Junts per Catalunya ha culminat el seu congrés aquest passat cap de setmana a Calella (El Maresme). El significat oficial, definit pel mateix Puigdemont, és el reconeixement d’una nova etapa política que implica l’abandonament de les posicions anteriors sense una reflexió crítica sobre els seus fracassos i la necessitat d’un canvi radical d’orientació.
Perquè, ¿com no ha de ser radical l’abandonament de l’independentisme avui? ¿Que no és cert que continuen proclamant-se independentistes? És clar que ho fan, perquè la seva “independència”, com la que proclama Esquerra Republicana, s’ha convertit en un ritual, no en un objectiu polític real. Ningú amb un mínim de realisme pot pensar, a hores d’ara, que la independència es pugui assolir mitjançant negociacions i acords amb el Govern de l’Estat. Aquest camí, a més de ser el procediment necessari, exigeix un nivell de consens i conformitat a tota Espanya que resulta impensable.
L’altra alternativa seria continuar defensant la via unilateral, però posposant-la amb l’excusa que primer cal recuperar-se i enfortir-se; tanmateix, això no és el que ha acordat el Congrés.
Tot i que es va fer coincidir la clausura de l’acte amb el setè aniversari de la declaració unilateral d’independència —a la qual de manera immediata i formalment es va renunciar— aquest recordatori no té sentit, llevat de recordar la pròpia renúncia instantània d’aquella proclamació. La data de l’1 d’octubre ha quedat relegada al nivell d’un tòtem sense sentit, similar als de les cultures polinèsies, perquè s’ha perdut l’essència que el feia significatiu.
Fins i tot la unitat de l’independentisme ha passat a un segon pla; ara, l’objectiu primordial és aconseguir un partit fort i unit, una aspiració comuna a totes les organitzacions polítiques. Això és particularment rellevant per a Junts, la vida interna del qual en ocasions ha estat un autèntic caos. Tanmateix, també evidencia que es tracta d’un objectiu de mínims, que fonamentalment interessa als dirigents i als militants i, encara així, a una escala molt modesta. La votació per a la direcció va assolir només un 45% de participació, cosa que significa com a màxim unes 3.000 persones. Atès que es podia votar des de casa, és un nivell de participació considerablement pobre.
A aquesta realitat s’hi afegeix la feblesa en el terreny polític: a Catalunya, el seu principal enclavament és Sant Cugat, la dotzena població del país, així com la Diputació de Girona. És un balanç molt pobre després del període electoral que s’ha viscut. Al Parlament, no només no van aconseguir la presidència perquè els socialistes van negar la possibilitat a aquells que no havien guanyat les eleccions, sinó que la seva posició com a primera força de l’oposició té un recorregut limitat, per raons internes i externes.
Internament, Junts és un partit atípic, amb tots els inconvenients dels partits tradicionals i alguns afegits degut a la singularitat de Puigdemont, cosa que es reflecteix en la seva situació parlamentària. Aquesta formació política ha renunciat a l’estatus de líder de l’oposició, que li permetria visualitzar amb més claredat una alternativa. La raó és personal i no política: aquest paper hauria de ser representat per un diputat, però Puigdemont no és a l’hemicicle, així que la decisió ha estat menystenir aquest avantatge.
Els límits externs són conseqüència del seu aïllament polític, encara més gran que el del Partit Popular, ja que pràcticament no té amb qui pactar. A mesura que la coalició que governa a Madrid —especialment Sumar i, en menor mesura, el PSOE— es consolida, també es tanquen les files del nou tripartit a Catalunya que reprodueix l’esquema a nivell estatal.
En realitat, Junts només té una carta per demostrar el seu poder: els set diputats al Congrés, dels quals depèn el PSOE en cada votació. L’intent és evident: exigir un preu per cada suport, però sense arribar a amenaçar mai —com ja s’ha dit al Congrés— la continuïtat de Sánchez al Govern. Això li dona una àmplia avantatge al president del Govern, qui, quan li interessi, podrà portar la situació al límit, i Junts cedirà. Aquesta via d’intentar millorar els resultats i presentar-los als seus votants no sembla suficient per donar-los un paper rellevant, especialment perquè això funciona millor quan s’està al Govern de Catalunya i es té capacitat de gestionar.
A més, l’estratègia de jugar amb la presidència de Sánchez està limitada perquè Puigdemont està atrapat en els retards en l’aplicació de l’amnistia i necessita tant Sánchez com el Tribunal Constitucional per resoldre la seva situació personal. Les pedres de toc són evidents: ¿què farà Junts quan sigui clar que el pacte per a un nou finançament de Catalunya entre Esquerra i Sánchez arribi tard i malament? ¿O quan quedi constatat que els acords sobre traspassos importants no es compleixen en absolut, evidenciant una vegada més que només es tracta de jocs de paraules? ¿On queda, per exemple, l’acord sobre immigració que va motivar votar a favor de Sánchez com a president?
Amb totes aquestes limitacions, Junts és incapaç de transformar la realitat i dotar Catalunya de grans competències.
Hi ha massa contradiccions, inclosa la del lideratge excessiu de Puigdemont. Ara ocupa la presidència del partit com a resultat d’una sèrie de reculades i fracassos previs. La idea inicial de Puigdemont era molt diferent: ell es considerava el president legítim, el president del Consell de la República, l’organisme que havia de vetllar pel camí cap a la independència des de la llibertat que dona estar a l’exterior.
No volia ser president del seu partit per quedar per sobre de les formacions polítiques i, d’aquí, els seus successius intents de crear organitzacions suprapartidàries. Tot això no ha funcionat, i ha acabat amb el seu replegament a la presidència de Junts… després de declarar que, si no era president, es retiraria.
En darrera instància, com succeeix amb ERC, i en el fons amb tots o gairebé tots els partits, hi ha un problema radical de credibilitat.
Loading ...
