Junts. Qui us entengui, que us voti

Entendre la política de Junts, més enllà de les dèries personals d’en Puigdemont, és una tasca gairebé hermenèutica. Caldria un exèrcit de semiòlegs per desxifrar el seu codi intern, un diccionari de contradiccions i un bon sentit de l’humor.

Observeu la seqüència: primer, el líder a l’exili anuncia solemnement que el suport a Sánchez s’ha acabat, que ja no hi ha confiança possible, que la legislatura és un cadàver polític. La seva fidel Míriam Nogueras —amb veu de ferro i posat de drama institucional— convoca roda de premsa per escenificar la ruptura: cap llei, cap acord, cap negociació. Punt final.

Tot això duraria el que dura una tarda d’hivern. Al cap de dos dies, al Congrés, Junts vota el que havia compromès i després s’absté en un punt clau que els hauria permès demostrar que, efectivament, havien trencat amb Sánchez. Però no: s’abstenen, deixant pas lliure al govern socialista, que immediatament surt a celebrar-ho com un triomf polític. La ministra de torn somriu: “No hi ha crisi amb Junts, només interpretacions teatrals”. I ho diu amb tota la raó.

Perquè la credibilitat del partit de Puigdemont és avui un capital en fallida. Fa mesos que juguen a l’“ara sí, ara no”, una versió parlamentària del gat de Schrödinger: estan dins i fora alhora. Cada amenaça de ruptura s’evapora en una votació, cada discurs de duresa es dissol en una abstenció. La política convertida en simulacre.

L’episodi de les centrals nuclears n’és un exemple perfecte. Els populars proposen al Congrés una esmena per mantenir obertes les centrals més enllà del 2030, en un calendari progressiu fins al 2035. Una mesura que afecta directament Catalunya, on la nuclear representa gairebé el 60% de tota l’energia produïda. En concret, el 59,1% del mix elèctric català prové de la nuclear, seguits pel cicle combinat (13%), hidràulica (9,6%), cogeneració (8,4%), eòlica (7,6%), fotovoltaica (3,1%) i altres renovables (2,3%).

Les xifres són tan eloqüents com incòmodes: Catalunya depèn més de la nuclear que cap altra comunitat d’Espanya, i les renovables amb prou feines superen el 20% del total. Tancar les centrals significaria literalment apagar mitja Catalunya. Però en lloc d’aixecar la bandera del realisme i defensar el que és evidentment vital pel país, Junts va optar per… abstenir-se. És a dir, disparar-se als dos peus mentre reciten discursos sobre “sobirania energètica”.

El resultat és doblement funest.

Primer, perquè el partit queda desautoritzat davant dels seus votants: els mateixos que els havien sentit proclamar que la seva relació amb Sánchez era irrecuperable veuen com, a l’hora de la veritat, l’ajuden a salvar una votació clau.

I segon, perquè la decisió va en contra de l’interès objectiu de Catalunya. Perquè si una cosa està clara és que Catalunya no té alternativa immediata al tancament de les nuclears. Amb les renovables encara en estat incipient —la fotovoltaica al 3% i l’eòlica sota el 10%—, el dia que s’apaguin Ascó i Vandellòs, el país haurà d’importar electricitat o acceptar restriccions severes.

Cap govern sensat permetrà això. Però Junts, en comptes de dir-ho clar i defensar una estratègia pròpia, prefereix continuar en el paper del partit indignat, que amenaça, crida i després s’empassa el micròfon. Política d’aparença i postureig.

Aquesta vegada, la ironia és cruel: el partit que es diu “Junts” està dividit entre els que volen fer-se respectar i els que només volen continuar existint. El resultat és un grup que confon la tàctica amb la identitat, i que s’ha convertit en el soci incòmode de tothom. El PSOE els tolera, el PP se’n riu, ERC els ignora, i l’electorat els observa amb perplexitat creixent.

Perquè, al final, la seva gran tragèdia és que no saben quin paper volen jugar. No són a l’oposició, però tampoc al govern; no són independents, però tampoc dependents; no defensen la seva paraula, però tampoc la trenquen del tot. En termes teatrals, fan d’actor secundari amb deliris de protagonista.

I així, entre renecs patriòtics i abstencions calculades, Junts va convertint la seva promesa de coherència en un acudit recurrent. Mentre Míriam Nogueras improvisa cada setmana una nova versió del “s’ha acabat la confiança”, Puigdemont continua fent política a distància, com un il·lusionista que ja no sorprèn ningú. Potser per això, el millor resum és aquell vell refrany que sembla escrit per a ells: “Junts. Qui us entengui, que us voti.”