exemple, el comitè federal del PSOE en el qual no es va dignar a informar ni posar a debat un acord d’àmplies implicacions per a l’estat com és l’assolit amb ERC. Cada vegada el marge és més petit. Només cal veure el mapa territorial dels recursos presentats en contra de la inconstitucionalitat a la llei de l’amnistia. Únicament Catalunya, Navarra, el País Basc, Canàries i Astúries s’han abstingut de fer-ho. El conflicte, per tant, és inqüestionablement gran.
Ara, el govern funciona amb pressupost prorrogat i es prepara a continuar fent-ho si no aconsegueix aprovar el del 2025. És una altra pràctica insòlita a Europa. El govern que no aconsegueix tirar endavant el pressupost presenta la seva dimissió i se’n fa un de nou o es va a eleccions. Res d’això figura a l’agenda socialista. Aquest camí només porta a un deteriorament molt greu de les institucions. De fet, és també insòlit en els 46 anys d’història democràtica espanyola.
Però, Sánchez pot fer tot això per una singularitat nascuda en la transició. A fi de dotar estabilitat als governs, es va implantar una norma gens habitual a la democràcia del que es coneix com a vot de censura positiu. Vol dir que, a diferència del que passa als altres països d’Europa, el Parlament no pot derrocar el govern només amb una majoria de vots negatius sinó que ha de guanyar presentant un candidat alternatiu.
Aquest va ser el camí que va conduir a la victòria de Sánchez gràcies al treball, sigui dit de pas, de Marta Pascal, desapareguda de la política, però que ens ha deixat aquest regal. Amb aquesta fórmula és molt difícil enderrocar un govern i sembla més democràtic el sistema d’expressar primer el desacord i aleshores, bé presentant un nou govern al Congrés, bé anant a eleccions, fer foc nou.
Això és impossible a Espanya i les conseqüències són els pactes contra natura que fa Sánchez, les concessions conflictives i difícils de complir, el fet que ni tan sols els dos grups que estan al govern tinguin polítiques comunes en qüestions tan importants com pugui ser l’econòmica o la política internacional, i també fa possible que la presidència del govern es converteixi, no en la direcció d’una majoria política, sinó en un reducte minoritari que aguanta i usa i abusa de les seves atribucions sense un suficient suport democràtic.
Aquestes aventures no acostumen a acabar bé.