En teoria, els partits i els polítics professionals que els integren tenen com a finalitat intentar resoldre els problemes dels ciutadans per fer-los la vida més fàcil. A la pràctica el que passa és que constitueixen una classe amb interessos específics que es dediquen a esprémer-nos amb excuses ideològiques o sense.
Ara mateix, tres fets recents en donen testimoni. El primer d’ells és la llum, el preu de l’electricitat que, evidentment, és un problema europeu, però que a més, i en el cas espanyol, està també connectat a la pressió fiscal que transmet i el fet que contempla càrregues que no correspondrien a la facturació del cost de l’electricitat. El 31 de desembre finirà el termini de la reducció de l’IVA que ara està situada en el 10%, i tornarà al seu nivell anterior, del 21%. Serà una nova garrotada. La proposta del PP per fer permanent la rebaixa del 10% ha estat rebutjada al Congrés pel govern perquè significa un aminorament dels ingressos. Més clar l’aigua.
I precisament l’aigua i les sobrecarregues que suporta és un altre cas d’abús per part del poder polític. L’àrea metropolitana de Barcelona acaba d’aprovar una pujada del rebut de l’aigua, que ja té un preu molt elevat. S’incrementarà un 3% la taxa que es cobra pel subministrament i també de la taxa del tractament de residus municipals. Cap dels dos conceptes guarden relació amb el cost real de l’aigua i són formes de fer-nos pagar altres coses.
Un és que a través del rebut estem pagant la compra de l’empresa d’Aigües Ter-Llobregat que van voler fer-la pública pagant nosaltres i que pot representar fins un 14% de la facturació total. D’altra banda és evident que els residus no tenen res a veure amb l’aigua. Ho apliquen aquí simplement per comoditat i efectivitat del pagament. El que passa és que tot plegat fa pujar el cost d’un bé tan necessari com aquest. Si s’observa un rebut d’Aigües de Barcelona, que té la virtut d’exposar amb claredat les xifres, ens n’adonem que el cost de l’aigua és una mínima part del total. Concretem-ho. Aquest és un rebut d’una família de 5 persones i que incorpora un descompte de 12,74 euros sobre un total de 143,38. D’aquest import el cost del subministrament de l’aigua és de 52,31 euros. Els 90 euros restants van d’un altre pal. En concret, 18,67 corresponen al cànon de l’aigua, 9,27 al clavegueram, 17,10 a l’IVA. Sobre aquesta xifra cal aplicar-hi la taxa de “recollida de residus municipals generats al domicili” i aquí ens claven 24,79, i la taxa metropolitana de tractament de residus municipals, que ara s’ha incrementant i que en el preu anterior significava 31,24 euros. Ells ens cobren el que els hi interessa, gasten com volen i nosaltres paguem la seva ineficiència. I si la municipalització de les Aigües Ter-Llobregat les estem pagant nosaltres. Déu no vulgui que mai Colau aconseguís municipalitzar el subministrament d’aigua de Barcelona, perquè aleshores encara pagaríem més.
Però la llista de malifetes no s’acaba aquí, perquè com ha fet públic aquests dies el Tribunal Constitucional s’ha carregat la plusvàlua, han considerat que no era constitucional. És la segona font d’ingressos municipals. Representa 2.354 milions a tota Espanya i en realitat és una llei mal feta i injusta des dels seus orígens, que malgrat totes les advertències no ha estat mai modificada ni pel govern de l’estat, ni cap ajuntament ha aixecat el dit dient que era un abús. Al contrari. És un impost que es creà el 1988 amb la primera llei de finances locals, i pretenia facilitar la gestió i liquidació d’impostos per part dels ajuntaments que no necessitarien conèixer ni comprovar el valor veritable de les operacions sobre les quals s’aplica l’impost, la plusvàlua generada, sinó que s’establia a través de l’IBI, l’Impost de Béns Immobles.
Amb el pas dels anys es va constatar l’error de base, perquè es partia del fet que els preus dels immobles sempre augmentaven, i per tant l’impost s’aplicava encara que la plusvàlua no hagués existit o hagués estat negativa. Amb aquest llarg caminar per aquesta via de la injustícia, no va ser fins el 2017 que va arribar el tema al Tribunal Constitucional i aleshores aquest ja va establir que no era d’acord amb la llei cobrar la plusvàlua municipal si realment no havia augmentat el valor dels immobles urbans.
Sembla mentida que una cosa de tant sentit comú costés tants anys que fos reconeguda. Aquesta primera sentència va donar lloc a una llau de recursos que va provocar-ne una segona el 2019 referida als casos en que l’augment de valor era menor que l’impost municipal a pagar. Així i tot cap govern es va sentir en l’obligació de canviar la legislació i cap ajuntament va sortir en defensa dels seus ciutadans.
Ara la qüestió, un altre cop per una nova sentència del Tribunal Constitucional, arriba a la seva fi, el 2021. 33 anys després que la llei s’hagi produït i 4 després de la primera sentència del Tribunal Constitucional. Els governs no els hi ha importat per res saber que estaven actuant il·legalment. La qüestió és esprémer-nos fins a l’última gota, encara que sigui amb impostos tan injustos com el de la plusvàlua. Ara no caldrà pagar-lo més si no existeix aquest increment, però mentrestant durant dècades molts ciutadans hauran pagant milers de milions d’euros de manera totalment injusta i no els hi seran retornats.
Loading ...
