A partir del 14 d’octubre, la data més previsible perquè es faci pública la sentència sobre els polítics presos, l’independentisme vol lliurar una batalla crucial, que per la magnitud que li pretén donar pot ser decisiva. Sota la iniciativa política de Puigdemont i el seguiment de tots els altres actors, un nou instrument, el Tsunami Democràtic, es prepara per dur a terme nombroses accions descentralitzades que bloquegin Catalunya i que tindran una durada indeterminada, definida per l’assoliment dels objectius. Darrere el Tsunami Democràtic hi ha l’aval de JxCat, ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium Cultural.
De les accions que es pensen desplegar només se’n coneixen aquelles que se situen fora de la marca “tsunami” i que encapçala l’ANC i Òmnium. Es tracta de les 5 marxes que recorreran 100 quilòmetres en 3 dies, sortint de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona per convergir a Barcelona. La seva finalitat és col·lapsar el trànsit de vehicles a través d’una manifestació massiva que impedeixi l’actuació policial.
El Tsunami Democràtic té una dimensió desconeguda pel que fa als participants perquè el secret, o la discreció, és la seva característica. Sí que és ben conegut que per Telegram, una via de comunicació, té 56.000 seguidors i una mica menys, 50.000, a Twitter. Aquesta és la base per difondre les crides a mobilitzar-se. Els Mossos d’Esquadra han calculat en 50.000 el nombre de persones necessàries amb accions organitzades per col·lapsar Catalunya. Donat que les xifres de seguidors a les xarxes socials del Tsunami Democràtic no equivalen a la seva capacitat de mobilització, d’entrada es pot pensar que serà difícil que assoleixin aquella massa crítica.
L’estratègia escollida per Puigdemont i raonada abastament és la de la confrontació. Es fonamenta en la convicció que no existeix altra via efectiva per a la secessió que desafiar l’estat, si bé de manera no violenta, admetent així el fracàs de la via unilateral, la via d’aconseguir un referèndum, forçant la mà. El desafiament està plantejat i no és altra que la voluntat de desestabilitzar el sistema a través d’aquesta confrontació.
Segurament que a més d’una reflexió estratègica, no explicitada sobre la inutilitat política de les grans concentracions ocasionals i festives com les de l’11 de setembre, per molt massives que siguin, al darrere de la nova estratègia hi ha també un notable mimetisme amb Hong Kong. De fet, i contínuament, l’independentisme en lloc d’aprofundir sobre experiències i models propis, salta una vegada i una altra cercant referents exteriors. Qui recorda ara ja la Via Bàltica? O l’estratègia escocesa? Ara toca Hong Kong. En tots els casos, el que hi ha és una manca d’anàlisi de les condicions objectives, específiques de Catalunya, que han portat una vegada darrere l’altra al fracàs perquè la còpia mai és el mateix que l’original.
L’estratègia de Puigdemont persegueix també afermar el seu lideratge. Portant al carrer i de forma continuada el conflicte espera assegurar que el marc on es retrobin totes les forces sigui el Consell de la República que ell presideix. Però aquest objectiu té un punt feble, perquè si la confrontació tingués un mínim d’èxit o generés suficient aldarull, i alhora la direcció des de Brussel·les fos molt evident, el govern espanyol podria reclamar en el marc de la Unió Europea la intervenció del govern belga donat que des del seu territori s’estava intervenint per generar un conflicte en un afer interior d’Espanya.
El gran interrogant d’aquest període que comença el 14 d’octubre és si els seguidors de Puigdemont tenen suficient capacitat per provocar una crisi a l’estat o pel contrari acumular una nova derrota que deixaria malparada la reivindicació.
