Ha hagut de ser la vicepresidenta de la CE, Dubravka Šuica, que alertés sobre la greu situació demogràfica d’Europa en general i també d’Espanya. Ha assenyalat que en les actuals previsions el 2070 la UE només representarà el 4% de la població mundial. Però l’alarma pot ser més immediata si considerem que ja a hores d’ara no arriba al 6%. En els anys 20 del segle passat, en una de les fases expansives d’Europa, aquesta xifra era del 25%.
Es fa difícil pensar que pugui existir cap mena de lideratge global d’un territori en el qual només viuen el 4 o el 5% del conjunt de la població.
En aquest context la situació espanyola és particularment negativa, i d’aquesta lògica no escapa Catalunya.
Per una banda, hi ha les extenses zones interiors despoblades, l’Espanya buidada. I d’una altra, un generalitzat procés en el qual coincideixen tres factors.
Un és el balanç vegetatiu negatiu que va començar el 2015. Significa que neixen menys persones de les que moren. El 2020 van ser de -94.326, però podríem pensar que era efecte de la covid. L’any següent va continuar el signe negatiu però suavitzat, -70.736. Tot això són xifres del primer semestre de cadascun d’aquests anys. Però per a l’any 2021, la dada completa de tot l’any va ser de -155.550, el valor més baix de tota la sèrie històrica. El primer semestre del 2022 el resultat va ser encara més negatiu, amb una pèrdua de -116.167 i per enguany la xifra no sembla millorar perquè el primer quadrimestre ja s’han perdut -132.045 persones.
Aquest fet és conseqüència de la baixa taxa de naixements que se situa en 1,19 per dona i de retruc com a conseqüència l’envelliment de la població.
A aquests dos factors, pèrdua d’habitants i envelliment, se n’hi afegeix un tercer, la immigració, que és tan nombrosa que permet que al final la població total creixi, però aquestes distorsions tenen un fort impacte en l’economia perquè s’està substituint població autòctona per població immigrada, que té un capital humà menor, bé perquè la inversió en ells en els seus països d’origen és més petita, bé perquè en immigrar a Espanya s’ocupa majoritàriament en sectors de baixa productivitat.
Per aquesta banda, doncs, substituïm quantitat de persones, però no ho fem en termes d’equivalència de capacitat productiva i això comporta un empobriment, com ho fa la progressiva reducció de població autòctona en edat de treballar.
Finalment, la població que es jubila automàticament redueix el seu nivell d’ingressos d’una manera substancial, com més anys de vida menys ingressos excepte pel quintil de població més ric en el qual aquesta norma no es compleix. Però en el 80% restant, aquesta és la dinàmica. La conseqüència és que empitjora el problema crònic que sempre han tingut Espanya i Catalunya de no aconseguir productivitats equivalents a l’europea i aquest fet ajuda a entendre que en lloc de convergir amb la renda de la UE tendim a allunyar-nos.
En aquesta tragèdia demogràfica també trobem bona part de l’explicació d’un fet del qual estan sorgint alertes de manera contínua. Ho va fer el president del Banc d’Espanya, després el Cercle d’Economia i ara el president de CaixaBank, José Ignacio Goirigolzarri, que en el col·loqui Nova Economia Fòrum a Madrid, va alertar del baix creixement del PIB per càpita des del 2008. Al llarg de tot aquest període només hem crescut un 1,5% i assenyalava que Portugal, que no es pot dir que tingui una economia esplendorosa, ho va fer en un 10%.
Malgrat aquestes evidències, el problema de la natalitat i de la baixa productivitat, també vinculada a la immigració, no formen part del debat electoral polític ni tan sols mediàtic.
Loading ...
