És evident que l’economia espanyola presenta indicadors clars que funciona bé, sobretot en comparació amb el context de la Unió Europea. Tres són, principalment, les magnituds que reflecteixen aquesta bonança: el creixement del PIB, l’ocupació i, lligada a aquesta, l’afiliació a la Seguretat Social. Tot plegat permet que el govern de Sánchez tregui pit amb justificació, i també que el PP renunciï en gran part al debat econòmic per por que li esmentin un escenari tan favorable. Però la realitat és molt més complexa i menys positiva. Tant és així que cal assenyalar 10 factors que enterboleixen aquest escenari d’una manera notable i generen núvols força foscos de cara al futur:
- La inversió creix molt poc, malgrat l’impuls que haurien de significar els diners provinents dels fons europeus. En comparació amb el 2019, només ha augmentat quatre dècimes.
- La població ha crescut considerablement gràcies a la immigració, amb 1,29 milions de persones més respecte al període precovid. De fet, el 25% dels estrangers que viuen a Espanya hi han arribat en els darrers dos anys. Malgrat aquesta injecció extraordinària de persones, el consum privat només ha crescut un punt en relació amb el 2019. Si ho mirem des de la perspectiva del consum per càpita, el balanç és encara més escàs.
- La renda per càpita encara no ha recuperat del tot el nivell anterior a la pandèmia. Hi ha creixement, però també molta més població, i això implica que el repartiment per càpita és menor del que l’increment del PIB podria fer pensar. A això s’hi suma la pèrdua de poder adquisitiu deguda a la inflació elevada, cosa que reflecteix l’escenari actual del consum.
- Aquest escenari explica per què els ciutadans no perceben el creixement global de l’economia en les seves butxaques.
- El creixement que estem experimentant està impulsat per dos factors: el consum públic —i, per tant, la despesa de les administracions—, i les exportacions, incloent-hi el turisme, que és el factor clau en la millora d’aquestes últimes. La combinació de despesa pública i turisme no garanteix un futur econòmic sòlid; de fet, és una fórmula que genera preocupació, ja que el consum privat i la inversió han perdut pes en el conjunt del PIB.
- La feblesa de la inversió anticipa un futur complicat, ja que és necessària per mantenir el creixement, especialment en el sector industrial, i per no quedar enrere en la revolució digital i verda.
- Tot i això, la inversió en béns d’equip encara no arrenca, mentre que en altres països europeus, amb un creixement del PIB més moderat, sí que està en augment.
- Un problema creixent que ja és radioactiu des d’un punt de vista social i econòmic és l’habitatge. El mercat immobiliari no evoluciona com caldria, i el govern, tot i multiplicar promeses, presenta un balanç pobre en termes de resultats.
- El nostre problema etern, la baixa productivitat, es manté. Tot i una certa millora en les dades més recents, encara mostra signes de feblesa.
- El creixement de l’endeutament públic és especialment preocupant, arribant de nou al 105% del PIB, malgrat que la recaptació fiscal està en màxims històrics. Això indica que hi ha una inèrcia de despesa difícil de controlar. El problema es multiplicarà en pocs anys si no s’aborda el control de la despesa, ja que els fons europeus s’esgotaran i l’actual bonança fiscal no es podrà mantenir.
A tots aquests factors s’hi afegeix que no s’observen els grups verds de transformació econòmica que haurien d’haver estat impulsats pels fons Next Generation. Per tant, és lògic concloure que entrarem a la segona meitat d’aquesta dècada amb més preguntes que respostes.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
